La mateixa nit que vam arribar, Don Lalo, el 'arriero' expert i 'veí' de la zona va pensar que seria una gràcia contar-nos que aquell paratge desèrtic era territori de pumes. Des d'aleshores, la fera va estar sempre present: Quant em quedava sola, quan me'n anava a dormir, quant m'aventurava en busca d'un vàter improvisat, en els comentaris més quotidians i en les petjades i rastres que ens vam trobar en les llargues caminades documentant i prospectant. Tanmateix, mai el vam veure. Sí que hem vist guanacos, solitaris i tranquils; còndors allà en les altures amb les seues espatlles platejades; vizcachas (conills amb cara de ratolí i cua d'esquirol) que ens van fugir sobtadament. Però la veritat és que no hi ha molta vida en el desert i ha costat veure aquestos espècimens...
A la que no vaig veure ni per casualitat fou a la Puna (també coneguda com a Mal d'Altura). M'he trobat estupendament. Això si, de matí, i per afrontar les tasques més animosament, rossegàvem coca. Que en realitat no es mastega, més bé, fas una bola amb les fulles senceres a la boca i en vas traient el suc. L'acompanyes amb una massa dolça i terrosa que té un alt component en calç que ajuda a assimilar el principi actiu que, tot i la redundància, t'activa el cor i fa més lleu l'activitat en altura.
Érem sis els membres de l'expedició. Cadascú d'un pare i una mare. Jo era la única que no coneixia a la resta de components d'abans d'aquesta campanya. No m'asusta per a res haver de conviure amb desconeguts. L'experiència vital a aquest respecte ha estat positiva. Em considere suficientment sociable com per a adaptar-me a molts tipus de gent diferent. Aquest cop no ha estat una excepció.
Paz. Conservadora. De Santiago. La vaig coneixer al poc d'arribar. És una dona d'aparença fràgil, però és molt independent. I li agrada. És de tracte molt agradable, tranquil·la però sempre ben disposada per a la disbauxa... La seua relació amb l'arqueologia és des d'una proximitat distant. Treballa amb arqueòlegs, però té un punt de vista tangencialment diferent.
Leslia és sense dubte qui més m'ha impactat. D'etnia Aymara, a més, té tota la intenció de ser-ho. Membre activa de la seua comunitat treballa en la recuperació i estudi de les seues costums i en la dignificació de la seua especificitat cultural. Entre altres. Era la millor coneixedora del medi en el que ens movíem i sempre responia pacientment les meues preguntes. Jo he estat la seua companya en la documentació dels motius i ja sabeu el que diuen... 'el rose hase el carinyo'...
Tots pelagats hem documentat 15 estacions d'art rupestre, hem fet un sondeig i hem prospectat un trocet més de Xile traient a la llum nous jaciments. Tot en una setmana molt intensa.