dissabte, 16 de maig del 2020

Epistolari Israelià #2. El Xiconino.


En Millares, a 15 de maig de 2020.

Estimat amic,

No me’l vas regalar, explícitament. Mai te’l vaig tornar amb nocturnitat, alevosia... i el teu consentiment. Ara ho sé.

…per fi m’he decidit a respondre a la teua carta fractal. Tu sempre tan puntual, jo sempre tan poc. No m’ho tingues en compte, hi ha coses que no canvien, al cap i al fi, som els mateixos, amb vint anys més, però els mateixos.

A més, deuen haver coses que no canvien, tot no pot canviar, sinó, quedarien les arrels a l’aire, i això, ara que (quan puc) observe la vida dels arbres, ja sé que això no els va bé, als arbres, dic… bé, que el que volia dir és que deuen haver coses que no canvien, així que encara sóc peresosa i tardona, això no pot canviar, però ara, en canvi, matine… ui si matine!! ara fins i tot, li trobe un puntent nosequé a matinar...

Bé, t’ho deia ara perquè hui he matinat, per a anar a treballar, hehe! En temps de pandèmia l’arqueologia és essencial! ...ja han tardat en adonar-se’n, els borinots! Hui he tret les restes d’un infant, un xiconino, i ja en van 101!! ...101 i encara em commouen. No tindria ni 4 anys, el xiconino; a més, m’he deixat a la meitat un individu juvenil, en una primera impressió, i que, pel distint nivell a què l’hem localitzat, degué morir un bon grapat d’anys abans que el xiconino ...però això, si t’interessa, ja t’ho conte en una altra carta...

Total, ara ja, asseguda al sofà, amb la llum suau del capvespre, he posat de fons les cançons d’un grup que morí jove deixant un bonic disc, mentre es refreda una mica el te i plouen les quatre gotes que no mullaran els carrers, però que completen el marc que fan d’aquesta tarda, la vesprada perfecta per respondre’t.

Amb el te fumejant ...a casa ja només fumegen les begudes calentes, qui t’ho haguera dit...? Bé, el que deia, amb el te fumejant pense amb el xiconino que hem desenterrat hui, amb tots els qui hem desenterrat els últims mesos i se’m fa evident el destí. L’afronte cada dia: desenterre morts, estudie la vida dels morts, recupere la història dels morts, però em preocupen els vius i els que viuran... ...mmm... bobaes, no en faces cas. Deu ser que estic escoltant Els Jovens i eixe maleït beneït himne que van compondre en un brindis a la melangia que cada vegada que escolte em fa rememorar quan érem nosaltres els qui cremàvem els carrers com correfocs: tu, jo, nosaltres, una comarca llunyana (si més no, llavors semblava mooolt llunyana!), el renault cinc i... l’Anís Tenis!

Una cançó que per moments té el poder que tenen els teus versos, que encara que no ho cregues son poderosos evocadors. I honestos. Més que la prosa forçada. Costa creure, llegint-los que no tingues alguna musa rondant eixe sofà que m’aixoplugà...

Bé, amic, el te s’ha gelat, ha caigut la nit i ha parat de ploure... ‘niré tancant. No t’ofusques, el bricolatge també pot ser creatiu.

Llance la carta i ens quedem ací, el xiconino i jo, a l’epera dels teus versos!

Previament al Formiguer...

a dins del formiguer: