Alboraia per un forat X. Ha arribat el moment del teu cant a la terra.

Article publicat el juny de 2015 en La Veu de l'Horta Nord per explicar el naixement i les principals preocupacions de la Plataforma Alboraia Per L'Horta.

Alboraia: ha arribat el moment del teu cant a la terra.

Fa uns pocs mesos, arran de l'anunci de la imminent aprovació del PGOU de València ciutat, s'organitzà en Alboraia una xerrada informativa a la qual assisteixen nombrosos veïns encuriosits pel tema i amb ganes de conéixer la situació i les possibles actuacions que es podien dur a terme des de la ciutadania. També van acudir diversos polítics locals els quals van mostrar molt d'interés en què els veïns presentarem al·legacions al PGOU del cap-i-casal, però molta opacitat al respecte del PGOU d'Alboraia. Poc després, presentades centenars d'al·legacions al PGOU de València i encuriosits per com estava el tema en Alboraia, naixia la Plataforma Alboraia Per L'Horta.

La primera acció va ser posar en comú els nostres objectius. Fruït del debat va nàixer el nostre manifest al qual s'han adherit a hores d'ara més d'una desena d'associacions entre elles associacions de veïns del poble, AMPES de les escoles i els instituts públics, associacions culturals, sindicats i partits polítics. 

Des de la Plataforma estem veient amb preocupació com el govern, socialista els darrers 4 anys i tot fa preveure que per 4 anys més, tracta de convèncer els veïns que la única solució als problemes de finançament del municipi passa per la requalificació de centenars de milers de metres quadrats d'horta activa i productiva. La última versió del PGOU d'Alboraia que coneixem implica més de 800.000 m2 d'horta i entre altres, els trets que el caracteritza són per a l'oest del terme municipal, la voluntària conurbació amb Tavernes Blanques (malgrat les recomanacions en contra de la unió física dels nuclis urbans que recull el PAT Horta), al sud la creació d'una macrozona comercial per unir Palmaret amb València i la construcció d'una carretera ex-novo a l'est per què, segons el govern socialista, Alboraia estaria d'esquenes a la mar, malgrat els 4 camins d'horta tradicionals que uneixen la platja amb el poble, i cal comunicar Saplaya, Patacona i el poble. Per que us feu una idea, és com si Rita Barberà tractarà de prolongar l'Avinguda Blasco Ibáñez passant per damunt del Cabanyal-Canyamelar només “perquè València viu d'esquenes a la mar”. No vos semblaria una animalada?

A la petició que fem des de la Plataforma per què declaren la caducitat dels documents donada l'antiguitat dels estudis ambientals i de paisatge (imprescindibles per dur endavant un PGOU) en què es basen el PGOU l'àrea d'urbanisme i el propi batlle respon que començar de zero suposa una despesa terrible, inassumible, per a la tresoreria local feta malbé i eternament endeutada per la gestió que féu el Partit Popular fins a 2011.

Tanmateix, ens preguntem si no ens eixirà més car als habitants d'Alboraia, els actuals i els que vindran, un Pla General d'Ordenació Urbana que venga el territori, que el regale al millor especulador, i que comprometa el nostre futur d'una manera tan dràstica com ho és la modificació radical de l'entorn, del paisatge, dels mitjans de producció. És més, continuem amb uns estudis caducs, basats en el principi de l'especulació urbanística per fer caixa i sense sensibilitat per un entorn especialment fràgil i vulnerable com és l'horta per no malbaratar més diners, per no augmentar el deute. Un deute que situa Alboraia en tots els rànquings de pobles més endeutats de l'estat però que caldria revisar i en gran mesura no s'hauria de reconéixer com a propi. Parlem, per exemple del deute que generà la faraònica infraestructura de soterrament del metro la qual, si bé era una demanda local, es dugué a terme amb una planificació que hipotecava tot el poble, sense cap mena de consulta a la ciutadania.

Igualment, sense cap mena de consulta o participació ciutadana s'ha dut a terme el PGOU que hi ha ara mateix als despatxos de l'ajuntament. I en base a aquesta manca de participació és que la Plataforma Alboraia Per L'Horta fem un segon èmfasi. Un projecte vital, necessari, i transcendental per al present i el futur d'Alboraia hauria de contemplar sense excuses la participació reglada i projectada dels ciutadans. No estem parlant de l'obligatori (i quasi invisible) període d'exposició pública, ans d'un vertader Pla de Participació Ciutadana. Amb una ferma i sòlida base democràtica que no relegue el ciutadà al vot que emet cada quatre anys, ans que el permeta participar de forma activa del procés de transformació i millora del poble en què viu. 

Un poble que creiem que hauria de definir-se des de l'arrelament en la cultura pròpia i en base a un futur sostenible i d'escala humana i no en l'enriquiment immediat i fugaç d'uns quants, els menys, insostenible mediambientalment i on els alboraiers aspiren a bescanviar pacs turístics per aliments vinguts d'altres països, de continents llunyans. Aquest poble, l'Alboraia del futur, està en joc avui, per això la Plataforma Alboraia per l'Horta està oberta a tots els ciutadans, a debatre, a conjugar idees i pensaments i cercar alternatives a l'especulació que ja ens ha mostrat la seua cara més cruel. Ara és l'hora de les persones, és l'hora del teu cant a la terra.

Alboraia, juny de 2015.

Articles ReTrobats: Re-Trobant-nos amb l'Escola Pública.

Article escrit per a El Periòdic d'Alboraia centrat en l'escola, per la proximitat de les Trobades d'Escoles en Valencià que es celebraren en Alboraia aquell abril de 2013. Moment molt especial, doncs s'havia decidit homenatjar ma mare per la seua trajectòria professional. Aquest article, supose, és una mica reflex de la seua trajectòria personal.

Re-Trobant-nos amb l'escola pública.

