Cròniques Americanes II. L'indi del forat.

La segona entrega de les Cròniques Americanes es centrava en la població originaria brasilera. Com he vist arreu del món, quasi sempre, els més perjudicats del multiculturalisme mal explicat, mal entés i, sobretot, mal aplicat. Amb el desenvolupament econòmic la pressió i l'amenaça sobre les poblacions indígenes ha augmentat més, si cap, als darrers anys. Que l'egoïsme que ha caracteritzat la cultura "occidental" no ho destruïsca tot. No és necessari. Per molts anys, segles i mil·lenis! de diversitat cultural i ignorància mútua. Pel dret universal a desenvolupar-se sense un "occidentalet" controlant-te.

   

L'indi del forat*

En les antípodes culturals, tecnològiques i sensorials del Brasil que vaig passejar per l'Avinguda Paulista, es troba el Brasil Indi. Segons el cens de la Fundació Nacional de l'Indi, al Brasil del 2010 hi havia registrats uns 800.000 indis. Aquest nombre representa només el 0,4% de la població total del país i es troba dispersa en quasi 700 terres indígenes i en algunes concentracions urbanes. A més, aquest organisme té la referència d'un mínim de 77 grups “no-contactats” dels quals s'han confirmat 30.

Des dels anys noranta la política governamental pretén no forçar els contactes. Grups “no-contactats” no vol dir que no tinguen contacte amb altres grups, que no sàpiguen de l'existència d'altres humans. L'aïllament total és gairebé impossible i des del punt de vista adaptatiu, inadequat. Tan antigues com els primer humans són les xarxes de comunicació entre els grups veïns. Però aquests grups han decidit mantenir sistemes culturals (socials, polítics i econòmics) al marge de les noticies que els hi puguen arribar.

D'entrada, la imatge que desprèn el discurs oficial és de singularitat, de fragilitat, d'exotisme dels grups indis brasilers. Un discurs ben adobat amb proteccionisme paternalista hereu del postcolonialisme europeu. Però al darrere d'aquest dibuix farcit de tòpics, la realitat amaga una situació molt més delicada del que cabria esperar. D'una banda, a mode d'anècdota il·lustrativa, els grups “no-contactats” es veuen assetjats pels operadors turístics, els quals, com si de trofeus de caça es tractara, es dediquen a perseguir-los. I els persegueixen des de l'aire amb helicòpters i avionetes, perquè endinsar-se en els dominis selvàtics d'estos grups, quasi sempre de poblacions espremudes fins a la pràctica extinció, no és ni molt menys fàcil. Però a nivell general, sobre aquells grups visibles per als quals el govern va disposar-los d'una àrea protegida, la pressió augmenta des de les poblacions i granges més properes que cobegen les terres de les seues reserves.

L'enfrontament per la terra, com tantes altres vegades, té entre altres vessants el discurs que desprestigia l'indi (i que ja he escoltat a altres parts del món amb aborígens supervivents a la conquesta): l'indi és conflictiu, l'indi no sap gestionar-se, l'indi no té aptituds, etc. Quasi sembla que no tinga ànima, que no siga humà, i així, com al segle XVI es legitimitza l'assetjament i la persecució i, fins i tot, l'extermini –encara hui–. Però també legitimitza, encara més si cap, la resistència a l'assimilació, a la neutralització, a la desaparició per sempre més de tot un món per un forat. 

*Indi del Forat (indio do buraco en portugués) és el mal nom d'un indi que va sol per les terres amazòniques de l'Estat de Rondônia i que té un comportament completament esquiu amb altres humans. El nom ve donat per un forat que practica al sòl de les seues cabanes. L'Indi del Forat és l'únic supervivent de la massacra que el 1985 acabà amb la seua tribu.

Monte Alegre, Pará, agost 2012.

Cròniques Americanes I. El que s'exporta, importa.

Les Cròniques Americanes fóren dos Articles InOpinats escrits per a Alboraia Digital durant el viatge a Brasil de l'estiu de 2012. Aquest era el primer.

El que s'exporta... Importa.

Passejar per l'avinguda Paulista, centre econòmic i cor cultural de São Paulo (i per osmosi de Brasil), és una experiència aclaparadora. Clar que una xufera com jo, allà al bell mig d'aquella avinguda inabastable, es fa menudeta, molt menudeta.

Camina que caminaràs, vaig a parar a l'Estação da Luz on es troba el Museu da Língua Portugesa. Allà m'expliquen l'origen del portugués al Brasil: Europa. I pense... que n'és, de generosa, Europa! Primer els va portar el portugués, el castellà, l'anglés, el francés i fins i tot l'holandés. I la pigota, la sífilis i la grip. L'esclavitud, les violacions, els genocidis i les massacres. Els va portar l'aniquilació cultural, l'assimilació forçosa de llengües i creences, la persecució a la diferència. L'espoli material, el robatori sistemàtic, la destrucció dels paisatges culturals i polítics propis. Al segle XVI, Europa exportava el model que les recents burgesies estaven aplicant al seu propi continent. A canvi, importava metalls preciosos i mercats (que el món no es va inventar ahir) on vendre les seues manufactures. Però pense que d'allò fa ja molt de temps. Qui se’n recorda...?

Hui en dia el Brasil és un país que creix (amb unes xifres macroeconòmiques que fan trémer qualsevol Santoro de pacotilla) a anys llum de les històries d'esclaus, mulats i criolls de la fazenda. Amb la força imparable dels recursos naturals infinits que els empeny més i més lluny, actualment viuen la dolçor d'una bambolla immobiliària que sembla que no petarà mai. La classe mitjana s'exhibeix indolent i pretensiosa per l'avinguda Paulista demandant consum sense control. A la classe alta no li cal, controla el que es consumeix i prefereix la discreció.

Novament la mà negra de l'Europa més egoista és al darrere d'un model econòmic explícitament fallit. Cinc segles després de la conquesta, Europa exporta el nou llenguatge del capitalisme insaciable; exporta sida, grip aviar i febre porcina; exporta deportacions massives de persones, comunitats i pobles; exporta la guerra de baixa intensitat contra la resistència indígena; la destrucció del medi i l'explotació incontrolada i irracional dels recursos. Exporta el discurs demagògic de la seua falsa democràcia i, per això, li fan por les democràcies que s'apliquen des de la base. I bombardeja amb eixe discurs que tan sols cerca la riquesa ràpida, efímera, injusta i desigual, molt desigual.

Al Brasil la bambolla immobiliària petarà i no ho podran evitar ni Lula ni Dilma ni tots els sants del calendari; i amb ella, el benestar de tanta gent com passeja per l'avinguda Paulista un dissabte qualsevol. L'esperança es troba en el fet que d'una vegada per totes, els americans menys afortunats es decidisquen a trencar els lligams negatius amb la metròpoli. Que s'invertisca la balança comercial/emocional perquè el que s'exporta, importa. Però certament, aquests són, tant sols, pensaments que m'assalten mentre avança la vesprada a São Paulo i jo camine, com una formigueta, per l'avinguda Paulista.

Saõ Paulo, juliol 2012. 

 

Ruropolis. A l'ombra de la Transamazònica.

Com un exemple més dels deliris de grandesa de megalòmans irreductibles arreu del món, la Transamazònica dissecciona, d'est a oest, 4223 km de selva amazònica. Executada durant la dictadura militar (1964-1985) la carretera uniria els dos extrems del país i este amb Perú i Equador. Tanmateix, a dia de hui, les obres no estan finalitzades, i la major part de la carretera esta per pavimentar de manera que entre els mesos d'Octubre i Març, en l'estació de les pluges, és impracticable. La resta de l'any és una ferida oberta, roja i polsegosa entre el verd i alt marc de la selva que s'obre a cada marge.

La inacabada Transamazònica va comportar amb ella, conseqüències ben diverses (algunes previstes, altres no) per al Brasil i per al món. Darrere del núvol de pols que el cotxe va aixecant conforme devora kilòmetres, es van descobrint pobles de recent fundació. Un d'ells, l'exemple i l'excusa d'aquest post, és Ruropolis. La “Ciutat Rural” fou fundada en 1974 i compta a dia de hui amb uns 25.000 habitants aproximadament. Els seus carrers no estan asfaltats: polseguera permanent que tot ho cobreix a l'estació seca; fang relliscós -i perillós- amb les pluges. Males comunicacions, aïllament o falta de subministrament són alguns dels trets que caracteritzen la vida a Rurópolis.

Però, i els habitants de Ruropolis? van aparéixer per generació espontània al vell mig de l'espesa selva? Sota el lema “integrar para não entregar”, s'estimulà l'arribada de colons especialment del nord-est brasiler, amb el que entenc -sense tenir-ne la certesa- que es pretenia contenir alguns moviments autonomistes a l'interior de l'estat de Pará. Amb tot, els colons van anar arribant i, com és habitual, a cadascun d'ells li pertocava un lot de terres. Primer en vendrien la fusta, després plantarien grans -soja, preferentment-, soltarien quatre vaques i ara, ací i allà, mentre recorres la carretera Transamazònica, la selva queda una miqueta més lluny. El creixement imparable del Brasil reclama més terres, terres donades en lots equitatius. Terres que, en molts casos, però, ja estaven sent explotades per algú altre, d'alguna altra manera. Terres dels indis que sobreviuen a la selva i a la seua destrucció. Exterminats encara hui, reduïts a productes de consum turístic o reclosos en reserves, els aborígens són, novament, els grans derrotats en el xoc de cultures ...però d'aquest tema, ja n'he parlat recentment.

Amb tot, la Transamazônica, com altres carreteres brasileres ho foren abans, és el punt de partida per a la desforestació de la selva. Alguns estudis i algunes xifres ens situen davant d'un panorama alarmant: la rapidesa i la intensitat de les tales acceleren la pèrdua de la biodiversitat, destrueixen el sòl i en dificulten la recuperació de la selva. Les noticies que arriben des del govern federal no són molt esperançadores doncs les modificacions legislatives afavoreixen la desforestació. Afavoreixen el sistema capitalista de creixement; un model salvatge i depredador que no mira més enllà de l'avui, que no mira més enllà pel demà.

Amazònics

Parlen d'estiu, malgrat que és hivern, perquè les temperatures pugen i les pluges els donen un respir. I fan vida a les places del poble que a les nits, quan la calor es relaxa, s'omplin de parades de menjar, de gelats i de soroll. I s'alcen molt matí i l'activitat ja no pararà. I són dones i homes menuts, morens, desgastats des de petits, humils, treballadors i amb sang índia; i amb trets indis a la pell i al rostre, però sense indis a la vista. Fa molts anys que no hi ha indis en aquestes terres. Caboclos, mestissos, pot ser, però ja no s'enrecorden de ser indis. Si mai ho van ser.

La ràdio parlotejava una vesprada encara a Belém, aquest és un any una mica estrany, ha plogut més del que és habitual per a aquestes dates i el riu encara està molt alt. I els milers d'afluents que l'alimenten -els igarapés- encara estan molt vius. L'aigua corre amb força encara. Les aigües altes, faciliten la pesca i els peixos ens alimenten. Els peixos ben diversos del riu mare i les vaques de les comunitats de la serra.

Les comunitats, allunyades de les ciutats, mantenen uns ritmes propis. Si els governs locals les van oblidar, elles oblidaren els governs locals. Units a la civilització per carreteres bombardejades i, en el millor dels casos, per un fil prim amb electricitat. Pasturen vaques giboses i deixen que les gallines, porcs i gossos flacs els ronden la casa.

De vegades les trobes agrupades, i de vegades les cases s'escampen ací i allà i descobreixes els sostres de canyís i teules com revollons a la serra. Unitats familiars isolades amb vides senzilles, però intenses. Tota vida a la selva és intensa, doncs són tants els perills amb els que es conviu. La quotidianitat dels actes naturalitza i disfressa l'esforç per sobreviure. Però, malgrat la pressió i els canvis amb que els humans han sotmés la selva fins transformar-la en una caricatura d'ella mateixa, la floresta encara aixopluga molts perills; i més perills encara s'oculten sota les aigües tèrboles de l'Amazones.

Minas Gerais. Un conte contat al costat d'una finestra.

Passejar pel central estat de Minas Gerais és també passejar per la història del Brasil dels últims tres segles. Una història de bandeirantes i tropeiros, “homes bons” i esclaus que comença a finals del segle XVII. Ben a finals, amb les primeres troballes d'or a les entranyes d'aquelles muntanyes.

Els bandeirantes eren l'avantguarda de l'imparable avanç colonitzador. Conformaven autèntics exèrcits de tropes indígenes i europeus desamparats, quasi sempre autèntics sanguinaris. Els tropeiros eren el nexe d'unió, amb les seues caravanes de mules i ases, entre l'avantguarda de la colònia i les ciutats de la costa, centres administratius i representants de la metròpoli. La seua rudesa era el mitjà de transmissió de la informació entre punts molt allunyats d'un continent que creixia i creixia cada dia.

En un d'aquells punts, un dia de 1696 es fundava la ciutat de Mariana. Entre turons d'or, el nou governador escollia el punt on es plantaria el Pelourinho. El Pelourinho era un columna de pedra amb múltiples funcions: era el centre de la població i era el signe d'autonomia municipal. També era el punt on els “homes bons” castigaven públicament els bandolers, criminals i els esclaus. Aquests últims, fóren els autèntics protagonistes de les activitats econòmiques de tot un continent, i en concret, a Minas Gerais, de l'extracció de l'or i altres minerals.

Els reflexos dels diamants cegaven molts dels bandeirantes i tropeiros que anaven establint-se a la ciutat; les històries que arribaven a la costa des de l'interior, atreien molts “homes bons” i dones burgeses, i les seues propietat més preades: els esclaus. Poc a poc, Mariana creixa, la Rua Direita (carrer major de qualsevol vila, poble o ciutat de Minas Gerais) s'engalanava amb cases amb treballs deliciosos en les forges del balcó i delicats treballs de fusta a les finestres. Era la capital, des d'Europa arribaven les millors sedes, els millors treballs, òrgans únics que encara hui poden ser aprecaits a la Seu.

Pels mateixos anys naixia, ben a prop de l'anterior, sota el mateix context, Ouro Preto. Unes pedres ben negres havien cridat l'atenció d'un bandeirante encuriosit: aquell negror tan característica, ocultava or al seu interior. Els esdeveniments es precipitaven, la gent s'amuntonava a les portes de les ciutats i viles, tothom reclamava la seua oportunitat de fer-se ric amb una bona batuda al riu, i tot plegat, obligava la metròpoli a crear l'Estat de Minas Gerais. Corria l'any 1720. Portugal buscava la manera de fiscalitzar un or que semblava inacabable, combatre el contraband i controlar una població regida pels cops de sort, l'astúcia i l'avarícia.

Però l'or s'acabava. Cap a 1750 comencen a percebre's els primers símptomes, l'apreciat metall escassejava. Ara, però, el que estava creixent era l'aristocràcia genuïnament brasilera. Els lligams europeus ja quedaven molt lluny, ja ningú els recordava... L'increment de la pressió de la Corona sobre les taxes i el descens de la producció d'or propiciaven un ambient general de descontent. No tant sobre les classe baixes o els esclaus, sempiternament descontents, sinó entre les classes pudents (que fan pudor...). La conspiració es forjava a les afores d'Ouro Preto: declararien la independència de Minas Gerais i establirien una república a la francesa. Mantindrien l'esclavitud, però, per garantir una extracció d'or a perpetuïtat. Tanmateix, van ser traïts. Punt i final. Ciao. Finita. Adiós. Fins ací la revolta dels Inconfidentes.

La glòria passà, i el temps, i les ciutat i pobles de Minas Gerais, anaran quedant-se petrificades en la història que acabe de relatar. En 1897 es fundava la ciutat de Belo Horizonte amb l'únic objectiu d'establir una capital nova per a Minas Gerais que permetera una major expansió territorial i un millor control de la nova economia. Ara, Tiradentes és un poble escenari per a sèries de cobdícia i rancúnies familiars travades en el passat -culebrons, vaja- ; Mariana canta, amb el seu òrgan europeu, cançons de sirenes per a atraure els turistes cap a les tendetes malaltes d'horror vacui; i Ouro Preto és Patrimoni de la Humanitat, segons la UNESCO, des des 1980.

Què lluny queden els bandeirantes i el seu guerrejar i la polseguera que alçaven els tropeiros al passar... Què lluny els temps en què els esclaus eren nugats amb anelles de ferro per ser fustigats a la plaça del poble... i tanmateix, la conservació pètria de les cases i esglésies de tota la comarca et permet, amb quina facilitat, endinsar-te en les mines del passat.

Belo Horizonte. L'amfitrió perfecte.

Vicente Torres ens acull a la casa dels seus somnis. Ell mateix la dissenyà i la construí. Podria ser la casa dels meus somnis, perduda dins un bosc inimaginable tan prop de la ciutat. Vicente és, senzillament, l'amfitrió perfecte: bell, culte, elegant, atent, discret, generós... i qui sap quantes coses més! En tan bones mans, he fet la meua primera aproximació a la ciutat de Belo Horizonte.

Impressionada a l'arribada per una visió de llums que anaven encenent una ciutat a s'hora baixa, Belo Horizonte escenificava el nom amb que va ser batejada. Les últimes llums del dia deixaven apreciar un puja i baixa de turons abruptes desfigurats per una infinitat d'edificis alts, molt alts; construccions ostentoses que s'estenen fins més enllà del què uns ulls miops poden atansar. Tota ella exal·la una flaire de modernor, cosmopolititanisme... consum i balafiament!

Tanmateix, Belo Horizonte no és, deixeu-me dir, bonica. No és bonica perquè no tinga llocs bonics -encara que jo n'he vist poquets- és senzillament que, una vegada a les seues entranyes, és quasi freda. Malgrat que es puga viure millor que en qualsevol altre indret del món amb un oratge, a estes altures de l'any i en aquest hemisferi, envejable! Compta amb tots els serveis que una ciutat puga oferir a l'abast de qualsevol, i en quantitats gens menyspreables...

Ha estat en Belo Horizonte que he anat al teatre per veure una obra realment... traumatitzant. Mai havia presenciat uns aplaudiments tan breus. La gent va eixir espantada del teatre tractant d'oblidar quan abans millor una obra que posicionava molts dels espectadors davant un espill on es veien reflectits i la imatge projectada era horripilant, pot ser massa pròxima... Una obra i uns espectadors que em situen entre una classe mitja ben acomodada, que demanda els serveis propis que els pertoca...

Amb un poc de sort, a partir de demà amb el viatge cap a l'interior de Minas Gerais, canvie un poc el to general que està dominant, fins al moment, el retorn al Brasil. De moment, però, continuarem gaudint de la ciutat amb l'amfitrió perfecte, que no és poc.

São Paulo. Més Paulista que el Paula.

São Paulo, la ciutat dels rècords, el referent brasiler, l'espill on mirar-se per atansar allò que voldrem ser si som, a qualsevol altre indret del Brasil. Malgrat que és la ciutat que no dorm, es despertava amb la meua arribada. Les llums de l'alba prenien força sobre les finestres de l'autobús que cobreix la ruta entre aeroports: de Guarulhos a Congonhas. El primer a tres quarts d'hora, en cotxe, de la ciutat; el segon, reivindicant-se com el cor, al vell mig, de la mateixa. A poc a poc anava endinsant-me en un formiguer de 20 milions d'ànimes i al remat, la trobada amb Edithe es va donar feliçment, malgrat els frustrats intents d'Ibèria per impedir-ho.

Autobús, taxi, taxi, metro, un altre autobús, metro, camina, taxi... Estacionada en un apartamentet de solters al benestant barri d'Higienópolis, vam desdejunar en 'buffet livre' els primers pãos de queijo originals. Recuperats els sentits trastocats pel viatge transcontinental vam posar rumb al barri da Liberdade: la major concentració de japonesos fora del Japó. Cartells en japonés, murals ens japonés, japonés en les voreres, en les salutacions entre vianants, en els quioscos amb revistes i diaris en japonés. Negocis, bars i tendes japoneses per a japonesos.

I, després de carretejar pel petit Tokio, deprés de visitar el mercat d'artesania nipona-brasilera, després de dinar japonés, de cap a l'avinguda Paulista: més paulista que el paula! El cor comercial d'Amèrica del sud: elegància i altura en els edificis que la flanquegen; comerços cars i món cultural imparable als baixos d'eixos edificis. Activitat frenètica, anar i vindre, autèntic formiguejar de classe mitja-alta. A cada cantonada carrers que s'obren per encabir nous negocis, tendes, locals comercials, bars, restaurants, teatres, llibreries, cinemes...

Parant en l'Estação da Luz (on ja no paren trens sinó els visitants del Museu da Língua Portuguesa), ben a prop, està el barri del Bom Retiro. I de nou, una locura de tendes de roba als baixos i telers als pisos superiors d'unes cases altes i estretes, les quals, tractant de distingir-se unes d'altres es pinten de colors ben cridaners els quals, amb tanta vida de persones traginant, atorga, ara si una estampa ben americana. Carrer avall, molt avall, moltes illes de cases avall, s'arriba al Mercat Central. El Mercat Central no és d'arquitectura modernista, ni té trencadís figurant animals, ni taronges penjades a les façanes, ni finestres retorçudes per on entre la llum, però té uns productes ben exòtics a unes parades ordenades i netes. I plenes! Plenes de productes exòtics que voldries provar-los tots!

En definitiva, una ciutat que, malgrat l'oratge gris i brut que ens ha acompanyat, malgrat els rodamons i sense-sotre que habiten, en legió, a places i cantonades, m'ha oferit la cara més consumista. S'ha revelat l'existència d'una classe mitja en augment, ben present, que es reivindica. M'ha faltat temps per apreciar allò que li dóna prestigi més enllà de l'agressiu món de corbates i tacons. La seua vida cultural. Per aquesta vegada, el São Paulo més bohemi, haurà d'esperar.

Cròniques Americanes

Corria per l'aeroport. Havia atansat el punt en què la respiració es mecanitza com un rellotge, i ja no recordava l'última vegada que això li havia passat. Una sala interminable i corria, malgrat que sabia que les esperances d'arribar a temps eren mínimes, escases. Nules, sí, però no podia permetre's el luxe de deixar d'intentar-ho. Arribà a la porta d'embarcament just per veure com enretiraven el cuc mecànic i plegable que mantenia l'avió enganxat a la terra.

El principi d'aquesta novela, és també l'inici del meu retorn al Brasil. He estat allotjada a un hotel elegant en plena perifèria suburvial de Madrid. La carrera m'ha empijorat el maluc, danyat recentment, però m'ha permés viatjar de nit. Dormir a l'avió. Descansar el maluc.

Certament, sense haver escomençat, el viatge ha estat, fins a la data, el més accidentat de tots aquestos formiguejars de curta durada i llarga distancia. La companyía aeria que ens havia de portar fins a La Paz va quebrar deu dies abans de l'inici del viatge el què ens ha obligat a suspendre la nostra participació al Concrgrés del SIARB a Bolivia. Tenia moltes ganes de retrobar-me amb La Paz pacificada, amb el Titicaca per observar, tal vegada, els Uros des de perspectives diferents, gaudir la ingravidesa de l'altura...

Tanmateix, el canvi de plans forçat, si bé fou decebedor en un principi, s'ha convertit en deu dies d'autèntiques vacances pel cor de Brasil. El plans són carretejar per São Pablo els propers 3 dies i volar fins a Minas Gerais recorrent algunes de les ciutats amb trajectores colonials més importants del país: Bello Horizonte, Ouro Preto, Diamantina... noms tan suggerents d'entrada, que són capaços de fer oblidar les altures.

Ara i ací comença la nova aventura pel formiguer brasiler; s'enceten amb ella les Cròniques Amèricanes amb les què tractaré de trascendir la quotidianitat més personal que explica el Formiguer. No garantisc que ho aconseguisca, puc prometre que ho intentaré.

Selvàtics animals. El Brasil més allunyat dels tòpics.

El Brasil que he passejat queda en les antípodes del Brasil de la samba i la bossa (ja siga nova o no); del Brasil de les belleses morenes lluint-se en platges amb noms de cançó; del Brasil del futbol i els jugadors de futbol... Tot això malgrat que la música és omnipresent al Brasil que he conegut; que hi ha platges quilomètriques on els cossos genèticament bruns exhibeixen la preocupació nacional per la bellesa; i que al Brasil que he conegut, a cada cantonada hi ha dues porteries i una tropa de canalla perseguint una pilota.

Però aquestes coses es perceben d'una manera tangencial en un ambient academicista primer i rural després. Dels dos, el primer és molt semblant al que es pot trobar a Armidale, Arica, Valencia, Belém o arreu del món. El segon, l'interior amazònic, ha resultat molt més cridaner, més exòtic, més excitant. La calor propicia la vida en el carrer i així, si de matí el mercat concentra l'activitat, de nit la plaça exerceix a la perfecció la funció aglutinadora. I cap a allà que ens dirigíem totes les nits per cercar qualsevol cosa per sopar.

Poc abans, Ned ens havia deixat a l'hotel per dutxar-nos i quedàvem amb ell per a l'endemà. Ned era el conductor que el SEMA (organisme encarregat del Medi Ambient a l'Estat de Pará) ens havia posat a disposició. Amb un ulls profunds i un silenci pertorbador, aquest home menut i jove ens ha portat fidelment allà on li hem demanat. Inicialment col·laborava més en les nostres tasques per entretindre's, però dia a dia a anat desapuntant-se. Coneixia els camins, els principals punts del territori i les comunitats rurals, allunyades del nucli semi-urbà que és Monte Alegre, on havia de portar la Marcela per a que s'entrevistara amb els seus principals representants. Marcela Andrade és molt jove i té formació en turisme, però el seu interès ha virat de manera radical i s'ha situat en l'òrbita de l'arqueologia. Està realitzant un treball d'investigació sobre la conservació integral i integrada de l'art rupestre de la zona, així que tracta d'analitzar  i incorporar els factors humans, especialment d'aquells factors humans més propers: els habitants de la zona.

Carlos Barbosa ha vingut en qualitat de topògraf. I ha fet les topografies mentre xarrava. Per què Carlos xarra com una cotorra. Cada pas, cada insignificança que fèiem li recordava una història que havia de contar de cap a peus i en la versió extensa. I, clar, en uns dies tant assenyalats com els que vivíem va contar que una vegada, al seu poble, durant la processó del viacrucis, el centurió romà estava d'allò més posat al seu paper: Zàs!! fuetada a Crist carregant amb la creu; Zàs! una altra fuetada. El Centurió s'ho tenia d'allò més estudiat de manera que a cada descarrega del fuet aquest colpejava la fusta de la creu i no a la reencarnació amazònica de Jesús. però amb això, Zàs, fuetada! Perfectament sincronitzats, a cada fuetada, Zàs!, Jesús gemegava de dolor, es retorcia en ell mateix mentre continuava avançant en l'últim passeig. Zàs! Zàs! Cansat i desesperat de tant de dolor, un espectador va saltar al vell mig del carrer i Zàs! espentant el Centurió a una vora va començar a colpejar-li la cara amb els punys mentre cridava "Que no veus que ja ha patit prou!!". Jesucrist en veure l'espontani va haver d'intercedir per salvar el seu company Centurió i així és com, a les vores del riu Amazones, encara es parla de l'últim miracle de Deu... el dia que salvà el Centurió de morir apallissat!!

La batuta en aquest cas la duia Edithe Pereira. Experimentada, però encara jove i sobretot vital, venia amb una fissura al turmell que no li ha impedit anar fins a l'últim raconet de la selva. Ha gestionat el temps de manera magistral fins al punt que s'han duplicat les expectatives inicials de treball i s'han documentat dos abrics. És contraria a la corrent que diu que per fer arqueologia cal patir i ser ben rudes i ha oferit tantes comoditats com li ho ha permès Monte Alegre. Però més enllà de la selva, s'ha encarregat de fer-me el viatge molt fàcil i molt plàcid. Ara ens queda pendent un viatge a Itàlia a costa de la Marta, una assistència al congrés de l'any que ve a La Paz (...mmm... seria el reencontre amb una ciutat que em va captivar) ...i sempre, un retorn a Santa Maria de Belém do Grão de Pará o unes falles per menjar paella i cremar València.

...o com resumir en 3 minuts l'aventura amazònica.

Monte Alegre. L'art en la selva.

Durant tota la setmana prèvia al viatge, encara a Belém, un tema recurrent per a algú descontextualitzat com jo era la quantitat de perills que allotja la selva tropical. Des dels perills més obvis com la 'onça' (el jaguar) o el 'jakaré' (el caiman) als més menuts, imperceptibles, i per tant més perillosos ...si cap: mosquits, mosques i bacteris diversos. Un encant de conversa, vaja.

Havia oblidat que el desconeixement del medi és un factor a tenir en compte si es pretén minimitzar riscos. És com jugar fora de casa. La selva que estic transitant no és aquella d'arbres vertiginosos, però és igual d'amazònica. Arbres retorçuts la majoria, alguns alts i rectes, palmeres d'allò més variades, plantes enfiladisses, lianes, fulles amples, bevedores insaciables, falgueres, fongs de mil colors, líquens i molses  tapissen un sòl sorrenc i roig. Amb tot la visibilitat és nula i els punts de referència certs escassos. I així fou que el primer dia vam ser incapaços de trobar els jaciments que cercàvem. Deixes Monte Alegre de bon mat i sofreixes durant més d'una hora un camí de terra que més que camí sembla una tortura; et calces les 'perneras' imprescindibles per a caminar per la selva, t'endinses en la brolla vegetal armat amb el 'falção' i vas obrin-te pas tallant tantes branques com siga possible, doncs seran aquestes cicatrius en la vegetació les que t'han de guiar en la tornada. Superes un rierol, voreges un altre, saltes de pedra en pedra, mires de no esvarar, evites una branca, escales un tronc caigut, et desfàs de la planta que carinyosament t'enreda i tot això tractant de posar cent ulls allà on xafes, allà on t'afermes per no caure i no molestar ingratament la vida animal de la selva...

Amb tant d'esforç per avançar, la recompensa va venir en forma de jaciment inèdit. Ha estat batejat com Abrigo de Miritiepé (alguna cosa a veure amb la palmera Mirití, de la qual ix una fusta molt lleugera amb la que es fan joguines, ara ja tradicionals). Aquest, juntament amb el Painel da Baixa Fria, seran l'objecte d'estudi.

De camí a casa, aquella mateixa vesprada, passaríem per casa del Senyor Humberto, ex-caçador i gran coneixedor del territori, col·laborador d'Edithe durant anys i el millor guia de la contrada malgrat els 75 anys que conta. Ell ens portaria als jaciments que no havíem localitzat. I juntament amb l'equip del Museu Goeldi forma part del grup de persones que m'envolten en aquesta aventura. Grup de persones que descriuré per a la pròxima entrada, doncs no tenen desperdici. 

L'aigua, l'Amazones.

Tots els dies plou. I l'aigua és l'element que condiciona les nostres vides ací en Monte Alegre. Ara bé, l'adaptació amazònica al medi afavoreix una convivència pacífica amb la pluja. Des de l'avió que ens transportava cap a Santarém contemplàvem un paisatge d'aigua: l'Amazones, marró, immens, domina una planura inundada on ací i allí, ara i després, s'aprecien minúscules les cases dels més atrevits sobre un fons verd. Tots els colors del verd.

L'aglomeració de persones al port fluvial de Santarém és un espectacle curiós. El formiguer que són els molls, la bullícia plena de color, plena de vida, es coordina dins l'aparent caos per iniciar travessies que, en alguns casos, poden durar setmanes. Aquest no seria el meu cas, doncs per qüestions de logística bàsica, practicitat, vam comprar els passatges d'una barcassa que travessaria el riu en tant sols dues hores. Durant aquest temps encara vam poder contemplar de manera nítida, el "encontro das águas" del riu Amazones amb el riu Tapajós (cuna de la cultura Tapajônica, clar). Fenomen que només es repetirà a Manaus, on el riu Negre uneix les seues forces amb l'Amazones.

L'estampa que ens acompanya durant el breu viatge deixa descobrir una barqueta que pesca ací, una altra allà; una casa d'aparença feble s'asoma per aquella vora, una altra es deixa veure més enllà... i tot això espurnejant el fons verd, d'arbres immensos que són les ribes del riu. I tot això amenitzat per la remor del motor, del riu, del piar dels pardals que ens acompanyen; emmarcat per un cel grandiloqüent, de núvols impressionistes que semblen enfadats.

Extasiada en la travessia, Marcela ens rebria al port de Monte Alegre. Un primer contacte amb la nova ciutat per sopar al vell mig de la plaça i recordar quant de mal ha fet el catolicisme tot presenciant la processó de les palmes pasqüeres a l'estil paraense. Res de nou, malgrat la novetat. A dormir d'hora que el dia havia sigut molt llarg i encara ho seria més el següent: ens endinsàvem al "mato" brasiler. 

Mosqueiro. La platja d'arena dolça.

S'ha acabat el curs de manera més que satisfactòria. Ahir vam anar a celebrar-ho amb cachaça i així i tot, aquest matí ens em llevat ben d'hora per preparar la bossa. Ens n'anàvem a Mosqueiro a passar el dia en la platja!!

Mosqueiro és una illa al vell mig de l'Amazones. És tremenda. Unida al continent per un viaducte, és la platja més propera a Belém (o això crec...) Total, que quant vas cap allà, el plan és el següent: et compres una bossa de gambes assecades i salades, busques la ombra d'un xiringuito ben xaxi i et pilles una cervesa ben gelada. Si els núvols t'ho permeten et pegues un bany de sol a la vora del riu. Si et plou, et pegues un bany al riu per a que el contrast de tempertures et deixe en un estat de shock orgasmitrònic. I certament, amb més o menys rabia, ací plou tots els dies.

De tot, el més espectacular ací són les dimensions de qualsevol cosa o fenomen. Els vaixells de càrrega gegants transiten amb total normalitat; des de la vora del riu on es troba Mosqueiro no veus la vora oposta; les ones colpegen amb força; l'exhuberant vegetació a base d'arbres frondosos i palmeres aporten el toc tropical; l'arena, blanca, fina i dolça, t'embruta rigorosament com pertoca en qualsevol platja del món; les cerveses i la bona companyia, fan la resta.

A última hora de la vesprada entràvem en Belém direcció a la plaça de Batista Campos, per beure'ns una refrescant (i rehidratant) aigua de coco. Curiosa la vida... un dissabte de dominguera. En una platja sense sal. Formiguejant de nou... quin dia més bo, de veres que semblava de fuccia!!

Belém dia a dia.

A l'altra banda de la porta de cristal m'esperava Edithe Pereira. M'arreplegà en l'última escala del viatge d'anada iniciant així el viatge real.

Era dissabte, tard, i el cos no donava per a més.

Diumenge vam fer el turisme bàsic i preescrit.

El dilluns vaig ser introduida al personal d'un museu, el Museu Paraense Emilio Goeldi, tant antic, tant gran, amb tant de personal, d'àrees tant diverses d'investigació que més es sembla a una Universitat que no pas a un Museu.

El dimarts 'palestra': breu, més dues vegades bona, l'exposició havia de servir per introduir-me: element exòtic (en la terra del guaranà i la caipirinha!! exòtica!! meus deus!)

Des de el dimecres, i fins al divendres, he donat un curs de Documentació Digital d'Art Rupestre. He sobreviscut...

El dissabte aniré a Mosqueiro, la platja... amazònica!

i el diumenge cap a l'interior: a Monte Alegre.

Amb tot, hauré de parlar de Belem quan la conega millor... de moment, encara no tinc perspectiva. Ara, mentre deixe caure la plutja de torn, amb una cervesa ben gelada, clausure oficialment el primer terç del viatge.

Brasilia. La ciutat pensada.

Amb el retard que arrossegàvem des de Lisboa vam entrar a Brasilia. Frontera, aduana, res a declarar, obrigadinha, turista, 'camina i no te gires', facturar novament la maleta i a cercar un taxi que en tres hores m'ensenyara Brasilia. Ho sent, amics meus, serà suficient per a que tota la vida vos ho recorde... però per compensar, hauré de ser breu.

Damunt el taxi vam deixar l'aeroport i ens vam endinsar pel que es suposava era una avinguda principal. Ho has de suposar perquè tota Brasilia és un inmens jardí de gespa ben verda espurnejada d'arbres. És la ciutat pensada, i no el resultat de l'acumulació de gents i moments com ho són la resta de ciutats al món. Així que res té pèrdua: sols hi ha un lloc on trobar els bancs, les tendes, les cases, els tribunals, les instal.lacions culturals... tot està concentrat en ghettos d'activitats. Aquella avinguda, certament llarga, ens va conduir fins a l'estació de tren passant per la zona dels bancs (alts edificis) i l'estació del metro i centre de comunicacions de la ciutat. Vam tombar a la dreta i ahi començà la Brasilia més espectacular: el Teatre i la Biblioteca Nacional, el Museu i la Catedral. Nemeyer va considerar que tant entretés havia de ser l'opera com la misa cantada!

Segint per la mateixa vorera, una rastra interminable d'edificis de finestres verdes: els Ministeris. A vora i vora del carrer construccions simètriques, i verdes, on la única diferència és el cartell que anúncia la preocupació principal del minstre: en Brasil hi ha un Ministério do Desenvolvimento Social e Combate à Fome!! i allí, un cartell que indica que seguint eixa direcció acabaras en la Plaça dels Tres Poders. Llavors, imponent s'alça una torre que ha de mostrar a tots els brasilers del món on està el seu Congrés, i darrere, un poquet més amagat, el Palau de la Presidència i al costat justet el Tribunal Superior de Justicia...

De camí a l'aeroport encara s'ha de passar per entre el 'barri de la justicia", la zona del "shopping", una estreta franja de zona residencial i el confortable "barri de les embaixades"...

Pujaré al tercer avió del dia que m'ha de deixar caure en Belem i serà llavors quan comence realment l'aventura amazònica.

un FORMIGUER al Carrer 13

Aquí llegaron las hormigas

vamos conquistando tierras enemigas

invisible silenciosa y simultanea

toda la invasión es subterránea

Sin disparar al aire sin tirar misiles

sin tener que matar gente usando proyectiles

la guerra la peleamos sin usar fusiles

de bloque en bloque como los albañiles

Han tratado de pararnos un par de vaqueros

pero ya esta construido el hormiguero

somos muchos hermanos con muchos primos

la familia es grande porque nos reproducimos

Desplazamos al vaquero de sus oficinas

porque trabajamos a tiempo completo sin propina

no somos bienvenidos

como quiera entramos te picamos y te castigamos

Cuando mas te confías las hormigas te engañan

atacan en equipo como las pirañas

aunque sean pequeñas gracias a la unión

todas juntas se convierten en camión

Pobre del vaquero que nos subestima

cuando se duerme se le viene la colonia encima

por eso los vaqueros en todas las esquinas

los tenemos comiendo comida latina

Tu quieres guerra (x14)

Las hormigas pueden contra cualquier gigante

entran por la trompa de cualquier elefante

los derrumban sin que la sangre les salpique

ácido fórmico pa´ que les pique

No te confíes si la picada no te arde

la quemazón de la picada la sientes mas tarde

aunque tengas botas vaqueras y sombrero

hay muchas hormigas y pocos vaqueros

Los humildes se comieron a los nobles

para el 2020 vamos a ser el doble,

aquí no hay racismo no se trata de raza

si trabajo aquí, pues aquí tengo mi casa

Ser imparcial de eso es que se trata

hay que compartir los dulces de la piñata

ahora si el vaquero nos maltrata

puede ser que a las hormigas les salga lo de zapata

En equipo se resuelve cualquier contratiempo

cuando te picamos picamos al mismo tiempo

sobre nuestra unidad no debe haber preguntas

frente al peligro las hormigas mueren juntas

Tu quieres guerra (x8)

Un país durmiendo es un país desierto

mi gobierno se asusta cuando me despierto

pueden tirarse hasta los federales

somos 600 millones sin contar los ilegales

Entre las patas nunca escondo el rabo

prefiero morir como rebelde que vivir como esclavo

apuesto que los tuyos se rinden primero

porque los soldados míos no pelean por dinero

No le tengo miedo a las confrontaciones

porque yo me crié con invasiones

y como las hormigas si tengo mala suerte

defiendo mi hormiguero hasta la muerte

Tu quieres guerra (x21)

Vamos a medirnos a ver quien es mas bravo!

Chile. Por la razón o la fuerza.

Es podria dir més alt, però no més clar. Vaja, no deixen moltes opcions, oi? Xile, el país 'estrecho y angosto' replet de contradiccions. Com a mi m'agrada. Al país capdavanter de l'Amèrica Llatina hi ha ciutats, com Arica, on si plou 1,2 mm, 20.000 persones es queden sense llum ni aigua ni radio. Ací van algunes de les sensacions que m'ha deixat aquest formiguejar pels Andes.

En primer lloc, jo no entenc el centralisme exacerbat que es practica; ni que siga pels condicionants geogràfics. Dels aproximadament 16 milions d'habitants totals, 7 d'estos viuen a Santiago de Chile. La resta es disemina en els 4000 kilometres que fa el país de punta a punta. Des del desert d'Atacama a l'Antàrtica. De fet o s'és de Santiago o s'és de Regiones. Però, de Regiones d'on? Doncs de Regiones, d'on va a ser? ah, ja.

Només he estat dos mesos a Xile, però igualment m'he mogut entre móns ben diferents, he mantingut converses ben diferents i amb punts de vista molt diversos. Per una part esta tot el cercle d'arqueòlegs, ben situats, amb una perspectiva de Xile des de la comoditat econòmica. Ells són uns bons representants de la classe mitja, escassa però ascendent, al país. El seu és un país subdesenvolupat, sense dubte. Gent amb món que compara, amb els EUA i Europa.

Per altra part també he tingut el privilegi de connectar amb gent menys afortunada. Autèntics curritos que passen el mes amb menys de 200€ (i si em pregunteu pels preus vos diré que en general són més baixos, però que tampoc Xile resulta la panacea...). Ells et diuen que tot esta car, però que això deu de ser el preu del progrés... Entre aquesta gent es cultiva un fenomen, si més no, estrany: Són (molt) racistes amb els peruans i els bolivians, per pobres. No se si per patriotisme o per desconeixença, tant se val... Entre els xilens que veus pels carrers d'Arica el mestissatge és claríssim, però no l'indigenisme.

Una cosa que m'ha sorprès gratament ha estat la facilitat amb que els xilens, de totes les mides i colors, m'han parlat de l'era obscura: del cop d'estat i la dictadura Pinochetista. Ací l'Estat Espanyol té molt que aprendre... Res d'obrir ferides (que per altra part no estan ni molt menys tancades), el tema es parla clar i ras. Pots escoltar opinions més o menys favorables envers els protagonistes de la Història, però les escoltes.

Igualment, els conflictes colonials i post-colonials no estan ben resolts. La resistència Maputxes és feroç. Alguns rotatius (gràcies Carles per presentar-me el The Clinic) es fan ressò de les demandes i el tracte vers l'ètnia Araucana és molt digne. La resta, la majoria dels mass media, ja vos ho podeu imaginar.... Menys afortunats són els Aimara. Repartits entre 4 estats 'soberans' (Perú, Bolivia, Xile i Argentina) la seua coordinació i les seues reivindicacions són més febles.

L'Estat Espanyol, per altra banda és la gran inspiració de tots els seus mals. D'ahi, els xilens han pres el pitjor que podien: Lleis, sistemes econòmics, neo-colonialisme... i la pitjor música del món.

Tantes i tantes coses que podria contar de Xile... un país tant divers... però no voldria aborrir-vos, i jo tant sols conec un cantonet... Ara que ja estic de tornada, que aquest viatge expira, esperaré a estar en la meua 'pobra, trista, dissortada terra' per contar-vos en persona aquestes i moltes més històries del Xile que sobrevisqué a l'11 de setembre de 1973.