dissabte, 30 d’agost del 2008

Tangani III. Reflexions des de les altures.


Al capvespre, o mentre anavem d'un lloc a un altre, arreplegavem uns cactus grans i secs, morts, per cremar-los en la nit. El foc ha permès una mica de disbauxa després del dia de treball. Acompanyat del 'trago', pisco o rom, i de musiqueta, la nit era, tot i la fredor, un bon moment. La vida en les altures és, com a mínim, interesant. Tot i estar en 'el desert més sec del món' la calor no es correspon. O vaja, pot ser sí. Sempre voliem estar al solet. Sobretot en les últimes hores, els últims rajos solars eren els més preciats... veure com el sol es ponia darrere les serralades més altes i saber que després venia el fred i la foscor; les últimes gotes de llum per contemplar la rudesa del paisatge.
Es fa difícil d'imaginar amb tota aquesta secor que a l'estiu vindrà 'l'hivern boliviá'. Que les pluges començaran a fer acte de presència i que el que ara són barrancs secs correran plens d'aigua portant la vida. Els 'guanacos' i les 'vicunyes' baixaran de les terres altes per pasturar herba tendra, i amb ells el puma i el còndor rapinyaire.

Amb aquest paisatge tan rude es fa difícil imaginar que es donés la vida humana. Qué hem ocupat fins a l'últim racó del planeta respirable i que ens hem sabut moure amb l'equilibri. Que ací com allà, aquest equilibre ha consistit en defensar-nos, primerament, de nosaltres mateixos. Que hem emprat l'energia en crear l'ostentació del poder i la força, però també en romandre més enllà de la paraula volàtil, més subtilment. Establir un diàleg entre nosaltres i amb el medi que ens envolta. Bidireccional. Plasmat en les parets rocoses es perpetua el missatge. D'ahi a que el pogam descodificar a hores d'ara després de tan llarga interrupció...

Entre tanta diferència, encara es percebible un pensament universal. Ací camèlids i allà els càprids, però en tots dos llocs he vist com l'humà els caçava. Espectaculars escenes que semblaven copiades dels panells de Castelló o València o viceversa... una mateixa tècnica: ferir i perseguir fins l'extenuació de la presa. Expressivitat, mobilitat, gràcia!. Descobrir aquestes escenes ha estat un dels màxims plaers que m'ha donat Tangani. Poder imaginar una vida intensa en la supervivència, però també en la quotidianitat d'aquestos actes tant allunyada de la meua realitat. Deixar-me emportar en el mateix espai a temps tant remots... el meu petit plaer, mòrbid; l'acte fetitxista personal.

Tangani II. El puma, la puna i la gent.


La mateixa nit que vam arribar, Don Lalo, el 'arriero' expert i 'veí' de la zona va pensar que seria una gràcia contar-nos que aquell paratge desèrtic era territori de pumes. Des d'aleshores, la fera va estar sempre present: Quant em quedava sola, quan me'n anava a dormir, quant m'aventurava en busca d'un vàter improvisat, en els comentaris més quotidians i en les petjades i rastres que ens vam trobar en les llargues caminades documentant i prospectant. Tanmateix, mai el vam veure. Sí que hem vist guanacos, solitaris i tranquils; còndors allà en les altures amb les seues espatlles platejades; vizcachas (conills amb cara de ratolí i cua d'esquirol) que ens van fugir sobtadament. Però la veritat és que no hi ha molta vida en el desert i ha costat veure aquestos espècimens...
A la que no vaig veure ni per casualitat fou a la Puna (també coneguda com a Mal d'Altura). M'he trobat estupendament. Això si, de matí, i per afrontar les tasques més animosament, rossegàvem coca. Que en realitat no es mastega, més bé, fas una bola amb les fulles senceres a la boca i en vas traient el suc. L'acompanyes amb una massa dolça i terrosa que té un alt component en calç que ajuda a assimilar el principi actiu que, tot i la redundància, t'activa el cor i fa més lleu l'activitat en altura. 
Érem sis els membres de l'expedició. Cadascú d'un pare i una mare. Jo era la única que no coneixia a la resta de components d'abans d'aquesta campanya. No m'asusta per a res haver de conviure amb desconeguts. L'experiència vital a aquest respecte ha estat positiva. Em considere suficientment sociable com per a adaptar-me a molts tipus de gent diferent. Aquest cop no ha estat una excepció.
Marcela Sepúlveda era la 'jefa'. És jove i valenta. Resolutiva. Tot i que en 'terreno' té punts d'histerisme adolescent. Òbviament, ella carregava amb l'estrès d'estar duent a terme el seu projecte, i per tant ha estat damunt de tots els detalls el millor que les circumstàncies li ho han permès.
Tivó. És francès. Podeu imaginar-vos que el seu nom té intercalades com tres milions de consonants i dos de vocals que no es pronuncien i que jo no escric... És el 'pololo' de la Marcela, i tot i que ell treballa amb els Inkes a Perú, havia accedit a acompanyar-la en busca dels caça-recol·lectors xilens... carregat amb l'última tecnologia en aparatets i aparatots, el desert i l'excavació l'han sobrepassat alguna que altra vegada. És un xarrador insaciable, i sí, una mica... urbanita.
Paz. Conservadora. De Santiago. La vaig coneixer al poc d'arribar. És una dona d'aparença fràgil, però és molt independent. I li agrada. És de tracte molt agradable, tranquil·la però sempre ben disposada per a la disbauxa... La seua relació amb l'arqueologia és des d'una proximitat distant. Treballa amb arqueòlegs, però té un punt de vista tangencialment diferent.

Leslia és sense dubte qui més m'ha impactat. D'etnia Aymara, a més, té tota la intenció de ser-ho. Membre activa de la seua comunitat treballa en la recuperació i estudi de les seues costums i en la dignificació de la seua especificitat cultural. Entre altres. Era la millor coneixedora del medi en el que ens movíem i sempre responia pacientment les meues preguntes. Jo he estat la seua companya en la documentació dels motius i ja sabeu el que diuen... 'el rose hase el carinyo'... 


Finalment, Willi (Wilfredo). De comportament estrany, quasi antisocial. Ha sobreviscut a base de xocolate i ha caminat durant hores a una velocitat infernal. Durant la llarga marxa d'anada, em va semblar un tant mal educat. Caminava com un dimoni, però jo l'anava seguint. Fins que no el vaig veure més i em vaig haver d'aturar perquè no sabia on estava ni on havia d'anar. Ni se li va ocorrer d'esperar-se. El detall no em va agradar, però més tart, vent-lo com actuava en general, fins i tot el vaig perdonar. Fins al punt que li he dit que jo li pague el viatge a València i que ell prospecte mentre jo em prenc un daiquiri a l'ombra... una bèstia que tracta de cridar l'atenció fent-se el cowboy. Una ànima en pena.
Tots pelagats hem documentat 15 estacions d'art rupestre, hem fet un sondeig i hem prospectat un trocet més de Xile traient a la llum nous jaciments. Tot en una setmana molt intensa.

Tangani I. Andes por donde andes, nunca andes por los Andes.



Per on començar a descriure l'aventura?? pot ser un bon principi seria recordar el llibre 'Hacia el descubrimiento de los frescos del Tassili' de Henry Lothe... Durant la última setmana, bastant a sovint he recordat alguns passatges d'aquest llibre... salvant les diferències temporals i espacials...

Vam prendre els cotxes (carregats amb tots els trastos) de bon de matí i, amb el retard esperat, vam començar l'escalada. En arribar a Copaquilla (una agrupació de 3 cases i mitja que anomenen poble) ens esperaven els 'arrieros' amb els cavalls enllestits, i amb ells, els desencontres amb el preu, les condicions, la càrrega... Siga com siga, tot el material, menjar, tendes, motxilles, material d'excavació... va ser aupat a les gropes dels animals. Des d'aquest punt, el camí es prolongaria durant 4 llargues hores d'escalar cims; de baixar-los després per pujar-ne un de nou; de creuar rius que no esperava trobar i vorejar-los; de seguir camins abandonats; de pedre els camins per retrobar-los. Vam arribar al 'campament' base fent-se de nit. El temps just per plantar les 'carpes' que ens havien de protegir de l'intens fred que ens ha fet, d'abrigar-se i preparar-nos mentalment per al que seria una dura setmana de treball en les altures.

dimecres, 20 d’agost del 2008

Lluta. La vall indòmita.


Pare, confesse que durant els últims dies he tingut mals pensaments. He pensat en fer-me una eremita i anar-me'n a viure al Valle de Lluta. Arica, Xile. Jo vull ser com aquell que un dia, cansat de tanta gent, s'enfilà dalt d'una columna, però jo, m'enfilaré més alta que ell, en terra de ningú: el Valle de Lluta. La zona baixa de la vall, Rosario (de la que ja vos he parlat) només era un preludi del que vindria després, seguint la vall amunt... endinsant-se en la profunda gola que el riu ha cavat en la sorra blana del desert. Riu amunt, vas passant els pobles, cada vegada més menuts, Poconchile, Molinos... i després només cases. Igualment, la Vall, que en les zones baixes esta totalment parcel·lada en campets de dacsa (de tots els colors i dimensions... olors i textures, però dacsa) poc a poc va perdent camps en favor dels còdols gegants i rodons tipics dels rius. El Riu Lluta, porta aigua tot l'any, de vegades en porta tanta que les marques que deixen les seues avingudes són ben visibles. Després entens que totes les casetes, ben aïllades i d'aspecte descurat, estiguen en les vessants de les serres que tanquen la vall.
Total, conforme la vall guanya en altura també ho fa en rudesa. La vida en Lluta es retrotrau no se ni els segles. Sense llum, sense aigua potable... ací és més fàcil imaginar-se com era la vida... abans.
A l'arribada a Arancha (una casa -quasi xabola- que s'alça sobre les restes d'assentaments molt anteriors...) ens va rebre un gos, tirant a simpàtic, però del qui no ens refiavem ni un pèl... (a saber quant fou l'última vegada que havia vist un estranger, si és que n'havia vist cap en la seua vida...) La dona que va eixir a rebre'ns ens va dir que si nosaltres erem bones persones el gos no ens faria res (en aquest punt, només dir que encara estic sencera...), però que al veí no el podia ni veure (!¿¡?). Curiós.
Avuí hem documentat uns blocs gravats que estan dins d'un antic poblat del període Intermedi Tardà (1000-1400 d.C, just abans dels Inkes). El poblat és una maravilla; ple de cases de planta circular i semi-soterrades en la sorra, envoltades de sitges d'emmagatzematge. És molt espectacular, en dimensions i en contingut... 
I tot açò no és més que el preludi del que començarà el divendres. Un entrenament previ a les altures que alcançarem. L'autèntica aventura. Ja estan els cavalls preparats per a transportar la carrega; les tendes de campanya, els sacs, la roba d'abric... tot; però... estaré jo preparada per a veure el món des de tant alt?? 

dimarts, 19 d’agost del 2008

Tacna. En territori enemic.

Vaig dir que Arica era el formiguer?? En la mateixa terminal d'autobusos d'Arica hi ha tota una secció (un pàrking gran) només de cotxes (colectivos els anomenen) que per 3000 $ (pesos) o menys, et porten fins a Tacna. Aquesta és la primera ciutat peruana entrant des del nord de Xile... Els 'colectivos' no tenen desperdici. Negocies el preu, però este ve donat per la demanda de gent... els cotxes solen ser autentiques tartanes, destartalades, on claven 5 persones; fins que no esta ple no marxa. 60 km o menys separen ambdues ciutats. Passes la frontera (i acumules setgells com si foren punts per a alguna promoció) entre els dos països; fet quotidià per a molts xilens, però per a més peruans que treballen en Arica. Sobtadament et trobes en Perú. Vaig dir que Arica era el formiguer?? Tacna n'és una clara competència... Ací els 'puestos' es multipliquen per 100, o per 1000. Ho venen tot; tot es pot comprar. Tenen un aire molt semblant a l'ariquense, és a dir, les tendes són molt menudes, però estan tant plenes que no caben els tenders. Moure's per dins d'elles és un exercici d'agilitat, flexibilitat, reflexos i finalment de voluntat. Arribar fins al pot de café, el paquet de sucre, o el pisco sol ser una carrera d'obstacles. Tracte de descriure-ho, però si no ho heu vist, no vos ho podeu imaginar. Ací l'espai és un bé caríssim. Però els centres comercials (plens de micro-puestos plens de coses), les tendes i les parades ambulants al carrer... no s'acaben!!
A tot açò, la gràcia de Tacna és que és 'infinitament' més barata que Arica. I a més, resulta que en Tacna són els reis de la falsificació i el contraban. Per que vos feu una idea: el CreativeSuite 3 per a Windows Vista costa... 2 €. Per a comprar tabac has d'especificar que el vols 'nacional'. Este, per si, ja és més barat que a Arica, però es que encara en venen un, que anomenen d'importació, que és més barat... però això sí, pur verí...
Sabeu com reconeixen als xilens en Tacna? perquè tots passegen amb una bossa de rolls de paper higiènic. Deu de ser molt barat per a que siga rentable el viatge... (açò ni és broma ni m'ho han contat, jo he vist als xilens passejar per Tacna amb els paquets plens de rolls i en l'aduana, tornant a Xile, carregats amb estos rolls...). 
Entre els xilens i els peruans encara hi ha una forta rivalitat (és patent), però quant es tracta de negoci... Tacna i Arica són germanes; l'aïllament que sofreixen al desert fa que encara és necessiten més l'una a l'altra, i al remat, es complementen.
Com a mínim, ha estat una experiència interessant, aquesta primera incursió en territori enemic.

divendres, 15 d’agost del 2008

Retrobant el Pacífic.

 
El reencontre amb el Pacífic ha estat pausat. La mar sempre ha estat ahí en Arica; Està tant a prop de la ciutat que la pots olorar, escoltar, sentir, però jo no havia passat del port i la llotja (a cel obert) dels peixcadors. Avuí és 'feriado' a Chile... herència espanyola. Així que me n'he anat a la platja. Si Tia, les platges són majoritàriament de roques, negres. Però de tant en tant, alguna platja de sorra (desèrtica ¿?) esta ahi, per exemple, Playa Chinchorro on et manen tots els habitants d'Arica. Jo, asesorada pel senyor que guarda l'Hospedaje per la nit, he anat a Playa Laucho. Un cop passada l'Ex-Isla Alacran; no ho dic jo, ells l'anomenen així perque l'han unida a terra ferma; És el lloc preferit pels surffers.

La variada i exòtica fauna han estat un bon entreteniment. A més de gavines (com no) hi ha un tipus de fragates per ací, negres i menudes, que es llancen a per la presa marinera en picat; hi ha pelícans, majestuosos, i molts altres pardalets que no conec i que furguen amb els seus becs la sorra buscant un no-se-que comestible; hi ha carrancs, grans i menuts,... però el més espectacular que he vist avui ha estat una foca!!! gris i grosa que nadava plàcidament eixint a la superficie per que jo la vera cada poc minuts...

He pres el sol, o podria dir millor, el sol m'ha pres a mi. Tinc les galtes roges com les tomaques del Valle de Lluta... un dia tranquil, relaxa't, en el que entre altres coses, he mig decidit la ruta que seguiré per Perú i Bolivia... però això, ja serà una altra història.

dimecres, 13 d’agost del 2008

el Agro. Més a prop de la Pachamama.


El Agro és un mercat maravillós!! Segons les meues informants, no hi ha res paregut en tot Xile (ja les portaré jo a veure el Mercat Central...) però como anava dient, no hi ha res paregut a Xile. És un mercat de dimensions incalculables!! esta dividit en dues parts. Una és el Rastro, tal qual, però a lo bestia!! Mobles, atifells, ferramentes, productes agrícoles... tot el que pugues imaginar. Nou i vell. Roba de segona mà, sabates per maldició... però tot açò, a lo bestia!! (ah! que ja ho he dit?!... a lo bestia!!) Aquesta part esta entretinguda, però la segona és... molt millor!! Menjar. Fruïtes i verdures, tant de conegudes com d'exòtiques que no he vist en ma vida, de les quals no conec ni el nom, fresques, barates. Olives 'azapeñas', del mateixet Valle de Azapa, molt famoses a la regió. En aquesta vall he vist (sense anar a buscar-les) unes oliveres que rivalitzen clarament amb alguns dels exemplars més grans que he vist a València, les dels Ports de Morella.

Però bé. El Agro fa una olor... com amarga. Però a trams és dolça de fruita madura; vas caminant pels infinits passadissos ben arregladets i t'assalta l'olor salada de la salmorra de les olives; l'olor suau de les fulles seques, els tes i la coca en fulla per a les altures... Sobtadament, endevines les carnisseries. I les paradetes del pa fresc. Les pituïtàries i la vista estan encantades a l'Agro.

Mentre la vida a l'Agro continua tant exòtica, avui les conservadores i restauradores del museu han acabat d'enllestir els materials que formaran part de l'exposició que, a hores d'ara ja camí de Santiago, ha de mostrar als capitalins com era la vida prehispànica en el nord de Xile. Quan ja la tenien tot preparada han fet una xicoteta cerimònia. Han encès una mica d'incens en un perolet (de repent era com estar en meitat de la Catedral...) i han escampat unes fulles de coca mesclades amb comfeti a sobre de les caixes que contenen el material. Després d'unes paraules han repartit uns gotets de vi (bo, xilé) i un a un anaven pegant voltes a les caixes i derramant el vi en cada cantó. Sempre cap a la dreta. Tot per agrair i garantir la generositat de la Pachamama. Ella que ens permet l'accés al nostre passat, a la terra que xafem. Que beneïsca estos que ara se'n van i ens permeta continuar extraient-los.

dilluns, 11 d’agost del 2008

Rosario. El primer contacte amb el passat xilé.



Ja fa uns dies que estic per ací, m'han rebut bé, m'he adaptat bé, m'agrada la vida ariquense... i ara ja per fi, puc dir que he tingut el primer contacte amb la prehistòria xilena en directe i no a través de les vitrines d'un museu. 

El divendres, Dani va donar una xarrada sobre Rosario. Era per explicar el projecte que està desenvolupant per a la seua futura posada en valor... gestionar i muselitzar el lloc. Els polítics es van mostrar entusiasmats amb la idea, ho van a posar tot de la seua part, van dir... però no van firmar res.

Ahir vam anar a veure'l in situ. Dani necessitava marcar els panells i Paz (la conservadora contractada per a aquest projecte) reordenar les seues fitxes. Durant mitja hora ens vam anar endinsant en una vall ampla, flanquejada per dues cadenes muntanyoses de color caramel de pura sorra... on vaig poder veure els primers Geoglifs (motius gegants en les muntanyes fets a base d'amuntonar les pedres de les vessants).

No se que em va impactar més de Rosario, si els gravats o la rebuda. Quan ixes de la carretera que va seguint el Valle de Lluta per a entrar en les propietats de la Sra. Felisa travesses unes vies de tren inutilitzades i entre tomaqueres i dacsars t'endinses uns centenars de metres fins a una casa on et reben els gossos solts i un cartell que diu: "Aldea Inca. Petroglifos. Tarifa 500$" La Sra. Felisa s'encarrega de cobrar aquesta tarifa; ella és la propietària de les terres contigües a la vessant, pública, de muntanya. Els voltants de la casa si que eren un museu, però d'atifells, trastos i ferralla. Va apareixer una furgoneta groga, vella, que portava la ràdio instal·lada a sobre del capó... un gran megàfon ambientava tota la vall. Tot plegat, molt pintoresc. La mateixa Sra. Felisa ens va rebre amb unes mans veeeeeeerdes de pura fulla i després del salut protocol·lari vam començar a treballar.
Ens va tocar localitzar els panells un per un així que al final de la vesprada només haviem senyalitzat la meitat del conjunt. Els gravats de Rosario són majoritàriament motius figuratius: antropomorfs, camèlids i aus. Però és tant gran el lloc i hi ha tal quantitat de motius que és una locura!! També hi ha restes de pigment roig, però molt esvaït. Finalment hi ha alguns gravats que no tenen més de 5 anys i altres d'antiguetat considerable han estat remarcats i repasats per a poder-los veure millor... Jo entenc que la gent desitge deixar marcada la seua presència, o que vullga transmetre algun missatge (juanico estuvo acà, pepi te quiero... ), però en cap cas en un lloc arqueològic. Atemptar contra el patrimoni cultural és atemptar contra u mateix. Rosario n'és un exemple més (com ho va ser el Burrup a Austràlia, però en pobre) de les incapacitats gubernamentals per defendre i gestionar llocs amb història. 

Al final del dia estava morta de cansada de caminar per la sorra i de pujar a llocs impossibles de baixar. Al remat, un bon primer contacte.

dissabte, 9 d’agost del 2008

Arica. el Formiguer en el desert.


Arica és el formiguer per excel·lència. Els seus carrers, les seues gents... és moguda, alegre i molt sorollosa. Conforme vas caminant pels seus carrers la música va solapant-se les unes a les altres (cumbies, salses, xa-xa-xas, cantants melòdics llatins -puagh!-...); i amb els sorolls de les construccions veïnes; i les cantants que fan promoció del seu disc ('solo por hoy!') a la porta d'una sabateria; i el flautista de pa que toca una cançó de Mecano com si fora oriünda de l'altiplà; i, per suposat, els autos, les micros i colectivos i la gent que ve i que va.

Arica no és tant tropical com m'esperava. M'havien dit 'l'eterna primavera', però en la setmana que porte vagant per ací, el sol no ha lluit tant com era esperable. Més bé, els núvols encapoten el cel quasi tot el dia, només de tant en tant, i sempre tímidament, es mostra el sol. Tanmateix, el paisatge que l'envolta és desèrtic. Les muntanyes són com dunes gegantesques i de sorra anticipant el que m'espera en l'altiplà.

I els micro-quioscos que t'ixen al pas cada dues pases, uns fixos i altres sobre una bicicleta que armen i desarmen cada dia. Estos són esquivats per la marabunta de gent de pas i pels venedors ambulants de empanadas, maní, choclo, dolços o qualsevol cosa minimament comestible...  Les tendes 'fines' s'agrupen al voltant del carrer 21 de Mayo. A partir d'ací, a la resta de carrers, passejos o passajes, en un organització perfectament ortogonal, les tendes s'amontonen i totes tenen un aire descuidat, embrutit (sense que ho estiguen necessàriament) i, aparentment, desordenat.

Arica té una història que els marca i que és impossible d'obviar, perquè alces la vista i et topes amb el Morro. Una muntanya aïllada que arriba fins a la mar; que s'alça imponent i imposant-se a tota la ciutat i que és l'insígnia i el símbol del passat peruà de tota la regió. En 1880, amb la Guerra del Pacífic, els xilens van prendre tota la regió d'Arica-Parinacota als peruans... N'estan molt orgullosos, quasi tant com de les seues Mòmies Chinchorro: 'las más viejas del mundo'. Escolte aquesta frase amb un promig d'unes 10 vegades al dia: quant entre a una tenda, quan vaig a un bar, quan em puge a un taxi o colectivo... m'estan hipnotitzant. 

Quant conseguisca superar el meu accent 'espanyol' i ells deixen de tractar-me com una raresa, estaré encantada d'estar ací.

dimecres, 6 d’agost del 2008

Santiago de Chile



Santiago en Agost és gelada en temperatura, però de càlida rebuda: mai m'havia sentit tant cotissada com a la arribada a l'aeroport. Desenes d'homes s'aglopaven damunt de mi per si necessitava de cap taxi que em portés a cap hotel... La vida és estranya. M'explicaré: fins a fa uns mesos Chile només era aquell país de referència revolucionaria obligatòria i de tràgic final per a les aspiracions socialistes. Tanmateix, vaig haver d'anar-me'n a Austràlia per a escoltar parlar d'un Chile que no s'havia paralitzat un 11 de Setembre de 1973. I la vida va haver de transcórrer per camins insospitats per a que Carles Sirera estiguera esperant-me a la baixada de l'avió en Santiago de Chile.
Carles ha estat l'amfitrió perfecte. Juntament amb Ava, m'han acollit a sa casa i m'han ensenyat una megalòpolis en 24 hores. M'han posat en antecedents explicant-me tots els detalls de la vida santiaguina, la seua indiosincràcia i els detalls en el vocabulari i els modals per no ser una maleducada o clavar la gamba (trets que Carles cuida especialment, però per als que jo ja no tinc remei!).
No he trobat una paraula que pogués expressar la vista de Santiago des de les altures. Si diguera que sembla un poblat de 'xavoles' gegant espurnejades d'alts gratacels pot ser donara una imatge falsejada... Però quina descripció no falseja l'objecte descrit?? Certament, la ciutat té un toc brut (la boira matinal de la vall es confon amb el núvol de pol·lució vespertí), tanmateix, les pluges que van precedir la meua arribada havien netejat l'ambient (a ulls dels meus amfitrions), però no els autobusos, opacs d'una brutícia injusta, ni les façanes de cases, la majoria d'una sola planta.
Passejar per les alberedes, places i carrers santiaguins en diumenge és un plaer; el Cerro de Santa Lucia, el Barrio de Bellavista (per a veure l'ambient bohemi i la residència de Neruda...), la Plaza de Armas... passat, present i futur d'un poble que lluita per ser 'occidental', però a la seua manera.

dimarts, 5 d’agost del 2008

Vos nunca estuviste en Montevideo.

Quant la gent diu allò de 'Matar el temps', realment, el que volen dir és que el temps els esta matant a ells. Al menys, a mi m'està matant... a veure? quan vaig arribar a aquesta sala lletja i emmoquetada eren les 7:35 del matí hora local (les 12:30 en el meu rellotge desfasat) ara són les 12:12 (encara locals, perque el meu rellotge continua desfasat i marca les 17:12) i encara em queden més de 4 hores per anar-me'n, per fi, d'aquest aeroport.

Però permeteu-me seguir amb els càlculs... ahir en Madrid tot va anar tant rodat, tant ajustat de temps que l´últim cigarret me'l fumí a les 22:20 (i el rellotge encara estava a hora) i en aquesta maleïda sala no hi ha ni un sol raconet per a fumadors. Bé, exactament... no. Hi ha un. Me l'ha xivat una seguretat del Duty Free, però confessaré que açò d'anar amagant-me ja no em motiva com abans... no sé, estaré perdent flexibilitat.

Me les prometia molt felices jo a Montevideo: bressol dels Drexler famosos; Ciudad Vieja... a hores d'ara ja devia saber que les ciutat són directament proporcionals als aeroports que allotgen; i amb ells els serveis que t'ofereixen. He preguntat per eixir de l'aeroport... Per única resposta "vos nunca estuviste acá!!". Així sia!!

Previament al Formiguer...

a dins del formiguer: