Ciutat de nova planta (no em pregunteu l'any, però posterior al 1538) té una estructura i una aparença colonial en el rovell. La clara és pura aglomeració moderna i xavolesca. Vaig arribar-hi de nit, després de cinc hores d'autobús i havent deixat una Tacna lletja, però bulliciosa, de la que ja vos he parlat. Mentre m'aproximava, des de les altures de l'autobús, es descobria, darrere els volcans que la protegeixen, una ciutat que semblava infinita. Les llums de la vida nocturna acaçaven tot l'horitzó. Entrava en la segona ciutat més gran del Perú.
Com aniria succeint-me en els dies següents, acabadeta de descarregar, en la foscor de la nit, vaig anar a buscar un Hostal on refugiar-me al vell mig de la ciutat. D'ahi, a procupar-me alguna cosa per menjar. Recorrent els primers carrers de la ciutat ja vaig notar-li un aire ben diferent a la ciutat que acabava de deixar i a la ciutat d'on provenia: Tacna i Arica. Grans palaus colonials assetjaven les voreres; grans treballs en pedra per a les portalades i els grans finestrons que les guarden. A més, a diferencia d'altres, aquestes construccions es mantenen en un estat bastant bo per a l'edat. Són edificis mimats.
La Plaza de Armas de Arequipa és aclaparadora. Imperativa! L'arcada que l'envolta i que emmarca la catedral és abrumadora. Al pis superior tot un continu de terrasses de restaurants i bars d'allò més elegants i turístics. Els cambrers t'assalten a la vorera. T'ofereixen els seus millors plats: eres ''gringa''? doncs té, pizza i pasta. No. De cap de les maneres. Eixa nit vaig sopar un deliciós Cuy Chactado. Una delicadesa. És un conillet d'indies, tendre, suau i molt gustoset. El chactado és que abans de cuinar-lo li estoven una bona pallissa, el rebossen i després te'l frigen. Esta boníssim. Una llarga conversa amb la cambrera, una noieta molt atenta, per amenitzar la nit i finalment, la proposta de fer un tour per la ciutat. El temps ha estat el major obstacle, salvat el de l'idioma... no hi havia temps per entretindre's. Així que el tour em va semblar la manera més fàcil, ràpida i barata de recórrer la ciutat.
Al dia següent encara vaig tenir temps, al matí, de visitar el Convento de Santa Catalina. Quines espavilades aquestes mongetes!! En el transcurs de segles i terratrèmols, havien construït una ciutat emmurallada dins d'una altra ciutat. Monges de clausura de 'rancio abolengo' que tenien les seues criades personals. Tanmateix, una 'ciutat' molt bonica, amb els seus carrers (Sevilla, Granada, Valladolid...) i 'cases' molt ben cuidades.
Al mig dia em vaig enfilar dalt de l'autobús turístic. No sona molt romàntica la idea, però la meua sorpresa fou quan als pocs minuts d'estar esperant l'eixida van pujar per l'escala acargolada del 'tramvia' un grup de senyores d'Ica. La més jove ja superava els 55. Venien fent turisme nacional. Ja sabeu el que diuen... ''de la festa, la vespra.'' Eren unes dones molt festeres, amb ganes de passar-ho bé. D'elles sobreeixia la més major, Ruth, amb dos passions: els homes i les plantes. Genial, ocurrent, desvergonyida... que tornava ja de tot i que m'animava constantment a gaudir tant com pogués del viatge i de la vida. Va haver-hi una compenetració meravellosa entre tot el grup, al qual haig de sumar a dos xilens joves (que feien broma juntament amb les peruanes, i esperonades per mi, de l'eterna rivalitat Xile-Perú) i la guia.
A l'hora de dinar vam celebrar el meu natalici (quasi plore) em van cantar i m'obligaren a bufar un llumí clavat a una creïlla. Vam cantar, vam contar les nostres històries, vam ballar, ens vam riure... vam fer una festa. Tots haguérem preferit quedar-nos en el restaurant que seguir un tour que només en interessava ja per poder continuar-la.
En la vesprada ens vam despedir, sabent que era per sempre, però que havia estat un dia inoblidable. Els camins havien convergit durant uns breus moments, però aquest tram havia estat fàcil de recórrer; quasi una parada per descansar i on refrescar-te.
Encara tindria temps de visitar la ''Momia Juanita'' i tenir el primer contacte peruà amb els Inques. Pel que vindria a l'endemà, just quant baixara de l'autobús que durant tota la nit faria la travessia fins al Cuzco. Arequipa m'havia deixat un sabor de boca ben fresc, d'alegria renovada. Un bon record.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada