Milhau. Tornar per descobrir-la.

Han passat quatre anys des d'aquell viatge rellamp a l'Occitània que va empaparrar-se a les entranyes, al fetge concretament, de manera indeleble. Quatre anys i ara tornem, amb les expectatives rebaixades perquè, si alguna cosa m'ensenyà Macondo, o Sabina, o qui sap si fou el formiguejar, és que "al lugar donde has sido feliz, no debieras tratar de volver...". Podries barrejar l'enyorança i les expectatives en proporcions errònies i sí, cagar-la, i escriure un post al blog, amb retard i ple de referències a un altre viatge ja passat; a un viatge ja postejat.

Ben conscients d'això, previnguts si més no, vam carregar les furgos, els vestits, els atifells de correfoc... vam carregar-les de gent i vam començar un viatge que, tot podia ser, acabara abans de començar atrapats a una barrera de gendarmes en estat d'emergència, sensibilitzats, susceptibles i alarmats per la càrrega "sospitosament" explosiva. Tanmateix, les nostres furgos emetien radiacions de bonrotllisme que es van transmetre per l'aire i van contagiar la policia de frontera convertint l'arsenal que els penjava dels muscles en banderoles de benvinguda de mil colors. Tot molt psicotròpic.

Jacques Cohen ens esperava en aquell alberg, seu de l'associació d'amics de la cultura occitàna de Milhau, amb el programa mil·limetradament tancat.

I amb el programa gravat en alguna ment privilegiada -no pas la nostra- ens llançarem a recórrer els carrers, i els bars, de Milhau al ritme festiu de tabal i dolçaina. Érem una comparsa divertidíssima: disfressats, desinhibits i anunciats en la distància per una música aliena en aquella terra de formatges florits, vam parar en dos, tres, quatre... fins a cinc bars diferents per tastar en tots ells el mateix pastís!

Amb aquest panorama, clar, encara que no vam matinar massa, ens aprofitarem d'aquelles ments privilegiades per escapolir-nos de l'estricte control de Jaques i recórrer els carrerons del Milhau medieval, resseguir la riba del Tarn i conèixer, per fi, una ciutat que se'ns havia presentat noctámbula, taciturna i obscura i que ara se'ns mostrava a ple rendiment: tendetes delicadament decorades, ben "a la francesa", oferien tot un no acabar de detallets inútils i utilitats d'allò més supèrflues. La pedra dominava a les construccions i a les teulades, i per damunt de totes elles, la Beffroi, la torre on es retroben els origen: els dels milhonencs i els meus, tots fills i filles del reis d'Aragó... #poshclaro!

I passeja que passejaràs, se'ns va tirar la vesprada al damunt i amb ella l'hora promesa: el correfoc més estrany que hem fet mai, entre cotxes i per damunt les voreres, esquivant vianants, cartells, paradetes i tendals! i malgrat tot, vam sobreviure; i el més impressionant: els milhonencs hi estaven entusiasmats! vols dir que tornarem... mmm je n'ai sais pas?

Resolt el compromís, caiguda novament la nit, arribà l'hora del pastís líquid, dolç, embafós, que ajudara a empassar-se aquelles pastetes resseques que, al cap de pocs minuts, ens enlairaren per sobre les teulades de Milhau. El sopar feia molta estona que s'havia convertit en justa: un duel a camp obert entre tradicions musicals distants. Els espectadors, els no-músics, ens havíem transformat en un ramat de bufons de cort ballarins contorsionistes. Fora ja del Beffroi, expulsats del paradís, la música seguia, però els demés no l'escoltaven, la portàvem als caps; ens ressonava als oïts sense necessitat de músics.

I així com havíem fet la vespra, ens llançarem novament als braços de la ciutat, als seus bars. Desfent el camí pels carrers de Milhau tornàvem a poc a poc a casa, cadascú al seu ritme, cadascú al seu pas.

Ara, vist amb perspectiva, s'han esvaït les pors. Les prevencions i les precaucions van deixar pas a la improvisació: Milhau 2011 - 2015: una ciutat, dos viatges distants en el temps i en el mode i la confirmació que el nostre destí mai és el lloc, ans la nova manera de veure les coses.

Normands. Els fills de la plutja.

El viatge va durar unes 16 hores. Estàvem nerviosos, només pensàvem en arribar a casa, tocar mare. Arribes sobre les 22 hores, t'espera Andreu amb la casa temperada, avises els pares i te gites a dormir. Tu i tot el teu cansament.

L'endemà t'alces encara cansada, però tot està al seu lloc. La teua tauleta, la teua cadira, la teua roba, el teu raspall de dents... és ta casa! El diumenge arribava el Trotsk i l'alegria és completa: per fi, reunim novament la família.

Al sofà, sota la manteta, ja de vesprada, un gest, una paraula, qualsevol cosa, et fa recordar la timidesa de Valérie Bricault, tan directa, tan treballadora. Et fa vindre al cap el somriure de Lucy. Luci Wailliez. La seua complicitat, la seua alegria i de com de bé ens entenia i de com de bé es feia entendre... quin gust treballar amb ella, que fàcil era! Excavant un forn metal·lúrgic fou que vam fer amistat i on ens vam guanyar el sobrenom de 'cotorres': Les Pipelettes! però que ve que em venia, quan de francès em va ensenyar. Lucy transmet alegria, i això, hui i sempre, ha estat una virtut.

'Repantigada' al sofà, calenteta, reposant les cames fatigades, t'enrecordes d'Anthony. Anthony Godin. Tan misteriós en un principi, callat, observador, i tan proper, tan humà finalment. Ens va ajudar sempre, amb l'idioma i amb el treball: aquells maleïts negatius a la terra, els "potós", postes de fusta clavats per sostenir les cases, les parets... Venia amb nosaltres a turistejar per la Normandia i els diumenges per la vesprada acabàvem tirats als sofàs de casa reposant el dinar que ens acabàvem d'estacar. Com li agradava el què cuinàvem ...perquè com cuinàvem! Ens resarciem de tanta crema, tanta nata i tant de càtering matinejat a base de menjars casolans i de la terreta; si més no, tant com els ingredients que teniem a l'abast ens deixaven. Ahí estàvem Luís i jo planejant de dilluns a divendres que fariem i com ho fariem.

Luís Gimeno, de Macastre, a qui sentia proper per moltes raons. De l'interior valencià, però més valencià que el capitalí de Pepe, es preocupava perquè la casa funcionés, tenia la mà solta per dur la cuina i la compra avant i ho feia tot molt fàcil. La convivència fàcil. I això era important, doncs compartiem la vida. Començàvem a les 7 del matí desdejuntant junts, pujàvem al mateix cotxe i treballàvem junts. Cansats com a burres, tornàvem a casa junts, per acabar sopant tots junts a les huit i mitja de la vesprada.

Igual que soparies qualsevol vesprada de diumenge. Mandrosament, et desfàs de la pesada manta que et reté al sofà i et dirigeixes a la cuina tot rumiant què soparàs. De la cuina estant, et ve a la memòria aquell homenet accelerat que dirigia tan eficientment l'excavació. Bruno Lepeuple. Tan preocupat perquè el catering del migdia fos el menys desagradable possible. Ens portava per a les postres pastissos de tota mena, boníssims tots, i així compensava aquella cosa anomenada Lassagne de Rest que era impossible que alimentara. I de tant en tan, alguna botelleta de vi que, juntament amb els formatges que portaven Lucy o Anthony, feien més variat el dinar. Contrarestava les penúries d'un dia a dia plujós amb curasans. El control de Bruno sobre el jaciment, el seu control sobre els medievals, transmetia molta confiança. Sobrtot al principi quan més falta ens feia als valencians, acostumats als murs de pedra caiguda i no a uns negatius causats per les bigues de fusta estacades al terra. Un personatge ben interessant de qui podia haver aprés molt si hagués tingut una miqueta més de temps per compartir-lo amb ell.

Cadascuna d'aquestes persones han deixat petjada, un negatiu 'excavable', en mi. He tingut la sort de fer amics al lloc de treball, un treball que a més, m'apassiona. Però els dies van passant, el viatge queda lluny i poc a poc torne a la normalitat que més m'agrada, la del meu poble i la meua gent. Gent a la qui contar-li que he conegut aquesta gent.


A tots ells, merci et a bientôt.

París. Era una festa!

Enllaçant amb el darrer post, i només per als més curiosos, diré que Paris ja existia i era important quan Carlemany va decidir traslladar-se a Aquisgrà per gaudir de les seues aigües termals. Encara que ningú sembla adonar-se'n que la ciutat alemanya també està geogràficament més centrada dins l'imperi carolingi... Però bé.

Però entrant en matèria... de París s'ha escrit tant i tant bé que és absurd, i em trobe ridícula, tractant de descriure els seus carrers plens de muses per inspirar els més grans artistes! De la mateixa manera, què no coneixeu ja els celebèrrims monuments que ornen aquests carrers? De la torre dissenyada per Gustau Eiffel hi ha centenars, milers!! de fotos millors que qualsevol de les meues. Eiffel. Eiffel em fa venir a la memòria aquella petita, però preciosa, església allà al vell mig d'Arica, ferruginosament esvelta, blanca i delicada.

Genèticament programada i culturalment ensinistrada, tinc reaccions contraries i prejudicioses envers les coses afamades, bé siguen llibres, discos, edificis o.. persones. Tanmateix, Paris, sí, Paris m'ha agradat. Malgrat que em va colpir més aquella extravagància modernista al vell mig del desert xilé, la Torre de París m'ha impactat més del que m'esperava. Però París no és l'únic prejudici que ha polvoritzat aquest viatge...

Així que caldrà tornar a Paris per descobrir-li els raconets. Els raconets als que Mar i Laura em van introduir una nit ben plujosa. Una nit què vaig retorcedir moolts anys per tornar als temps d'Erasmus. No el de Roterdam, sinò als meus vint-i-pocs... i per una nit, fer allò que no vaig fer quan em tocava... tocar el piano a una llibreria selecta i antiga del centre bohemi de París! Què voleu que us diga? Paris era una festa!

Louviers i els Carolingis, els bàrbars que volien ser emperadors de Roma.

Diuen que havia caigut l'Imperi Romà d'Occident allà per l'any 476. Però els francs feia molts anys que campaven per l'actual França. Des de feia segles gràcies, entre altres, a pactes i tractats de pau amb l'Emperador de torn. "Franc" de l'antic germànic "lliure", "indomable", era des del baix imperi una barreja de tribus barbares unides per combatre el domini saxó que s'imposava a la riba dreta del Rin.

Havien passat els anys, fins i tot els segles!, i els francs s'havien convertit al cristianisme sota el regnat del Merovingi Clodoveu. Merovingis, reemplaçats al poder pels seus majordoms de palau, els Carolingis. Carolingis, dinastia que heredaria un trocet de la França actual per acabar imposant el seu domini a l'Europa més feudal.

El 732, Carles Martell refermava el poder dels majordoms per damunt del mateix rei, en guanyar la batalla de Tours als musulamans. Ara, si Pipí el Breu, primer rei de la dinastia carolingia, va durar molt o poc al tro, no ens importa, perquè, la nit de Nadal de l'any 800 Carlemany era coronat, en contra de la voluntat de Constantinoble, emperador de l'Imperi Romà d'Occident. Un deler per encetar el IXé segle o, ben mirat, la justificació a l'expansió carolingia amb base a Aquisgrà.

Carlemany, alimentant la imagineria europea, lluità i sotmeté els saxons del nord, els llomabards del sud i els sarraïns de l'oest. Establí sota la seua protecció el Vaticà i va conquerir l'Alamanya actual, unificant Europa com no ho estava des de la caiguda de l'Imperi Roma. Una Europa, però, molt diferent a la que van deixar els últims emperadors llatins. Els juraments de vassallatge s'havien generalitzat, els vassalls reemplaçaven els esclaus i els seus senyors, s'estenien per tot Europa.

I és en aquest punt de la història quan entra l'assentament caroligni que estic excavant. Un assentament configurat per dos o tres cabanes ancorades a la terra amb fusta, fosca, freda i flexible. On hi viurien dos o tres families, amb dos o tres fills cadascuna i dos o tres vaques, dos o tres gallines i si es dóna el cas, dos o tres cavalls. Amb ben poques possessions materials... pot ser, dos o tres plats, dos o tres gerres... i qui sap, dos o tres trossos de pa per endur-se a la boca cada nit. Aquests carolingis, tenien al costat de la casa un petit forn construït amb l'escassa pedra calcària que hi ha per ací. Una volta menuda sobre un sòl de fang cuit, un túnel estret per on alimentar-lo i a pujar la temperatura per fondre el metall que després afaiçonarien martellada a martellada sobre l'enclusa. Un treball dur, ingrat, sota unes condicions dures, en una vida dura que castigava les persones. Els carolingis enterraven els seus morts a prop dels vius, just darrere les cases, per tenir-los ben presents en la quotidianitat. Enterraments senzills, en consonància amb la vida que vivien.

Tot això és el que estem excavant a Louviers, la vida d'uns francs dels segles VIII-IX soterrada pels sediments dipositats riuada rere riuada, pels 7 braços del riu Eure. Una terra argilosa que remenem per poder contar la història de persones com jo. No se'ns venerarà a les grans cròniques, escrites o cantades, però vivim més senzillament, més honestament, com formiguetes, doncs no ens cal ser emperadors d'imperis impossibles.

Bayeux. Omaha Beach i el desembarcament de Normandia.

Ens acostàvem a la mar per una carretera estreta, corvosa, guiada per les tanques i tàpies de casetes de teulades empinades. Ens acostàvem a la mar, però no ho haguérem dit mai, doncs a la Normandia, és més poderosa l'olor de gespa ploguda que la de la mar salada. La mar de l'estret de la Mànega.

A Bayeux una dona a qui paràrem per preguntar, contava que aquella fou la primer ciutat alliberada pels aliats. Però el que no ens arribà a contar és que segons els plans aliats, havia d'haver estat alliberada el mateix 6 de juny de 1944. El Dia-D. No seria el cas, però els soldats americans no tardarien molt en trepijar aquells carrers. Els mateixos carrers que ara passejava jo i pels quals podia imaginar els esquadrons de soldats fortament armats entrant en grups menuts, casa a casa, cos a cos.

Ens acostàvem a la mar després de carretejar per Bayeux. I conforme ens acostàvem augmentava l'excitació. Per arribar a Omaha Beach passes pel cementiri Normand American. Monument a la tristor com tants altres que motegen una zona relativament menuda de la costa normanda. Cementiri americà, britànic, canadenc... alemany. També alemany, soldats tant innocents com el que més, enviats a morir en la defensa raquítica d'un raconet que els seus generals havien oblidat. Berlín, els nazis, continuaven defensant la teoria de l'atac aliat final pel Pas de Calais.

De la platja estant, el pes del moment històric ens superava. Recorde cadascuna de les vegades que he sentit la pressió històrica sobres les espatlles, i són comptades, malgrat l'ofici. Aquesta n'ha estat una d'elles. Els monuments, els homentatges, les flors despositades al passeig... I allà lluny, al vell mig de la platja, el soldadet. Assegut a la sorra, sagna, dolorit i poruc... Envoltat de guerra i horror pensa que li dirà a sa mare quan la veja; com de fort abraçarà la seua noia, la Margarida, com la besarà i li farà un fill en el què reconèixer-se... 

Això si sobreviu a les ferides. Omaha fou, de les cinc platges que implicaven el desembarcament, la que va trobar major resistència. A Omaha van desembarcar 34.000 soldats i van morir 3000 americans i 1200 alemanys van ser morts, ferits o desapareguts.

Unes hores després, ens allunyàvem de la mar, camí a casa, i al cap una història de valents, d'odi i mort que sacsejà l'Europa que es creia moderna.

PD. Ací vos deixe amb la cançó del soldadet, dels Manel, la qual m'acompanyà durant tot el dia...

Normandia: el país amb nom famós.

Normand, "Home del Nord". Mig biking, mig franc, mig gal i antic romà... barreja de sang que forjaria la història d'uns homes i unes dones que vivien a una regió freda, plujosa, plana i costanera que seria el punt de partida, el port des d'on salpar mar enllà.

Des de les costes emboirades les dones acomiadaven els vaixells dirigits per Guillem I perquè envairien La Gran Bretanya allà pel segle X. De les mateixes costes des d'on eixiren els vaixells que, remuntant el Guadalquivir,saquejarien Sevilla i que en una juerga d'amigots conqueririen el Regne de Sicília i s'assentaven en Croàcia per una temporadeta. Vaja, l'assot de l'Europa més medieval i feudal; uns autèntics bàrbars.

Molts segles després, resta el nom d'aquesta gent en aquesta terra plana, amb la terra verda i el cel gris.. La primera terra que trepitjarien soldats desesperats en una de les batalles més afamades de la sanguinolenta història de la humanitat. Terra que ara remene cercant el passat que acabe d'esbossar. Terra que m'acollirà les pròximes setmanes i vaig a escodrinyar tant com puga per contar-vos les seues intimitats.

Millau. Carnavals que suplanten falles...

Va sorgir a través d'algú que havia escoltat que hi havia un que tenia un cosí que coneixia a un amic que li va contar que un dia va ser feliç. I cap allà ens vam anar. Varem omplir els cotxes a gom amb una selecció del millor de cada casa. Una àmplia representació de cada cantó del país per visitar el país veí, germà.

Una rebuda amb fred, que no freda, anunciava un cap de setmana passat per aigua. I un viaducte nou, quasi per estrenar eixamplava l'horitzó sobre la vall que allotja la ciutat de Millau, objecte de la visita.

La primera nit, divendres, fou un extracte del bo i millor d'un grup de persones organitzades al voltant del Carnaval: excusa per a la visita. Un breu passeig pel centre de la ciutat, parada obligatòria al primer pub que ens va parèixer bé i a sopar! Sopar popular i grupal: cadascú aportava el que tenia, el que va significar, al remat, que haguérem de tastar tots els pastissos (quiche crec que en diuen els gavatxos), embotits i, sobretot, formatges que poblaven una taula baixa, però molt llarga. Després la vetllada s'allargà moderadament entre cançons occitanes, danses, acordions, albades i cant d'estil.

El dissabte i reunits tots al Centre Logístic i Festiu que seria durant tot el dia el Parc de la Victòria, començà el gran dia del CARNAVAL de MILLAU. El matí se'n va anar mentre preparàvem la cercavila, la mostra de foc i fèiem sonar les dolçaines. Amb puntualitat europea, dinàvem abans de les dotze i a les tres, en formació, cap a la plaça del poble on començaria l'acció. 

Encapçalant la comitiva, vam iniciar una marxa de processó, ascendent, per un carrer com d'eixample; amb els arbres podats a la manera complexa (retorçuts torturadors!) què hauran de proporcionar una ombra fresca a l'estiu... o això espere. Destacava entre tanta gent disfressada, les bandes de músics que animaven el cotarro: aconjuntants sense uniforme: disfressats, anaven enllaçant una peça amb una altra al mateix ritme frenètic que les caracteritzava.

Després d'una sàtira política que ja voldrien els millors sainets i les falles més 'prestigioses'; després de matar i ressuscitar a tota una República Francesa, va venir el nostre minut de glòria (bé, un d'ells... vist tot el que ens quedava per davant...) Vam fer una mostra de foc d'allò més professional, cosa manida, i  bastant resultona a un lloc poc acostumat a jugar amb foc... poc acostumat a pixar-se al llit, podríem dir.

La música no va parar ja més en tota la nit... el ritme frenètic d'aquelles composicions dominades per trompetes i saxos, per trombons i bombardins, se'ns va clavar ben fons, allà al moll de l'os, al batec del cor, als peus i al cap!  

El diumenge, ja més abatuts, vençuts pel mateix ritme que hores abans ens empenyia cap al deliri, vam empendre el camí a casa. Pausadament (alguns més que altres) vam retornar tranquil·lament als dilluns de tots els dies. Ara, això sí, si Millau vol, allí ens veiem l'any vinent.

Lastours i la Muntanya Negra

Avuí, com no podia ser menys, un altre dia completet. Bon dia, bon menjar, bon veure i, sobretot, bona companyia. De bon matí, el repàs diari al món càtar: Lastours. Bastió de resistència albigesa sota domini Cabaret. Si amics meus, Cabaret. Per fi hem aprés la diferència entre menjar i digerir. És a dir, no hem fet el Sangonera.

Total, al remat per acabar fent la migdiada sota un carrascar. Un bosc allunyat de la civilització... o no tant.

Ja de nit, però encara prompte, hem eixit a fer horari europeu i... sopar. Hem localitzat el 'bar de borratxos' de Carcassona. Mal vi, bona gent i mal partit de rugbi.

Demà, cap a casa. Tot el que comença acaba.

La Komitia Fumatta rebrà l'informe corresponent de la incursió càtar.

Carcassona. La Cassolette d'Or.

Podria començar aquesta nova entrada parlant de la ciutat medieval, possiblement, millor conservada d'Europa. De les muralles solcades de torres. Podria començar aquesta nova entrada parlant de carrerons estrets i obscurs i places coronades amb pous. Però no. Començaré aquesta nova entrada parlant de la Cassolette d'Or.

La Cassolette d'Or, amics meus, és quelcom que cal tastar una vegada, com a mínim, a la vida. Deliciosa 'fabada' amb carn d'ànec. La mateixa Cassolette de la que ja vos he parlat en entrades anteriors... la que mengí a Tolosa d'Oc.

Però certament, a Carcassone hi ha molt més per veure i per tastar. Fer-se una passejada rondant la muralla, controlant la panoràmica al recer de les 'almenes', te teletransporta directament al segle XIII. Als temps de la Croada Albigesa. Sota el domini del Vescomte de Trencavell, qui perdria la guerra contra Simó de Montfort. Al seu torn, Simó de Montfort establiria la seua seu permanent a aquesta ciutat. Mort el 1216 durant el setge a Tolosa (d'Oc), seria soterrat a la catedral de Sant Nazari, dins la Cité. 

De vesprada, i només per baixar la cassolette, hem eixit del món medieval una estoneta, per dirigir les nostres passes cap a la Bastida de Sant Lluís. Veritable habitatge dels aborigens "carcassonensis".

El País dels Càtars

La Komitia Fumatta en assemblea ha decidit, per unanimitat, manar un escamot per tal d'explorar més enllà del seu territori habitual. El lloc escollit ha estat el País Càtar. Els temeraris, enviats a la mort, són: Vicent, PaperBoy, Marqués; Jose, Txele el Xino, Soler; i Trini, Cojamanteca, Martínez.

Després d'una nit de transició i adaptació gradual al medi, en Figueres (Girona), de bon matí, hem iniciat, realment, el viatge.

Ens hem endinsat, vorejant Perpinyà, cap a l'interior del Languedoc-Rosselló. Primera parada, el Castell de Quéribus, darrer reducte de la resistència càtara. Immensa mole de pedra nascuda de la pedra. Tot plegat, emmarcat i controlat, pel majestuós Canigó.

L'eficiència organitzativa del cap de l'escamot, PaperBoy, ens ha permès gaudir d'una segona fortalesa tot just abans de dinar: el Castell de Perapertusa (Pedra Oberta en occità), encalat en una cresta de pedra calcària, gairebé inexpugnable. El senderol d'accés entre una vegetació exuberant i les restes de la última nevada; el calvari de l'escala de Sant Lluís o l'antiga capella, a celobert, de Sant Jordi, són només alguns dels punts més rellevants d'un gran itinerari. Després, un frugal refrigeri i tot seguit, hem dirigit les passes cap a Lagrassa. A mesura que el cel s'enfosquia, el paisatge, i amb ell la carretera, han anat enrevessant-se. En la ruta hem travessat les valls de Minervois i Corbières i hem deixat enrere nombroses masies i pobles menuts.

En tombar l'última revolta ha aparegut, per al nostre deler, Lagrassa. Un poble menut, però que amaga un regust medieval. Tot en ell, la plaça menuda i porticada, el Pont Vell, romànic, els carrers estrets i l'Abadia de Santa Maria que el presideix, fan regust medieval.

Encara en bon hora, hem eixit cap a Caracassona, campament base de l'expedició. Check-in i incursió nocturna a la Cité. Per sopar, cr êpe a la casola, envoltats en un ambient extrany a l'Hostal dels Trovadors.

Tolosa d'Oc. Ça me nerve!!!

De Tolosa en diuen la Ciutat Roja, però no per les seues tendències polítiques majoritària i històricament d'esquerres, que també podria ser. Més bé és pel color que domina els carrers i l'ambient en general. La petjada industrialitzadora a la marge dreta del Garona va ser suficient com per sobreviure i marcar la ciutat amb els materials que definien el moment històric. Aquest procés no pogué, al meu parer, acabar amb un passat més antic i més remot... que arriba fins els moments republicans (contant cap enrere, la República en majúscules als territoris gals; al SPQR). Així ho testimonien les troballes al subsól tolosá. Però que també va haver de sofrir un destí medieval que passava per la pèrdua d'autonomia en favor dels senyors feudals del nord... molt al nord i que, lamentablement per als seus aborígens, tan sols ha mantés unes quantes plaques amb els noms dels carrers, per a aclarir-li al visitant casual que abans no eren francesos.

Però superant el passat, Tolouse, convida a quedar-se. Amb un sol mediterràni i un airet des dels Pirineus... mmm... encisador; a voreta del riu... La gent, els dies bons, ix a passejar per una ribera que convida; les places s'omplen de tauletes que la gent, amb un anar i tornar, va ocupant i desallotjant; els mercats de la plaça major es reactiven amb parades d'arreu del món. El menjar autòcton és ANECívol... pato per ací, pato per allà... cassolette de pato, magret de pato, pato, pato al forn, pato en la seua salsa, pato... deliciós!  S'ha de viure bé a Toulouse...

Si no fóra pel francés. Ais! Ça me nerve!!