Fa temps que em rondava pel cap el tema i tot d'una se'm presenta l'oportunitat i el context. La plataforma, l'altaveu, en aquest Periòdic i els perquès en les XXVI Trobades d'Escoles en Valencià que es celebren al poble. No és cap secret, ans al contrari de tant orgullosa com n'estic, que sóc filla d'Encarna Rubio i Climent, mestra per vocació, que ha estat homenatjada per la seua trajectòria vital -personal i professional- per la Coordinadora de les Trobades. Pot ser, algun lector pensarà que el que ara llegirà és fruit de “l'adoctrinament” rebut a casa. Que llest és i quanta raó té aquest lector i, tanmateix, no confondre: educació amb adoctrinament i, sobretot, tota opinió donada és personal (però transferible).

D'entrada hem de saber que l'Escola Pública és l'única que pot transmetre autèntics valors democràtics. És l'única que no discrimina per motius econòmics: totes les butxaques són iguals davant els ulls de l'Escola Pública. Conseqüentment, no té criteris de selecció per raó d'origen, d'ètnia, condició social o cultural, gènere i molt menys per creences religioses. Així doncs, la primera qualitat de l'Escola Pública a Alboraia ve amb el nom: Pública, que pertany a la comunitat, a tots. Ens pot trair el subconscient, però els valors democràtics s'han d’aprendre i han de ser transmesos. No val només amb dir-ho: paraules buides, fum..., necessitem de la praxi per que es tornen realitat. L'Escola Pública [ja siga per a nens o d'adults] s'ha de defendre dia a dia amb la participació activa com a alumnes, pares, mares o educadors. L'amenaça contínua i tenaç amb les retallades en el dret a educar-nos per part d'aquells que s'autoproclamen defensors de la Democràcia, n'és una més de les mentides dels ideòlegs de la dreta. Ens queda molta feina si hom té problemes amb les rendes baixes, amb el mestissatge, amb les pells brunes, amb les creences llunyanes, però és el nostre deure explicar que això queda ben lluny dels principis democràtics que proclama. I aquesta feina, com bé sap el lector, comença a l'Escola.

En resum, les mateixes oportunitats per a tots, no només per als que tenen 'possibles'. Aquest és el principi democràtic a partir del què dedicar-nos al 'govern del poble'. Tot un poble, Alboraia que, malgrat que alguns ho preferirien, no està enclavat al bell mig dels verds prats de Gloucestershire, al cor d'Anglaterra; un poble que no va nàixer a partir d'un 'tipi' cherokee als peus dels Apalatxes sinó a partir d'una alqueria musulmana entre canyes i fang en l'Horta de València. I aquesta és la segona qualitat de l'Escola Pública a Alboraia: és valenciana. Per això no és estrany que es demane que s'ensenye en la llengua dels valencians. Com n'arriba a ser de grotesca la legislació “plurilingüista” que s'imposa des de la Conselleria d'Educació valenciana quan s'aplica una política de terra cremada amb un dels avantatges dels valencians als darrers segles: som plurilingües de naixement i per obligació. No ens enganyem, a molts ens ocorre com a la consellera Català, “tenim el defecte del valencià com a llengua materna”, però no demanem disculpes, n'estem orgullosos. És més, el que demanem és que els mateixos drets que defenen tan animosament a Catalunya per a 17 famílies castellanoparlants, no els aixafen per a 126.000 famílies valencianes que demanden ser escolaritzats en valencià i no se'ls atén.

Amb aquest ofensiva des dels Governs contra la democràcia i el sentit comú i propi s'ha de formar un únic front per tota la comunitat educativa. Els mestres han de veure's recolzats pels pares, mares i alumnes exigint els recursos necessaris que garantisquen a l'Escola Pública Valenciana la Qualitat que mereix. I així, conformar els tres pilars que ens asseguren el futur amb una Escola Pública, en Valencià i de Qualitat. Retrobem-nos a les Trobades i seguim lluitant.

El Periòdic d'Alboraia.

Abril 2013

Alboraia per un forat IX. 15 anys a Foc i Flama.

Últim capítol d'Alboraia per un forat. Aquest fou l'últim article que vaig escriure per a Alboraia Digital i que, vist amb perspectiva, està molt bé que li'l dedicara a l'organització a la que he estat més fidel: els Dimonis de l'Avern. I és que, per aquelles dates, novembre de 2012, estàvem d'aniversari.

15 anys a foc i flama.

Recorde vívidament l’assemblea constituent. Era el 1997 i jo tenia 16 anys. Envoltada d’amics, fèiem broma, rèiem... estàvem il·lusionats amb aquell nou projecte. Amb el Café Tocat com a refugi i com a testimoni i la Colla de Massalfassar com a padrina i mestra, naixíem en una calorosa vesprada d’estiu, els Dimonis de l’Avern d’Alboraia.

A la primavera següent ens estrenàvem amb un correfoc faller per a la històrica Escletxa de Meliana. I com sol ocórrer les primeres vegades, les coses no ixen com les has planejades durant tant de temps... Tanmateix, ens iniciàvem, poc a poc, en les arts de l’estopí i la ‘carretilla’; en el ball amb forca i massa; li preníem gust a l’orgiàstica dansa sota el ceptre i perdíem la por al Titani, als “xorros” i al tró.

En aquells dies, l’eficacíssima burocràcia espanyola ens informava que si preteníem dir-nos “Colla d’Amics de Pere Boter”, hauríem de demanar-li permís a En Pere. I clar, com vos podeu imaginar, ningú de nosaltres es va veure amb el coratge suficient de baixar a demanar-li a un senyor que viu i té cura de les Calderes de l’Infern ...o Avern, com preferiu.

Ara, quinze anys després, els correfocs van eixint i els traiem amb solvència: som uns professionals –sense jornal-. Quinze anys després, les nostres vides, les vides d’aquells que ens vam reunir al Tocat ara fa quinze anys, han canviat molt. Els viatges personals ens han dut amunt i avall i, en alguns casos, les nostres vides transcorren paral·leles, independents ja, a la Colla. Tanmateix, són molts els amics que hem fet en aquest llarg viatge; incorporacions ben valuoses, imprescindibles, que han vingut a suplir les baixes que ens ha causat la vida, el transcórrer del temps.

Quinze anys en els què, a desgrat, vam haver d’exiliar-nos. Ara, en plena adolescència i rebel·lant-nos contra els contextos d’estafa (alguns en diran –crisi-) imposada, hem decidit fer un esforç per tornar. I tornem per fer soroll, i així ho hem demostrat el darrer cap de setmana amb la celebració de l’aniversari. Fent allò que sabem fer millor i que més ens agrada, per uns moments vam omplir Alboraia d’olor, color i calor d’espurna a tota velocitat. I ho vam fer envoltats d’amics: dimonis, diables i músics agermanats després al voltant d’una taula; eucarísticament agermanats al voltant del pa i del vi.

Per tancar la celebració, i aquestes línies, ens arriba aquesta setmana la noticia que el TSJ del País Valencià deixa sense validesa els acords adoptats per la Batllia l’any 2009 que afectàven en aquell moment el Pressupost General modificant la relació de llocs de treball i la modificació del Reglament per a la Promoció i Ús del Valencià. Ho celebrem com a part implicada; per una vegada sembla que guanyen els bons. Ara, esperarem pacientment que l’oficialitat xufera, el quatrixufí, es pronuncie i que ho faça de manera favorable per als valencianoparlants i per la normalització lingüística del nostre poble.

Mentre esperem, seguirem fent correfocs i celebrant cada ocasió amb els amics que hem fet i que farem arreu del món.

Salut i Foc!

Alboraia per un forat VIII. A falta de bous llauren els ases.

Seguim avançant amb el buidatge d'articles d'Alboria Digital. Estem a punt d'acabar. En aquesta ocasió, un article del setembre passat sobre les "celebracions" de "bous al carrer" i tot el que va suscitar a nivell veïnal.

Banyes.

Que dimitisquen ells!!

Si no estan d’acord amb els seus companys de viatge, que se’n vagen ells. És ben senzill: és el programa electoral el que sustenta les cares somrients i els eslogans grandiloqüents que omplin els carrers d’Alboraia en cada procés d’eleccions i no al revés. Ara resulta que les escissions personalistes del PP d’Alboraia demanen que la Regidora de Festes dimitisca per defensar públicament el seu programa electoral. Natural, tant UPPA com CIALBO necessiten personalitzar els votants, doncs el seu programa electoral no té gaire diferències amb el programa del partit del que es van escindir. I pel que sembla, i alguns fets testimonien, estan desitjosos de tornar al “redil”.

El problema dels “bous al carrer” ha esclatat ara, però venia removent-s al subsòl xufer als darrers anys. Ha augmentat el to dels comentaris al carrer, entre veïns, que vinc escoltant i s’han multiplicat les noticies als mitjans comarcals que estic llegint darrerament.

D’entrada, vistos els últims esdeveniments no diria mai que Alboraia tinga eixa pretesa tradició bouera. Contràriament al que ocorre en altres poblacions de la comarca, en les quals els veïns demanen expressament que els bous passen per la porta de les seues cases (on és motiu d’ofensa personal ser exclòs del recorregut), en Alboraia s’ha donat la situació contraria. Els veïns, reiteradament afectats han formalitzat a l’Ajuntament el que era un clam any rere any. El que calla atorga, però molts dels meus veïns parlaven alt i clar: no volien el bou per davant les seues cases.

Molts d’eixos veïns, possiblement, han votat algun dels partits que estan recolzant (empenyent) el bou(ero) un any més als carrers de sempre. Estos veïns del “casc antic” han de saber que una solució seria llegir-se els programes electorals i votar en funció del que pretenen, o bé promoure dins els seus partits modificacions en aquells punts que els incomoden. En resum, participació ciutadana, un exercici de responsabilitat civil. Sí, ho reconec, una idea perillosa per a aquells que es dediquen a la política per a “mangonejar” els seus veïns; egòlatres que per aparèixer a la foto o en els mitjans de comunicació arrisquen la convivència entre veïns (d’un veïnatge en el què no viuen), augmentant la tensió i forçant els problemes enlloc de posar solucions.

Però amb tot, el que més em sorprèn és que el debat es centre en la “festa”. Que algú m’explique on està la “festa” en l’exaltació col·lectiva del maltractament animal. La meua postura al respecte està molt clara, els “bous” ni al carrer, ni al polígon, ni en lloc. És un fals debat, i absurd, comparar les festes majors del poble (relegades als àrids i inhòspits carrers poligoners pels problemes veïnals), les beatífiques processons, o les totpoderoses falles amb els “bous al carrer”. La realització dels “bous al carrer” és la voluntat expressa de mantenir una societat estancada en principis ètics propis d’altres temps, irrespectuosa amb altres éssers vius. No ens enganyem, qui diu bou, diu gos, gat, linx, balena... o persona! El debat en aquest cas esta clar: volem seguir maltractant els animals o no? Si és així, on ho volem fer, ja resulta del tot irrellevant.

Alboraia, setembre 2012.

Cròniques Americanes II. L'indi del forat.

La segona entrega de les Cròniques Americanes es centrava en la població originaria brasilera. Com he vist arreu del món, quasi sempre, els més perjudicats del multiculturalisme mal explicat, mal entés i, sobretot, mal aplicat. Amb el desenvolupament econòmic la pressió i l'amenaça sobre les poblacions indígenes ha augmentat més, si cap, als darrers anys. Que l'egoïsme que ha caracteritzat la cultura "occidental" no ho destruïsca tot. No és necessari. Per molts anys, segles i mil·lenis! de diversitat cultural i ignorància mútua. Pel dret universal a desenvolupar-se sense un "occidentalet" controlant-te.

   

L'indi del forat*

En les antípodes culturals, tecnològiques i sensorials del Brasil que vaig passejar per l'Avinguda Paulista, es troba el Brasil Indi. Segons el cens de la Fundació Nacional de l'Indi, al Brasil del 2010 hi havia registrats uns 800.000 indis. Aquest nombre representa només el 0,4% de la població total del país i es troba dispersa en quasi 700 terres indígenes i en algunes concentracions urbanes. A més, aquest organisme té la referència d'un mínim de 77 grups “no-contactats” dels quals s'han confirmat 30.

Des dels anys noranta la política governamental pretén no forçar els contactes. Grups “no-contactats” no vol dir que no tinguen contacte amb altres grups, que no sàpiguen de l'existència d'altres humans. L'aïllament total és gairebé impossible i des del punt de vista adaptatiu, inadequat. Tan antigues com els primer humans són les xarxes de comunicació entre els grups veïns. Però aquests grups han decidit mantenir sistemes culturals (socials, polítics i econòmics) al marge de les noticies que els hi puguen arribar.

D'entrada, la imatge que desprèn el discurs oficial és de singularitat, de fragilitat, d'exotisme dels grups indis brasilers. Un discurs ben adobat amb proteccionisme paternalista hereu del postcolonialisme europeu. Però al darrere d'aquest dibuix farcit de tòpics, la realitat amaga una situació molt més delicada del que cabria esperar. D'una banda, a mode d'anècdota il·lustrativa, els grups “no-contactats” es veuen assetjats pels operadors turístics, els quals, com si de trofeus de caça es tractara, es dediquen a perseguir-los. I els persegueixen des de l'aire amb helicòpters i avionetes, perquè endinsar-se en els dominis selvàtics d'estos grups, quasi sempre de poblacions espremudes fins a la pràctica extinció, no és ni molt menys fàcil. Però a nivell general, sobre aquells grups visibles per als quals el govern va disposar-los d'una àrea protegida, la pressió augmenta des de les poblacions i granges més properes que cobegen les terres de les seues reserves.

L'enfrontament per la terra, com tantes altres vegades, té entre altres vessants el discurs que desprestigia l'indi (i que ja he escoltat a altres parts del món amb aborígens supervivents a la conquesta): l'indi és conflictiu, l'indi no sap gestionar-se, l'indi no té aptituds, etc. Quasi sembla que no tinga ànima, que no siga humà, i així, com al segle XVI es legitimitza l'assetjament i la persecució i, fins i tot, l'extermini –encara hui–. Però també legitimitza, encara més si cap, la resistència a l'assimilació, a la neutralització, a la desaparició per sempre més de tot un món per un forat. 

*Indi del Forat (indio do buraco en portugués) és el mal nom d'un indi que va sol per les terres amazòniques de l'Estat de Rondônia i que té un comportament completament esquiu amb altres humans. El nom ve donat per un forat que practica al sòl de les seues cabanes. L'Indi del Forat és l'únic supervivent de la massacra que el 1985 acabà amb la seua tribu.

Monte Alegre, Pará, agost 2012.

Cròniques Americanes I. El que s'exporta, importa.

Les Cròniques Americanes fóren dos Articles InOpinats escrits per a Alboraia Digital durant el viatge a Brasil de l'estiu de 2012. Aquest era el primer.

El que s'exporta... Importa.

Passejar per l'avinguda Paulista, centre econòmic i cor cultural de São Paulo (i per osmosi de Brasil), és una experiència aclaparadora. Clar que una xufera com jo, allà al bell mig d'aquella avinguda inabastable, es fa menudeta, molt menudeta.

Camina que caminaràs, vaig a parar a l'Estação da Luz on es troba el Museu da Língua Portugesa. Allà m'expliquen l'origen del portugués al Brasil: Europa. I pense... que n'és, de generosa, Europa! Primer els va portar el portugués, el castellà, l'anglés, el francés i fins i tot l'holandés. I la pigota, la sífilis i la grip. L'esclavitud, les violacions, els genocidis i les massacres. Els va portar l'aniquilació cultural, l'assimilació forçosa de llengües i creences, la persecució a la diferència. L'espoli material, el robatori sistemàtic, la destrucció dels paisatges culturals i polítics propis. Al segle XVI, Europa exportava el model que les recents burgesies estaven aplicant al seu propi continent. A canvi, importava metalls preciosos i mercats (que el món no es va inventar ahir) on vendre les seues manufactures. Però pense que d'allò fa ja molt de temps. Qui se’n recorda...?

Hui en dia el Brasil és un país que creix (amb unes xifres macroeconòmiques que fan trémer qualsevol Santoro de pacotilla) a anys llum de les històries d'esclaus, mulats i criolls de la fazenda. Amb la força imparable dels recursos naturals infinits que els empeny més i més lluny, actualment viuen la dolçor d'una bambolla immobiliària que sembla que no petarà mai. La classe mitjana s'exhibeix indolent i pretensiosa per l'avinguda Paulista demandant consum sense control. A la classe alta no li cal, controla el que es consumeix i prefereix la discreció.

Novament la mà negra de l'Europa més egoista és al darrere d'un model econòmic explícitament fallit. Cinc segles després de la conquesta, Europa exporta el nou llenguatge del capitalisme insaciable; exporta sida, grip aviar i febre porcina; exporta deportacions massives de persones, comunitats i pobles; exporta la guerra de baixa intensitat contra la resistència indígena; la destrucció del medi i l'explotació incontrolada i irracional dels recursos. Exporta el discurs demagògic de la seua falsa democràcia i, per això, li fan por les democràcies que s'apliquen des de la base. I bombardeja amb eixe discurs que tan sols cerca la riquesa ràpida, efímera, injusta i desigual, molt desigual.

Al Brasil la bambolla immobiliària petarà i no ho podran evitar ni Lula ni Dilma ni tots els sants del calendari; i amb ella, el benestar de tanta gent com passeja per l'avinguda Paulista un dissabte qualsevol. L'esperança es troba en el fet que d'una vegada per totes, els americans menys afortunats es decidisquen a trencar els lligams negatius amb la metròpoli. Que s'invertisca la balança comercial/emocional perquè el que s'exporta, importa. Però certament, aquests són, tant sols, pensaments que m'assalten mentre avança la vesprada a São Paulo i jo camine, com una formigueta, per l'avinguda Paulista.

Saõ Paulo, juliol 2012. 

 

Alboraia per un forat VII. A la festa del patró: repicar, coets, música i sermó.

Al Juny de 2012 ja tenia el cap al Brasil, però els col·lectius que conformàvem la FESMAL teníem dubtes raonables al voltant de les festes majors; sobre com s'encararien per part de l'Ajuntament i com ens afectaria a l'hora de programar un plan B alternatiu a l'oficial.
Ací van les meues reflexions al voltant. Alboraia per un forat... menut, menut!

De la festa, la vespra.

Tranquils! No correu! No fugiu! Aquest any no hi seré a festes. Alboraia Digital m’envia de corresponsal a cobrir els acords hispanobrasilers que Sa Majestat tinga a bé pactar amb Dilma Rousseff. No sé si Joan Carles I, el Campexano, s’haurà informat, però a Amèrica els grans mamífers van desaparèixer fa milers d’anys. Al nou continent l’activitat cinegètica no té tanta emoció com al continent negre, però bé, tant ens fa als xufers si el rei té ganes de marxa o encara és dol de l’operació al maluc; o ens importa?

El cas és que, abans d’entrar en les cròniques americanes, m’agradaria fer una reflexió, sempre personal, al voltant de les festes de 2012. Fins on s’ha informat a les associacions que hi participaran, hi ha canvis importants respecte a anys anteriors. Com caldria esperar no s’estarà d’acord en tots els punts, però hi ha un que em sembla important: s’acaba l’Apartheid. No sé si ha pesat més la constricció econòmica o la convicció ideològica, però després de molts anys de segregació dels joves pels prejudicis i la falsa moral, se’ls torna a l’espai comú. Ho celebre.

Els joves (concepte molt flexible a la llum de les persones que freqüenten les casetes així anomenades) s’integraran en una festa que és de tots. No podem, com s’ha vingut fent, considerar que el poble amable, feliçment reunit al voltant de la família i els amics és poble només en franges d’edat compreses entre els 0 i 15 anys i ja després a partir dels 35. L’aïllament, la marginació i l’ocultació propicien l’aparició d’elements que trenquen la desitjada harmonia entre veïns. En general, aprofitem la setmana llarga de festes per estar amb la gent més propera i veure’ns amb qui no ens veiem la resta de l’any; per sopar amb uns un dia i amb altres al següent. I després anar tots junts a fer-nos una copa i a ballar pasodoble o rock&roll, segons ens demane el cos.

En tot cas, no permeteu que la crisi se’ns cole i s’autoconvide a sopar entre les nostres famílies i amics. Res de convidar a ‘la prima’ del poble! En les actuals circumstàncies, comportaria un risc massa alt! Fora bromes, aquest és l’any que ha de trencar dinàmiques antiquades i polítiques de cartó-pedra. Contra la crisi: creativitat, imaginació, participació ciutadana. Que l’espoli econòmic que ha sofert Alboraia no siga una excusa. No ens ho podem permetre. No podem seguir parlant d’herències recents, encara que pesen com a lloses. En tot cas, recuperem l’esperit engrescador i progressista que dugué al poble, entre altres, el model de festes que ara vivim.

La redistribució dels recursos i les partides pressupostàries són temes molt complexos, diuen que cal deixar-ho en mans dels entesos; de qui porta molts anys fent la feina (encara que a la vista dels resultats, ho hagen fet malament). Diuen que aquests que ens fiscalitzen saben on han de retallar. Tanmateix, el programari cultural no pot ser menystingut. És l’hora doncs, d’aplicar-lo, si existeix, i si no, caldrà crear-lo. Les festes 2012 són un moment idoni per establir les pautes pròpies d’un nou cicle municipal.

Feu el favor, xufers que vos quedeu a festes, de fer que aquestes siguen memorables i que lamente la resta de la meua vida haver-me-les perdut. Tots junts de nou, per primer cop.

Alboraia, juny de 2012.

 

Alboraia per un forat VI. Llegendes que fan pensar.

En un moment o altre, tothom s'ha d'enfrontar a les seues febleses i no sempre se'n ix una ben parada de l'enfrontament. Tanmateix, aquest va ser una més de les col·laboracions per a Alboraia Digital i diguen el que diguen fóren, són i seran 3 peixets!

Miracle fóra.

Jo no vaig anar a l'escola del meu poble, sinó a la del poble veí. Aquest detall sense importància, irrellevant, em va causar diversos traumes. Entre d’altres, un dels més importants de la meua infantesa, un trauma d'eixos que costa superar, fou i va ser sempre perdre'm la Festivitat dels Peixets.

Una festa ben allunyada del preconcepte postmodernista, més bé en diria premoderna. Ancorada en els arrels del poble. Abans era tot una marjal domini de mosquits i cuquimanyes i llavors... el Miracle!! i amb el Miracle, Alboraia.

En la història del miracle, com la contava la iaia, es pot observar un compendi de coneixements que  revaloritzen la importància de la tradició oral. De primeres sempre em copsà com m'imaginava el barranc del Carraixet: feréstec, enverdissat, canyars on s'ocultaven éssers malignes, serps i altres bestioles horribles. Tot ben amanit amb una tronada insòlita i la imaginaria medieval on s'origina. Una imatge del barranc indòmit i perillós que rastregem cinc segles després en relats com el de La Barraca de l’hiperrealista Blasco Ibáñez. Que poc degué canviar el paisatge en tant de temps! O pot ser sí havia canviat: a l'altra banda del barranc hi havia una almàssera per fer oli i a mi, les oliveres em remeten indefectiblement a un paisatge de secà. Però no en sé més...

En segon lloc, qualsevol xufer que s'aprecie, ha sentit animadversió per un morisc moribund que vivia “enllà del barranc”. Un segle abans del miracle, a principis del segle XIII, el moro de l'almàssera podria haver estat el senyor d’aquesta; al segle XIV, però, podia donar gràcies per treballar en règim de semiesclavitud sota l'asfixiant sistema feudal en un ambient excloent i racista en un context de guerra santa, de colonialisme rapinyaire.

Per molt que diguen els d'Almàssera, aquest morisc se n'anà de cap a l'infern, mai aplegà a combregar. Però a més, és el responsable que, amb l'incident, es perdera l'arqueta que el rei Jaume I havia regalat a Alboraia en la seua refundació cristiana i que guardava les sagrades formes que el retor transportava. Així doncs, el miracle ens remunta als temps del naixement d’Alboraia. I és això el que se celebra any rere any amb la festa del Peixets: Alboraia. És, de totes i de lluny, la celebració que ens distingeix. Tot ben beneït amb missa solemne se celebra el miracle que ens fa  xufers. Netejarem la Perifèria per a tan gran ocasió i ens reunirem en torn una paella, a l'ombra de l'ermita. Celebrarem que fa molts, molt anys, en aquell punt, tres (3, TRES) peixets van fer un miracle: que al segle XXI Alboraia renuncie, per un dia, a ser poble-dormitori i es convertisca en un poble orgullós de ser-ho per ell mateix. Posem-nos crema protectora i celebrem-ho vora un barranc domesticat. Una injecció de patriotisme local, de xovinisme (in)sà. Xufers, cridem ben fort: 3PEIXETS!

Alboraia, Maig de 2012.

 

Alboraia per un forat V. El poble i les seues perifèries.

Reflexions de qui viu el seu poble amb intensitat. Amb totes les seues conseqüències.

Perifèries.

Un poble i moltes perifèries. I cadascuna diferent. Alboraia té perifèries boniques i perifèries lletges. Algunes tenen caràcter propi i altres són el resultat de la despersonalització. Algunes creixen i altres es troben en recessió. En permanent  evolució, les perifèries constitueixen poble, tant o més que el poble mateix.

D’una banda, han proliferat les perifèries de solar conformant un primer cinturó al voltant dels nuclis més importants. Tan adients per a qui tenim gossos, sempre tan dispostes a allotjar silenciosament les necessitats dels nostres companys i esperant ansiosament que la crisi acabe per rebre la pròxima onada expansiva dels taulells cimentats. Séquies cegades aixopluguen pixagossos, blets, apegaloses i els veïns es coneixen pel nom dels animals que passegen. Al nord del terme el paisatge de solar esdevé Perifèria de la Perifèria Periurbana. El cap i casal va engolint-nos lentament i el descampat és el seu abanderat.

Una miqueta més enllà, està la perifèria originària. Està ferida de mort per perifèries industrials i d’especulació, per les perifèries dels centres comercials, per l’expansió de les perifèries de turisme a primera línea de playa, per les carreteres d’accés a les perifèries. Per l’autoodi. Tanmateix, dins un mosaic de verds i marrons parcel·lats, ordenat per les disputes, les herències i el temps, ara i allà es disseminen les cases dels aborígens. Ara s’agrupen, ara prenen distància. Una xarxa de caminois, asfaltats o no, uneix les portes d’uns veïns que es coneixen pels noms dels avantpassats.

I encara més enllà, entre una i altra perifèria, entre la perifèria abandonada i el seu resultat, s’oculta una perifèria més obscura. Perifèria en tots els sentits: per on està, per com està i pel que significa. Estratègicament amagada entre canyars s’alça la perifèria dels marginats. Arrelada vora la mar, a recer d’una ermita que atorga protecció celestial, s’assenta un mode de vida històricament incomprés. La Perifèria ha crescut i darrerament s’han instal·lat viatgers de terres llunyanes, de pell bruna o rossos de pell, tant se val. Amb coneixements de construcció rudimentaris van fer créixer mansions de palets, cartrons, matalassos i planxes de metacrilat en un entorn de jardí abandonat. Com per trencar la rutina, la perifèria rep la visita dominical de famílies desnonades de la terra materna. Allà, a la perifèria material, social i emocional, els habitants es coneixen pels seus noms.

I allà, a la Perifèria, lluny de l’abast de les mirades dels xufers de primera i de segona, la vida transcorre asprament i oblidada per als xufers de penúltima divisió.

 Alboraia, Maig de 2012.

 

Alboraia per un forat IV. Homenatges ignominiosos.

La quarta entrega d'Alboraia per un Forat va dedicada a les víctimes de l'accident del metro de València del 3 de Juliol de 2006. Des de la perspectiva xufera, primer es va soterrar la línia responent a una antiga reivindicació del poble, i ara es vol soterrar el deute -una legítima reivindicació com a resposta a la dolenta gestió. Però el que no fa el govern local, amb l'esquerra al capdavant és justícia amb les víctimes d'un accident que, pel que sembla, era evitable, mantenint els noms de les nostres places dedicades als responsables políticsde l'accident.

Pròxima Parada

     Alboraia ha sofert darrerament unes profundes transformacions les quals, entre moltes altres coses, han suposat la generació de nous espais. Entre d’altres, una de les places més vives i més alegres del poble. Escalonada, enjardinada i ben moblada, la plaça es diu García Antón. Per si vos ocorre com a mi en assabentar-me i vos esteu preguntant quin insigne xufer s’amaga darrere aquests dos cognoms, vos diré que cap.

     José Ramón García Antón (Sant Vicent del Raspeig, 1948-2009) fou conseller d’Infraestructures de la Generalitat Valenciana entre març de 1998 i juny de 2007. Deu anys al servei del fidel votant en els quals destaquen la demagògica guerra contra el sentit comú del “agua para todos” i la lamentable actuació davant de l’accident de metro del 3 de juliol de 2006. Aquell dia morien 43 persones i altres 47 resultaven ferides. Aquell dia va suposar un dramàtic punt d’inflexió en els vides de moltíssimes altres persones: pares, fills, germans, amics i amats...

     Pel comportament que va tenir aquesta persona en el moment més crític, pels valors xulescos, d’opacitat i irresponsabilitat que va transmetre, qüestione la idoneïtat d’intitular una plaça, pública, vinculada a un servei de transport públic (precisament el metro), amb el seu nom. Ocultista dels bons, García Antón sempre refusà una investigació exhaustiva que esclarira un accident amb més ombres que llums; negacionista com pocs, es va aferrissar a una versió oficial desvergonyida i cínica que descarregava totes les responsabilitats en una més de les víctimes, el conductor del comboi. Menyspreant el dolor de les víctimes, directes o indirectes, les va evitar, ignorar fins la humiliació defugint de les responsabilitats públiques derivades del seu càrrec. I tot això ho féu a cost zero. O el que és el mateix, 43 morts + 47 ferits = 0 responsabilitats.

     La tria dels noms de les coses, d’un carrer, d’una plaça, a un poble, no és aleatòria o intranscendent, i molt menys, innocent. Ans al contrari, els petits homenatges en què es converteixen les plaques a cada cantonada reflecteixen els referents –humans o materials– del poble. Com exemple la parada on va ocórrer l’accident del 3 de juliol de 2006. S’anomenava Jesús en el moment de l’accident i Jesús esdevingué el topònim de referència. Només quatre anys després, en desembre de 2010 es canviava el nom de l’estació maleïda. No cal ser ni molt llestos ni massa mal pensats per esbrinar les motivacions ocultes del Govern Valencià: eliminar-ne la referència quotidiana -pròxima parada: Jesús-, soterrar en la memòria l’accident i tapiar la mala imatge del Consell en tot açò. La pressió veïnal de Patraix ha aconseguit, però, que aquest març passat, la denominació de l’estació recuperara, encara que fóra en segon lloc, el nom de Jesús.

     Tots els fills il·lustres d’Alboraia comencen i acaben amb Peris Aragó? No hi ha altres noms per a una plaça? En aquestes dates de finals d’abril a mi em ve al cap un de ben oblidat: xufer, combatiu, fidel al poble i molt internacional! Però hi ha altres opcions, i si no són persones, podem cercar llocs, coses o dates... 3 de juliol, que vos sembla? Que els homenatges que faça Alboraia siguen en positiu, solidaris i propers a les persones. García Antón que descanse en pau, si pot, però que el seu nom no embrute les nostres places.

Alboraia, Abril de 2012.

 

Alboraia per un forat III. KKK Returns.

Un any després i tan vigent. La tercera entrega per a AlboraiaDigital la dedicava a les festes de Setmana Santa.

Ku Klux Klan, resurrection.

     Alboraia es desmarca, novament, de la resta de la comarca amb les celebracions de la Setmana Santa. Percep als darrers anys un augment de les celebracions amb nous personatges acompanyant, durant les processons, les afligides (i poc recatades) Verònica i Maria Magdalena. I sobretot, amb l’aparició de noves Confraries, clar. Augmenten els voluntaris per a disfressar-se: sacrificats que portaran la creu i interpretaran tant hieràticament com puguen el paper de soldats romans, Ponci Pilat i personatges diversos del viacrucis... Augmenta la vocació religiosa, es desenterra la fe oculta: serà també culpa de la dixosa crisi?

     De nou l’Església, com a representant més rància del poder terrenal, es fa omnipresent i controladora de la vida pública local. No ens enganyem, de ser el cas, en temps de crisi caldria recórrer a l’enginy, a l’esforç personal i col·lectiu, a la participació activa en el control i gestió dels recursos del poble, però no a la fe! La fe només ompli els estomacs agraïts de quatre ganduls que parlotegen dues hores al dia. La fe és el mecanisme de control mitjançant la por. I és en la por que es basa la celebració de la Setmana Santa: la tortura, l’escarni públic i finalment la mort d’un personatge inventat. Tot això ben amanit amb música marcial, repetitiva i estrident; amb els rostres coberts garantint l’anonimat de les accions (qualsevol semblança amb la indumentària dels grups feixistes del Ku Klux Klan nord americà, és pura coincidència). Els complements de moda són les torxes preparades per encendre la pira, els cors sanguinolents, les corones d’espines, les creus com instruments de tortura i les llances afilades.

     Al meu entendre, la Setmana Santa és una celebració que s’allunyaria del tarannà del poble valencià, d’entrada més procliu a festejar la vida, l’esclat de colors de la primavera amb els tres dies de Pasqua: dies de jugar, embolar el catxerulo i d’anar a berenar/festejar. Però és evident que el Vaticanet (nom amb que la comarca coneixia Alboraia abans de l’esclat comercial de la xufa) no estava mort, estava de parranda!

     La potenciació d’una festa sobre altres és, en gran mesura, una elecció de les autoritats públiques i malgrat que l’església catòlica no és l’única confessió religiosa que hi ha al poble, gaudeix, encara avui, dels recursos econòmics i del poder fàctic per controlar la direcció dels festejos col·lectius. Tot plegat s’evidència una connivència tàcita entre el poder laic –públic- i l’església catòlica –privada- poc saludable en societats pretesament plurals.

Alboraia, abril 2012.

Alboraia per un forat II. D'eixos que van en bicicleta.

Segon capítol d'Alboraia per un forat. Recull d'articles publicats a Alboraia Digital al llarg de 2012. En aquesta ocasió versava al voltant de la necessitat i la facilitat que suposa moure's per Alboraia i el Cap-i-Casal amb bicicleta.

          
           No soc fallera. M’encanta la pólvora en el seu vessant festiu, però no soc fallera. El meu gos sí que viu durant el mes de Març en un continu estat de pànic revifat i augmentat amb cada impredictible esclafit. Tanmateix més enllà de tenir cura del trauma caní, les consentides festes falleres no m’afecten massa.

          Sortetge els carrers tallats, les carpes, les processons privades, les parades de bunyols que expel·leixen olor d’oli ranci i els monuments (a la coentor) amb la meua bicicleta. Tinc garantit l’accés a qualsevol lloc de manera ràpida i eficaç. Puc reconèixer durant aquests dies, pels gestos contrariats, els veïns que es mantenen ferms en la decisió de moure’s tant pel poble com per la ciutat amb el cotxe privat.

          La resta de l’any, però, quan les falles seran cendra, seguiré movent-me preferiblement en bicicleta. Alboraia té una infraestructura acceptable per a les bicicletes, moltes (encara no totes) de les artèries principals disposen del Carril-Bici per on circular amb preferència. En la resta de carrers, és una barreja de negociació tàcita amb mirades, senyals corporals, civisme i respecte. Darrere l’elecció de la bicicleta com a mitja de transport hi ha un compromís per u mateix i pels altres. La bicicleta no contamina, és molt barata de mantenir, afavoreix la mobilitat en la ciutat, ens ajuda a mantenir-nos actius i tampoc és menester que anem pels carrers com si fórem Alberto Contador després de sopar vedella... Hi ha ciclistes irrespectuosos com hi ha vianants amb vocació suïcida o conductors de motos o cotxes superbs, i possiblement dels primers, en un percentatge menor. Qualsevol ciclista de ciutat prefereix circular pel Carril-bici, però és condició prèvia necessària que existisca.

          Amb tant avantatge com hi veig en la bicicleta, anime el TetraGovern Xufer a impulsar polítiques que afavorisquen i faciliten la seua utilització. Caldrà augmentar i consolidar la xarxa de Carril-Bici; aconseguir que el tram que es dirigeix per l’Avinguda de l’Orxata cap a València no acabe enlloc i es connecte amb els trams de l’Avinguda d’Alfahuir i l’Avinguda Germans Machado de València. I si parlem de connectar, no seria possible un enteniment amb el MonoGovern Capitalí per portar fins a Alboraia el servei de ValenBiSi a l’entrada del poble?

          Vivim en un poble pla que està al costat d’una ciutat plana. A més de plana pot ser més habitable amb molt poc d’esforç ...Ploreu xiquets que pardalets tindreu!!

Març de 2012.

 

Alboraia per un forat I. Amb els peus arrelats.

No vaig poder respondre immediatament. M'ho havia de pensar. Em demanaven opinió, a mi! opinió de què? sobre el poble que visc i habite, van dir. Recorde ara la tensió per acomplir els plaços; com, de camí a casa, des del treball, anava pegant-li voltes al tema que tractaria. Pensament que ocupava la major part del temps de passeig amb el Trotsk, i mal que bé, algun tema que altre eixia.

Amb aquest article iniciava la meua col·laboració amb Alboraia Digital i amb ell inicie ara la recuperació dels Articles (in)Opinats que he escrit per a la revista aquest darrer any. En els pròxims dies, Alboraia, per un forat.

Acabem d’encetar un nou any què, francament, presenta unes expectatives un tant desoladores. Encara s'escolta la remor que el món s'acaba aquest 2012 com anuncien algunes profecies antiquades, però hàbilment desenterrades arran d’alguna absurda promoció comercial de pel·lícules made in Hollywood. De no acomplir-se l'amenaça divina (parle de divinitats maies, obvi) encara podria ser pitjor, doncs cada dia a les noticies se’ns promet ni més ni menys que l'infern a la terra.

Així que, mentre arriba l'apocalíptica fi del món, ens despertem cada matí amb una lliçó gratuïta de macroeconomia o en meitat d’una classe de primer curs de ciències polítiques. Aprenem que els “mercats” són ens malèvoles i amb voluntat pròpia que pretenen dominar-nos per xuclar-nos la vida (llegiu ací ‘estalvis’ o ‘esforç’); que hi ha una “cosina de risc” que mai ens havien presentat i que ara s'asseu presidint la taula del dinar més quotidià. Igualment, i com si es tractés d’una escola de filòsofs grecs en –plena- decadència, cada dia ens repeteixen que la cosa està magra; que va per a llarg. I tot això ho fan amb una dialèctica ben entrenada, cínica i, sobretot, i a la vista està, molt eficaç.­­

Davant d’aquest panorama podem asseure’ns a esperar el final amerindi, engolir-nos la indignació que ens generen amb les poques molles que ens deixen o començar a treballar per un canvi real de la situació. Hi ha infinitat de maneres d’enfrontar-se a realitats que no ens agraden. Alboraia Digital n’és una. Molt vàlida, a més. És una iniciativa col·lectiva i aglutinadora amb voluntat informativa i amb els peus arrelats al poble on naix. És la plataforma adient per conèixer els veïns, per mantenir-nos informats els uns dels altres, cohesionats. Perquè contra les situacions diàries d’injustícia i egoisme en som més dels que volen i diuen. Com a tal l’hem d’utilitzar, una plataforma que ens permeta actuar localment, amb el món sencer al pensament.

Jo de bestreta, agraïsc les iniciatives dinàmiques, participatives, positives. Agraïsc l’oportunitat que m’ofereix Alboraia Digital per expressar pensaments amb els peus arrelats al poble, el ulls atalaiant la ciutat i el cap... el cap mar enllà. Però, per damunt de tot, agraïsc el treball que duu darrere, el que no es veu, i celebre el seu naixement i que siga per molts anys!!

Alboraia. Febrer 2012.