París. Era una festa!

Enllaçant amb el darrer post, i només per als més curiosos, diré que Paris ja existia i era important quan Carlemany va decidir traslladar-se a Aquisgrà per gaudir de les seues aigües termals. Encara que ningú sembla adonar-se'n que la ciutat alemanya també està geogràficament més centrada dins l'imperi carolingi... Però bé.

Però entrant en matèria... de París s'ha escrit tant i tant bé que és absurd, i em trobe ridícula, tractant de descriure els seus carrers plens de muses per inspirar els més grans artistes! De la mateixa manera, què no coneixeu ja els celebèrrims monuments que ornen aquests carrers? De la torre dissenyada per Gustau Eiffel hi ha centenars, milers!! de fotos millors que qualsevol de les meues. Eiffel. Eiffel em fa venir a la memòria aquella petita, però preciosa, església allà al vell mig d'Arica, ferruginosament esvelta, blanca i delicada.

Genèticament programada i culturalment ensinistrada, tinc reaccions contraries i prejudicioses envers les coses afamades, bé siguen llibres, discos, edificis o.. persones. Tanmateix, Paris, sí, Paris m'ha agradat. Malgrat que em va colpir més aquella extravagància modernista al vell mig del desert xilé, la Torre de París m'ha impactat més del que m'esperava. Però París no és l'únic prejudici que ha polvoritzat aquest viatge...

Així que caldrà tornar a Paris per descobrir-li els raconets. Els raconets als que Mar i Laura em van introduir una nit ben plujosa. Una nit què vaig retorcedir moolts anys per tornar als temps d'Erasmus. No el de Roterdam, sinò als meus vint-i-pocs... i per una nit, fer allò que no vaig fer quan em tocava... tocar el piano a una llibreria selecta i antiga del centre bohemi de París! Què voleu que us diga? Paris era una festa!