dissabte, 30 d’agost de 2008

Tangani III. Reflexions des de les altures.


Al capvespre, o mentre anavem d'un lloc a un altre, arreplegavem uns cactus grans i secs, morts, per cremar-los en la nit. El foc ha permès una mica de disbauxa després del dia de treball. Acompanyat del 'trago', pisco o rom, i de musiqueta, la nit era, tot i la fredor, un bon moment. La vida en les altures és, com a mínim, interesant. Tot i estar en 'el desert més sec del món' la calor no es correspon. O vaja, pot ser sí. Sempre voliem estar al solet. Sobretot en les últimes hores, els últims rajos solars eren els més preciats... veure com el sol es ponia darrere les serralades més altes i saber que després venia el fred i la foscor; les últimes gotes de llum per contemplar la rudesa del paisatge.
Es fa difícil d'imaginar amb tota aquesta secor que a l'estiu vindrà 'l'hivern boliviá'. Que les pluges començaran a fer acte de presència i que el que ara són barrancs secs correran plens d'aigua portant la vida. Els 'guanacos' i les 'vicunyes' baixaran de les terres altes per pasturar herba tendra, i amb ells el puma i el còndor rapinyaire.

Amb aquest paisatge tan rude es fa difícil imaginar que es donés la vida humana. Qué hem ocupat fins a l'últim racó del planeta respirable i que ens hem sabut moure amb l'equilibri. Que ací com allà, aquest equilibre ha consistit en defensar-nos, primerament, de nosaltres mateixos. Que hem emprat l'energia en crear l'ostentació del poder i la força, però també en romandre més enllà de la paraula volàtil, més subtilment. Establir un diàleg entre nosaltres i amb el medi que ens envolta. Bidireccional. Plasmat en les parets rocoses es perpetua el missatge. D'ahi a que el pogam descodificar a hores d'ara després de tan llarga interrupció...

Entre tanta diferència, encara es percebible un pensament universal. Ací camèlids i allà els càprids, però en tots dos llocs he vist com l'humà els caçava. Espectaculars escenes que semblaven copiades dels panells de Castelló o València o viceversa... una mateixa tècnica: ferir i perseguir fins l'extenuació de la presa. Expressivitat, mobilitat, gràcia!. Descobrir aquestes escenes ha estat un dels màxims plaers que m'ha donat Tangani. Poder imaginar una vida intensa en la supervivència, però també en la quotidianitat d'aquestos actes tant allunyada de la meua realitat. Deixar-me emportar en el mateix espai a temps tant remots... el meu petit plaer, mòrbid; l'acte fetitxista personal.

Previament al Formiguer...

a dins del formiguer: