dissabte, 27 de setembre del 2008

Chile. Por la razón o la fuerza.


Es podria dir més alt, però no més clar. Vaja, no deixen moltes opcions, oi? Xile, el país 'estrecho y angosto' replet de contradiccions. Com a mi m'agrada. Al país capdavanter de l'Amèrica Llatina hi ha ciutats, com Arica, on si plou 1,2 mm, 20.000 persones es queden sense llum ni aigua ni radio. Ací van algunes de les sensacions que m'ha deixat aquest formiguejar pels Andes.
En primer lloc, jo no entenc el centralisme exacerbat que es practica; ni que siga pels condicionants geogràfics. Dels aproximadament 16 milions d'habitants totals, 7 d'estos viuen a Santiago de Chile. La resta es disemina en els 4000 kilometres que fa el país de punta a punta. Des del desert d'Atacama a l'Antàrtica. De fet o s'és de Santiago o s'és de Regiones. Però, de Regiones d'on? Doncs de Regiones, d'on va a ser? ah, ja.
Només he estat dos mesos a Xile, però igualment m'he mogut entre móns ben diferents, he mantingut converses ben diferents i amb punts de vista molt diversos. Per una part esta tot el cercle d'arqueòlegs, ben situats, amb una perspectiva de Xile des de la comoditat econòmica. Ells són uns bons representants de la classe mitja, escassa però ascendent, al país. El seu és un país subdesenvolupat, sense dubte. Gent amb món que compara, amb els EUA i Europa.
Per altra part també he tingut el privilegi de connectar amb gent menys afortunada. Autèntics curritos que passen el mes amb menys de 200€ (i si em pregunteu pels preus vos diré que en general són més baixos, però que tampoc Xile resulta la panacea...). Ells et diuen que tot esta car, però que això deu de ser el preu del progrés... Entre aquesta gent es cultiva un fenomen, si més no, estrany: Són (molt) racistes amb els peruans i els bolivians, per pobres. No se si per patriotisme o per desconeixença, tant se val... Entre els xilens que veus pels carrers d'Arica el mestissatge és claríssim, però no l'indigenisme.
Una cosa que m'ha sorprès gratament ha estat la facilitat amb que els xilens, de totes les mides i colors, m'han parlat de l'era obscura: del cop d'estat i la dictadura Pinochetista. Ací l'Estat Espanyol té molt que aprendre... Res d'obrir ferides (que per altra part no estan ni molt menys tancades), el tema es parla clar i ras. Pots escoltar opinions més o menys favorables envers els protagonistes de la Història, però les escoltes.
Igualment, els conflictes colonials i post-colonials no estan ben resolts. La resistència Maputxes és feroç. Alguns rotatius (gràcies Carles per presentar-me el The Clinic) es fan ressò de les demandes i el tracte vers l'ètnia Araucana és molt digne. La resta, la majoria dels mass media, ja vos ho podeu imaginar.... Menys afortunats són els Aimara. Repartits entre 4 estats 'soberans' (Perú, Bolivia, Xile i Argentina) la seua coordinació i les seues reivindicacions són més febles.
L'Estat Espanyol, per altra banda és la gran inspiració de tots els seus mals. D'ahi, els xilens han pres el pitjor que podien: Lleis, sistemes econòmics, neo-colonialisme... i la pitjor música del món.
Tantes i tantes coses que podria contar de Xile... un país tant divers... però no voldria aborrir-vos, i jo tant sols conec un cantonet... Ara que ja estic de tornada, que aquest viatge expira, esperaré a estar en la meua 'pobra, trista, dissortada terra' per contar-vos en persona aquestes i moltes més històries del Xile que sobrevisqué a l'11 de setembre de 1973.

dimarts, 23 de setembre del 2008

Tembló, tembló!!

uahu!! fa cinc segons. O menys. Un greu soroll; la caira s'ha mogut, no molt, sí, però perceptiblement. Descompasadament anaven la taula i l'ordinador. He eixit de la cambra ''al tiro!'' he mirat al cel i la gran uralita m'ha fet pensar que no havia fet bé. No ha estat molt gran, no, no eixirà en les noticies, però ha estat el meu primer terratrèmol. El primer que sent i note.

dilluns, 22 de setembre del 2008

18 de Setembre. De Pàtries, Huasos i Cueca.

Res més coent. Però per fi he pogut entendre que vol dir el ''procés de xilenització''. Arica, i les seues terres eren peruanes fins a la Guerra del Pacífic, així com Antofagasta (un poc més al sud) era boliviana. Però Xile guanyà la guerra i amb ella els territoris del guano i el carbó. Llavors s'enceta aquest procés, per xilenitzar els peruans i els bolivians. Jo no ho entenia quan m'ho contaven, però després de visitar ràpidament Perú, i sobretot Bolivià, s'enten que aquestos aimares són el mateix. Que les fronteres estatals no corresponen amb les fronteres ètnic-culturals no és una novetat per a mi; i que la multiplicació de lleis i prohibicions envers el normal desenvolupament de les tradicions és un fet, ho tinc més que assumit.

Las Fiestas Patrias consisteixen en col·locar tantes banderes de Xile com et capiguen (als cotxes, a les façanes, dins les cases, dins dels establiments comercials... a tot arreu) sota pena de ser multat (o això diuen...). En disfressar-te de Huas@ (camperols de la zona central) i saber ballar Cueca ( el ball típic de la zona central de Xile establert avuí en dia com a ball nacional). Vaja, imagineu que el dia 12 d'Octubre, en Aspanya tot el món es vist de sevillana i es dedica a ballar flamenc sota la pressió de ser acusat d'antipatriota. Per al 18 de Setembre es recuperen els jocs ''criollos'' per als més menuts. Juguen a la trompa, a carreres de sacs... i embolar el ''catxirulo'', els quals, rivalitzen en les altures amb les banderes, clar.
Les activitats programades són, com no, una desfilada militar ''para honrar la gloria del ejercito victorioso'' (on, curiosament, encara, disfressen tot un esquadró amb els uniformes de la Guerra del Pacífic), concurs de ''rodeo'', carreres de cavalls i gossos i la quedada massiva per ballar aquesta Cueca, massivament.
En la nit, tot el món es dirigeix cap a les Fondes o Ramadas. Això és fàcil d'entendre si alguna vegada s'ha estat en les festes d'Alboraia. Però el més divertit és que la fira sembla dels anys 50 (o més enllà). Les atraccions més populars (els dards, la tómbola, llançament dels pots de llauna, els futbolins...) estan fets manualment. Són autèntiques joies de la manufactura. Relíquies. Entre els jocs i les passejades fonda amunt, fonda avall, la gent sopa alguna cosa igualment recuperada directament del segle XIX. Sopaipillas, bunyols de vent (que clar, tenen un altre nom, però és el mateix) carn a la brasa i la famosa Chicha (fermentat de dacsa). Aquesta beguda és molt popular al Perú, es produeix i es consumeix diàriament, però en Xile només apareix per a aquestes festes.
En realitat són festes per a la família, clar. Tot i que el missatge patriòtic cala fort en l'ambient, la gent ''d'apeu'' les aprofita per descansar, relaxar-se i passar-ho bé. Si és per a això, benvingudes siguen les Fiestas Patrias.

diumenge, 21 de setembre del 2008

'Quieren desgastar al Indio'

Abans de tornar a Xile i contar-vos les peculiars Fiestas Patrias, que m'ha tocat viure, deixeu-me que vos faça un resumet de la situació Boliviana. Informació extreta de l'article de Raúl Sohr per al diari La Nación.

Bolívia és el país més pobre de Sudamèrica i d'alguna manera, en aquest país esta ajugant-se el destí de les aspiracions de canvi dels governs progressistes que hui per hui són la majoria en Llatinoamèrica.

El 2003 el país testimonià les majors mobilitzacions socials de les últimes dècades en tota Amèrica Llatina. Després de 70 morts el president, democràticament escollit, va fugir. Tractant de mantindre ''el prim fil de continuitat d'una legalitat molt abusada'' la presidència es mal sostingué fins a 2006. Les mobilitzacions culminarien amb l'elecció del mateix cocaler que havia encapçalat la lluita contra les privatitzacions. Morales surtiria vencedor amb una insòlita majoria absoluta en la primera volta. Una de les promeses electorals era la reforma de la Constitució. Mig any després es vota aquesta reforma, però la majoria de Morales no és suficient. Fan falta 2/3 dels vots. Es frustraven les expectatives de fixar les normes per a un nou model econòmic i social encaminat a incloure els indígenes, els quals constitueixen un 70% de la població, en el sistema. 

Per a eixir de l'immobilisme Morales aprova el paquet sencer de reformes constitucionals amb el recolzament del seu partit. L'oposició clama que no té validesa i Morales convoca un referèndum. Anant més lluny, l'oposició exigeix un referèndum revocatori per fer fora el president: ''Quieren desgastar al indio'' declara Morales. El sotspresident va una mica més lluny i diu que ''cabia anticipar que la 'pigmentocracia' -epítet per a referir-se a la minoria blanca- resistiria a un gobierno encabezado por un indio campesino dedicado a desmontar el apartheid de facto que impera en el país.''

El xoc es dona a tres nivells: 1. ètnic, amb els indis encabotats en revertir cinc segles d'opressió i marginalitat. 2. socials. per l'esquiva redistribució de les riqueses. i 3. regional. la lluita entre l'Altiplà i la Mitja Lluna. Les aspiracions autonomistes dels departaments de la Mitja Lluna (Santa Cruz, Tarija, Beni, Pando i Chuquisaca) són antigues i estan contemplades pel Govern. Santa Cruz gràcies a un boom agrícola i al petròli, és el centre comercial del país.

A més, per primera vegada, Bolívia gaudeix de ''bonanza económica''. Des de la nacionalització del petroli el 2006 els ingressos públics passaren de 680 a 1600 milions de dòlars en un any. En juny de 2008 el Govern anuncià la nacionalització del gas. 

El referèndum, guanyat per 2/3 dels vots, consoliden el poder de Morales. I així, en estos moments La Paz té la iniciativa. I tanmateix esclata la subversió. En aquest cas, les Forces Armades s'han mantingut fidels. Tot i que amb desgana, en part, per l'ordre presidencial de no utilitzar armes de foc contra els manifestants. Així els grups paramilitars aprofitant l'avinentesa han eixit al carrer i, corregint les dades que doní anteriorment, la història ha acabat amb 30 morts i més de 100 desapareguts. 

En aquest punt entra UNASUR, un organisme acabat de nàixer de les cendres d'anteriors organismes internacionals a nivell continental que no arribaren enlloc. El gest simbòlic de recolzament al govern legítim ha mermat un tant les aspiracions colpistes de la Mitja Lluna que ara es veu obligada a negociar. Tanmateix, caldrà esperar per veure el final d'aquesta història... Jo per la meua part espere que ara sí, aquest siga un Happy End.

dissabte, 20 de setembre del 2008

La Paz en guerra.


L'autobús ens va deixar al mig d'un carrer brut i fosc. L'última cosa que m'esperava, però tampoc podia ser d'una altra manera després del viatge tant... peculiar que ens havia ofert Titicaca Tours. Un australià, aparentment rude, que venia en l'autobús em va convidar a compartir el taxi fins a un hostal que coneixia per una referència indirecta. Ahí va aparèixer la sort que sempre cal per avançar. No m'abellia gens quedar-me en aquell carrer, en la nit. I sola
El primer contacte amb Bolívia ha estat excel·lent. A primer cop d'ull, vaig decidir que hauria de tornar i amb més temps. En la frontera vaig saber que els únics que necessiten un visat per entrar al país són els ciutadans dels EUA (excel·lent!!). La informació, el tracte i l'aire també són diferents en Bolívia. Tanmateix, com no podia ser d'una altra manera, La Paz és una ciutat amuntonada, intensa en la vida i pobra. Avançàvem per uns carrers on, tot i la nit, encara sobrevivien les últimes parades del mercat diürn. Igualment s'amuntonaven les deixalles, i en cadascún d'estos muntons, dos, tres o més gossos, buscaven qualsevol cosa per sopar. Era dissabte, i uns carrers avall celebraven Sant No-se-qué amb una orquestreta, una fonda i les ganes de festa dels dissabte.
Els diumenge en La Paz, els museus tanquen a les 12:30 del matí. El FC Bolívar i el The Strongest s'enfronten en el derbi capitalí. Les famílies aprofiten per anar al parc i et trobes la pobresa al girar qualsevol cantonada. Els diumenge en La Paz, la llum permet llegir els crits del poble que recolzen el president, en les parets i en les engaxines; pots llegir com clamen contra l'abús històric i endèmic. Concretament, aquell diumenge 14 de Setembre, UNASUR, reunit d'emergència a Santiago de Chile, recolza obertament Evo Morales. El Prefecte de Pando es dona a la fuga després que es descobreix que els 18 morts (i més de 30 desapareguts) són camperols pro-Evo i que els assassins són mercenaris brasilers contractats per ell.

El diumenge en La Paz, definitivament, no és un dia qualsevol.

divendres, 19 de setembre del 2008

el Titicaca i els Uros.


El Titicaca. El llac navegable més alt del món: 3.820 msnm. Un espectacle. Envoltat d'altes muntanyes i de petits turons, les seues aigües són tranquil·les i a la voreta, d'un color verd turquesa. Aquestes mateixes aigües que van veure nàixer els Tiwanaku, la primera cultura panandina; espai sagrat inca, i d'una significància especial per als seus habitants actuals. Ni que siga per guanyar-se el pa.
En la zona peruana esta controlat per Puno, un poblet atrapat entre el llac i el turó que el guarda. Ciutat sense gràcia. Lletja. Tanmateix, el seus habitants, en terra es mouen amb els bici-carros (que transporten persones o càrrega indistintament) i en el llac en petites embarcacions.
Una d'aquestes em va portar a mi fins a les Illes Flotants. Tradicionals illes artificials, fabricades amb Totora (enea) pels Uros, centenaris pobladors del cor del llac. Antigament, eren pescadors i dins del sistema social de la zona, eren considerats l'estrat més baix, més pobre, inclòs per sota d'agricultors i ramaders. Això és l'únic que no deu haver canviat. Han deixat la pesca com a sistema econòmic bàsic. L'han substituït per un turisme denigrant.
Jo tenia interès en saber com funcionava esta gent, però he arribat una mica tart. Tota la curiositat que em despertava la construcció i manutenció de les illes, les cases, les embarcacions, tota, va desaparèixer per donar pas a la vergonya i el malestar per col·laborar d'aquella manera en aquell circ de persones. El problema del muntatge és que involucra les persones. Elles són part central de l'espectacle. El Machu Picchu, sí, és una fabrica de dòlars, però allí no es ven a ningú. La gent d'Aguas Calientes treballa en els serveis, però no es disfressen, ni estan obligades a cantar-te, ni a denigrar-se. Lamentablement, la visita a l'antiquíssim poble dels Uros, va deixar-me un mal regust de boca.

Vaig eixir escaparrant d'aquell poble lleig i de la lletja experiència. El destí, Bolívia.
L'aventura que fou el viatge entre Puno i La Paz no és pot resumir. Mentides piadoses, vorejar el Titicaca en una continua ascensió, Copacabana, creuar-lo de nit en unes barcasses inestables, travessar la frontera... ni té nom, ni té preu.

dijous, 18 de setembre del 2008

Vilcapampa. La ciutat perduda dels Inques.


Això va ser i era que Francisco Pizarro va arribar al Cuzco montat dalt del seu cavall. Pizarro no tingué cap altra opció que matar l'emperador Inca, Atahualpa, perque aquest no va poder complir la seua promesa d'omplir una cambra amb or. Mort l'Inca, el nouvingut va pensar que el millor que podia fer era nomenar un nou emperador, sabedor que els habitants d'aquelles terres el consideraven una divinitat i el seguirien cegament. Aquest era Manco (II. a la manera europea). Manco era net del gran emperador Huayna i el jove es va sentir honrat per tal designació.
Poc temps li va fer falta a Manco per adonar-se'n que només era una titella de Pizarro i, a més, els nouvinguts no n'eren més de 200 persones. Ara bé, lluitaven dalt d'unes feres terribles i els seus trons eren mortífers com mai no s'havia vist en aquelles terres. L'emperador Inca, el Deu en la terra, va decidir que faria fora els invasors i va iniciar la contraofensiva. Quina seria la seua sorpresa al veure tants indis lluitant en el bàndol equivocat. Fracassat, va fugir terres endins seguit dels seus més braus capitans, de la cort imprescindible i dels seus tres fills. En aquell temps, transcorrien els dies de 1536. 
Refugiat en les serralades més impenetrables dels Andes, va manar construir la fortalesa de Vitcos, en la vall del riu Urubamba. Des d'ahi va dirigir durant anys les continues razies contra els invasors que poc a poc anaven establint-se. Els intents dels 'barbuts' per acabar amb l'insurgència i castigar l'indi van fracassar repetidament per la mateixa naturalesa del refugi muntanyenc. 
Mentre, en Cuzco, Pizarro va ser mort pel seu ex-company, Almagro. Però després aquest cauria en desgràcia reial i les seues tropes serien vençudes. 7 sobrevivents 'almagristes' van anar a demanar refugi i protecció a l'Inca. Estos, van ensenyar als indis les tàctiques militars, a montar a cavall i diversos jocs comuns a la Castella medieval. Seria jugant al 'tejo' que els almagristes van assassinar l'Inka.
El 1545, Sayri Tupac, successor legítim, fou proclamat Inka. Durant 10 anys no destorbà els 'barbuts'. Preferia més bé, gaudir dels plaers terrenals i de les 'Dones escollides'. Un dia com qualsevol altre, va arribar fins a aquelles inhòspites serralades, una invitació del Virrei per que l'emperador s'instal·lara en Yucay (la tradicional residència d'esbarjo Inca pròxima a Cuzco). Sayri va acceptar de grat, doncs li agradava la bona vida i en Yucay la vida era millor que en les muntanyes. Misteriosament, moriria dos anys després. 
Així doncs, el 1560, Titu Cusi Yupanqui va ser proclamat Inka. Titu era fill il·legítim de Manco II, però havia estat el seu preferit en vida i va presenciar la seua mort. Alternava la residència entre Vitcos, capital militar i política, i Vilcabamba, capital religiosa i construïda segles abans pels seus avantpassats. Precavut i gelós dels seus dominis no permetia l'entrada de cap estranger. Tant se val. El virrei va manar un missioner per convertir l'Inca a l'única i verdadera religió. Aquestos, els missioners, foren els únics que van poder penetrar en la regió, però mai van poder ni tansols, aproximar-se a les rodalies de la ciutat-santuari de Vilcapampa. Mentre, l'Inca continuava odiant els invasors i esperant el moment oportú per a fer-los fora i recuperrar el seu regne perdut. Feia exhibicions de força, manava les seues tropes desfilar... Però, tot plegat eren purs anhels d'un temps que ell no podia recordar i que no tornarien.
Es van instal·lar dos missioners en la Vall, tenien el permís de l'Inca, i la vida va continuar uns anys més o menys igual.
Finalment, malalt de neumonia, Titu Cusi va ser atés per un dels augustins, que no pogué fer res ni pel cos ni per l'ànima de l'emperador. Acusat d'assassí, el missioner va ser mort.
El tercer fill de Manco, Túpac Amaru, vivia plàcidament en Vilcapampa, on estava el Temple del Sol i les cases de les Dones Escollides. Sense preparació ni espenta, va ser guiat pels nobles, els quals recordaven que des de Manco, tots els Inques havien mort a mans dels barbuts. L'últim acte de resistència que farien els senyors de Vilcapampa seria matar l'embaixador que el virrei Toledo havia manat per negociar l'aproximació inca al control colonial. 
Cegat de rabia, el virrei va manar una expedició, aquest cop més nombrosa, per capturar l'Inca qui iniciaria una llarga fugida. Finalment fou pres i portat davant del virrei. Torturat i obligat a presenciar la mort de la seua dona, fills i cort, el 1572 era executat en Cuzco, l'últim Inca.

La ciutat que va acollir els últims quatre inques, espai sagrat de les dinasties Amautes, va caure en l'oblit. Mai trepijada per un no-indi, la selva es va encarregar d'ocultar-la amb el seu espès fullatge durant segles. El 1911, l'expedició dirigida per Hiram Bingham, després d'una intensa busqueda, la va redescobrir per al món sencer. Aleshores, només dos indis conreaven unes poques terrasses de contenció en les ruïnes. Les ruïnes de la ciutat sagrada, Vilcapampa, construïda per honrar els deus i servir l'Inca en el cim de la muntanya del Machu Picchu.

dimecres, 17 de setembre del 2008

Cuzco i la Vall Sagrada.


No té res a veure amb Arequipa i la duplica en altitud. Enfonsada en una vall bastant angosta, el continuat creixement demogràfic ha anat envaint les vessant de les muntanyes que l'envolten. La llegenda conta que el primer Inca, Manco Capac i la seua dona, van emergir del Llac Titikaka, i guiats per una barra d'or van caminar fins trobar el punt exacte on, clavant la barra en el sól, van fundar la ciutat de Qosqo. Siga quin siga el seu origen, la seua planimetria en el casc antic és ben desordenada: carres angostos i serpentejants que semblen mancar de cap planificació prèvia. Caminar el Barrio de San Blas i descobrir ara i allà carrerons, atzucacs (Pantaq calle), sòcols de pedra majestuosa en els edificis... és un plaer per al viatjant.
Vaig arribar com a les 6 del matí, sense haver pogut dormir, perquè l'autobús m'engolia i no vaig aconseguir descansar. Amb un dolor al maluc i als genolls que m'acompanyaria tot el dia, em vaig dirigir abans de res a buscar-me una 'pieza' on dutxar-me. A recomanació de Thibault vaig anar a veure uns amics seus que treballen en el noble ofici de vendre tours turístics als seus compatriotes francesos. Ells em van donar les dades mínimes per buscar els passatges a Aguas Calientes (ciutat que acull els turistes al Machu Picchu) i el contacte d'un cotxe amb xòfer per recórrer la Vall Sagrada. Una vegada tenia els bitllets de tren vaig enfilar-me dalt del taxi del Sr. Juan i vam començar oficialment el dia del meu aniversari al Qosqo.
Quin de tots els llocs més impactant, espectacular i singular?? Tipon, amb la seua geometria rectangular perfecta?? Pisaq, amb el seu cementiri, les seues cases i temples en peu i la graderia de terrasses de cultiu?? o Chinchero, amb la seua conjunció del passat inca amb el present indígena i pagà?? allà, en Chinchero vam tenir la sort que estaven de festa. Més de mil persones s'aglopaven a la plaça, junt a una església menuda i senzilla però molt peculiar. Vinguts d'arreu de la vall, cadascú vestia els vestits de festa típics del seu poble. Aquest ha estat el primer contacte amb els aborígens americans. Veure'ls en el seu ambient on jo, afortunadament, passava totalment desapercebuda, fou una sort. Allunyats de l'ambient urbà que els degrada i protegits per la comunitat, el qechua era l'amo i senyor de la plaça. Camperols en dia de festa. Chinchero va ser la meua aproximació més afortunada a les arrels d'un poble vençut en la conquesta, però no en la resistència:

A los Quinientos años 
gloria y honor a las victimas
anonimas de la invasión y a los
heroes de la resistencia andina
...Y NO PODRAN MATARNOS.

Qosqo, 12 de Octubre de 1992


Entre un punt i altre del recorregut inca, els pobles, amb les seues vides més senzilles i camperoles, seguien trafegant amb els seus quefers quotidians. Tanmateix, estos se m'oferien a la velocitat del cotxe que lluitava contra el sol en una carrera contra rellotge. La visita a la Vall Sagrada es completaria dos dies després, quan el Sr. Juan m'arreplegà d'Ollantaytambo per portar-me a la ciutat amb una parada obligada a Moray i les mines de sal de Maras. Abans de la sortida del bus cap a Puno encara vaig pegar-me una passejada per Sacseywaman. Els murs més espectaculars que la vida m'ha atorgat per veure. Pepe, això si és un treball en pedra seca!!

Arequipa la Blanca.


Ciutat de nova planta (no em pregunteu l'any, però posterior al 1538) té una estructura i una aparença colonial en el rovell. La clara és pura aglomeració moderna i xavolesca. Vaig arribar-hi de nit, després de cinc hores d'autobús i havent deixat una Tacna lletja, però bulliciosa, de la que ja vos he parlat. Mentre m'aproximava, des de les altures de l'autobús, es descobria, darrere els volcans que la protegeixen, una ciutat que semblava infinita. Les llums de la vida nocturna acaçaven tot l'horitzó. Entrava en la segona ciutat més gran del Perú.
Com aniria succeint-me en els dies següents, acabadeta de descarregar, en la foscor de la nit, vaig anar a buscar un Hostal on refugiar-me al vell mig de la ciutat. D'ahi, a procupar-me alguna cosa per menjar. Recorrent els primers carrers de la ciutat ja vaig notar-li un aire ben diferent a la ciutat que acabava de deixar i a la ciutat d'on provenia: Tacna i Arica. Grans palaus colonials assetjaven les voreres; grans treballs en pedra per a les portalades i els grans finestrons que les guarden. A més, a diferencia d'altres, aquestes construccions es mantenen en un estat bastant bo per a l'edat. Són edificis mimats.
La Plaza de Armas de Arequipa és aclaparadora. Imperativa! L'arcada que l'envolta i que emmarca la catedral és abrumadora. Al pis superior tot un continu de terrasses de restaurants i bars d'allò més elegants i turístics. Els cambrers t'assalten a la vorera. T'ofereixen els seus millors plats: eres ''gringa''? doncs té, pizza i pasta. No. De cap de les maneres. Eixa nit vaig sopar un deliciós Cuy Chactado. Una delicadesa. És un conillet d'indies, tendre, suau i molt gustoset. El chactado és que abans de cuinar-lo li estoven una bona pallissa, el rebossen i després te'l frigen. Esta boníssim. Una llarga conversa amb la cambrera, una noieta molt atenta, per amenitzar la nit i finalment, la proposta de fer un tour per la ciutat. El temps ha estat el major obstacle, salvat el de l'idioma... no hi havia temps per entretindre's. Així que el tour em va semblar la manera més fàcil, ràpida i barata de recórrer la ciutat.

Al dia següent encara vaig tenir temps, al matí, de visitar el Convento de Santa Catalina. Quines espavilades aquestes mongetes!! En el transcurs de segles i terratrèmols, havien construït una ciutat emmurallada dins d'una altra ciutat. Monges de clausura de 'rancio abolengo' que tenien les seues criades personals. Tanmateix, una 'ciutat' molt bonica, amb els seus carrers (Sevilla, Granada, Valladolid...) i 'cases' molt ben cuidades.
Al mig dia em vaig enfilar dalt de l'autobús turístic. No sona molt romàntica la idea, però la meua sorpresa fou quan als pocs minuts d'estar esperant l'eixida van pujar per l'escala acargolada del 'tramvia' un grup de senyores d'Ica. La més jove ja superava els 55. Venien fent turisme nacional. Ja sabeu el que diuen... ''de la festa, la vespra.'' Eren unes dones molt festeres, amb ganes de passar-ho bé. D'elles sobreeixia la més major, Ruth, amb dos passions: els homes i les plantes. Genial, ocurrent, desvergonyida... que tornava ja de tot i que m'animava constantment a gaudir tant com pogués del viatge i de la vida. Va haver-hi una compenetració meravellosa entre tot el grup, al qual haig de sumar a dos xilens joves (que feien broma juntament amb les peruanes, i esperonades per mi, de l'eterna rivalitat Xile-Perú) i la guia.
A l'hora de dinar vam celebrar el meu natalici (quasi plore) em van cantar i m'obligaren a bufar un llumí clavat a una creïlla. Vam cantar, vam contar les nostres històries, vam ballar, ens vam riure... vam fer una festa. Tots haguérem preferit quedar-nos en el restaurant que seguir un tour que només en interessava ja per poder continuar-la.
En la vesprada ens vam despedir, sabent que era per sempre, però que havia estat un dia inoblidable. Els camins havien convergit durant uns breus moments, però aquest tram havia estat fàcil de recórrer; quasi una parada per descansar i on refrescar-te.
Encara tindria temps de visitar la ''Momia Juanita'' i tenir el primer contacte peruà amb els Inques. Pel que vindria a l'endemà, just quant baixara de l'autobús que durant tota la nit faria la travessia fins al Cuzco. Arequipa m'havia deixat un sabor de boca ben fresc, d'alegria renovada. Un bon record.

dimarts, 16 de setembre del 2008

L'intens períple.


Els últims vuit dies els he passat fent un tomb. Un petit tomb que m'ha portat pel Perú i Bolivia. En aquesta setmana he recorregut uns 1600 km., he vist unes dues-centes coses interessants, he conegut més de 50 persones amb unes vides molt diverses i durant el qual m'he trobat en situacions, si més no, curioses, divertides, tristes, estrambòtiques i extravagants que en els següents capítols tractaré d'explicar. He estat un dolar amb pates, però sense dolars... el que no ha deixat de ser un pes dur d'arrosegar... tanmateix, he extret tot el que podia d'aquelles persones que m'han acompanyat en aquesta curta travessia.
Durant aquest intens periple m'he fet vella un any més, sobtadament, mentre recorria els vells carrers del Cusco. Un any més vella, però mai tant vella com els murs de Qosco l'Inca.

dimarts, 2 de setembre del 2008

A Putre pel camí de l'Inka


El diumenge, la Dani, el Calolo i jo ens vam anar d'excursió. Que millor que anar-te'n de passeig amb algú que coneix el territori. El destí era Putre, la capital de la cordillera. Té fama de punero, deu ser pels més de 3.500 msnm. Als peus del volcà Taapaca que dorm plàcidament i es cobreix amb una flaçada de neu.

L'ascensió començà de bon matí i la primera parada fou un jaciment al qual Calolo li havia de prendre unes mesures. El caminoi d'accés era terrible! pitjor que els camins australians o molts dels pitjors camins de la Muela de Cortes!! tant roin que tot i la camioneta que portàvem ens vam quedar ''apegats'' en la sorra. Tres quarts d'hora després aconseguíem eixir dels forats que nosaltres mateixos havíem provocat. Seguint la carretera internacional; evitant un tràfec intens de camions gegants que transporten les mercaderies entre Bolívia i Xile. Camions quasi suïcides que s'adelanten en les corbes sense visibilitat, que s'aturen en qualsevol lloc... Passat Zapahuira (on vam veure un grup de guanacos desvergonyits pasturant al costat de les instal·lacions d'hospedatge i restaurants de camioners) començarem a veure les primeres petjades Inkes.El Tambo de Zapauhira, el lloc per emmagatzemar els tributs en espècies (menjar, teixits, ceràmica...) que es pagava a l'Inca, però aquest sempre estava com allunyat del camí per no despertar els mals pensaments entre els viatgers. Un poc més enllà ja es podien seguir les petjades del camí... tant profundes que s'havien mantés. Però res a veure amb l'empedrat que feien a les entrades i eixides del barrancs. Vam arribar a Socoroma, un poblet amagat en una vall tota escalonada, vells bancals de terra treballats. La vista des del cim era encicadora, tot verdor i frescor allà baix. La fragància del poble era pur orenga que cultiven. Entremesclats amb els camps de figa palera. Molt curiós. Dinarem en la plaça del poble: menut, envellit, empedrat. Protegits pel campanar, independent de l'església, i sota una pèrgola massissa coberta en palla. El poble sembla, salvant les diferències, un poble menut de l'interior valencià. Té molt d'encant. De fet, em va agradar més que l'esperada Putre. Pot ser la novetat. No havia vist encara un poble d'interior andí i em va sorpendre. Poques persones i algún que altre gos solt pel carrer fou tota la vida animal que vérem.
Igualment veure Putre des de dalt, mentre encara estas en la carretera general, abans que aquesta prenga la desviació que et porta al poble és un plaer per a la vista. El poblet en si, des de dalt no és molta cosa, però els voltants... tot un tetris de parets baixes separant les propietats!! molt verd; amb aquell contrast amb les muntanyes del desert, de la Pampa Seca!
El millor que té Putre és la seua arquitectura. Les portalades de les cases són de pedra treballada. Totes sota el mateix patró, però totes diferents. Als cantons superiors un detall escolpit marca el caràcter. Ara un pollastre, ara un conill o bé un flor. La pedra seca quasi ha desaparegut, substituida tristament pels atovons moderns. Una canal travessa el poble de dalt a baix atorgant-li frescor. Vam entrar a una fonda, on ens vam pendre un té de coca. Indispensable, doncs en Putre sí que es nota la falta d'oxigen. No només badalles més, sinó que en cada bocanada et quedes com famolenca d'aire. Els pulmons et reclamen més, però no hi ha més que oferir...
Vam tornar xino-xano cap a casa. El diumenge per la nit, truïta de creïlles i a dormir. Estava morta. L'última setmana havia estat esgotadora i calia un poc de calma doncs el dilluns que ve comença l'aventura a l'altra part de la frontera.

Previament al Formiguer...

a dins del formiguer: