diumenge, 24 de març del 2013

Alboraia per un forat III. KKK Returns.

Un any després i tan vigent. La tercera entrega per a AlboraiaDigital la dedicava a les festes de Setmana Santa.


Ku Klux Klan, resurrection.


     Alboraia es desmarca, novament, de la resta de la comarca amb les celebracions de la Setmana Santa. Percep als darrers anys un augment de les celebracions amb nous personatges acompanyant, durant les processons, les afligides (i poc recatades) Verònica i Maria Magdalena. I sobretot, amb l’aparició de noves Confraries, clar. Augmenten els voluntaris per a disfressar-se: sacrificats que portaran la creu i interpretaran tant hieràticament com puguen el paper de soldats romans, Ponci Pilat i personatges diversos del viacrucis... Augmenta la vocació religiosa, es desenterra la fe oculta: serà també culpa de la dixosa crisi?
     De nou l’Església, com a representant més rància del poder terrenal, es fa omnipresent i controladora de la vida pública local. No ens enganyem, de ser el cas, en temps de crisi caldria recórrer a l’enginy, a l’esforç personal i col·lectiu, a la participació activa en el control i gestió dels recursos del poble, però no a la fe! La fe només ompli els estomacs agraïts de quatre ganduls que parlotegen dues hores al dia. La fe és el mecanisme de control mitjançant la por. I és en la por que es basa la celebració de la Setmana Santa: la tortura, l’escarni públic i finalment la mort d’un personatge inventat. Tot això ben amanit amb música marcial, repetitiva i estrident; amb els rostres coberts garantint l’anonimat de les accions (qualsevol semblança amb la indumentària dels grups feixistes del Ku Klux Klan nord americà, és pura coincidència). Els complements de moda són les torxes preparades per encendre la pira, els cors sanguinolents, les corones d’espines, les creus com instruments de tortura i les llances afilades.
     Al meu entendre, la Setmana Santa és una celebració que s’allunyaria del tarannà del poble valencià, d’entrada més procliu a festejar la vida, l’esclat de colors de la primavera amb els tres dies de Pasqua: dies de jugar, embolar el catxerulo i d’anar a berenar/festejar. Però és evident que el Vaticanet (nom amb que la comarca coneixia Alboraia abans de l’esclat comercial de la xufa) no estava mort, estava de parranda!
     La potenciació d’una festa sobre altres és, en gran mesura, una elecció de les autoritats públiques i malgrat que l’església catòlica no és l’única confessió religiosa que hi ha al poble, gaudeix, encara avui, dels recursos econòmics i del poder fàctic per controlar la direcció dels festejos col·lectius. Tot plegat s’evidència una connivència tàcita entre el poder laic –públic- i l’església catòlica –privada- poc saludable en societats pretesament plurals.

Alboraia, abril 2012.

dimarts, 5 de març del 2013

Alboraia per un forat II. D'eixos que van en bicicleta.

Segon capítol d'Alboraia per un forat. Recull d'articles publicats a Alboraia Digital al llarg de 2012. En aquesta ocasió versava al voltant de la necessitat i la facilitat que suposa moure's per Alboraia i el Cap-i-Casal amb bicicleta.

          
           No soc fallera. M’encanta la pólvora en el seu vessant festiu, però no soc fallera. El meu gos sí que viu durant el mes de Març en un continu estat de pànic revifat i augmentat amb cada impredictible esclafit. Tanmateix més enllà de tenir cura del trauma caní, les consentides festes falleres no m’afecten massa.
          Sortetge els carrers tallats, les carpes, les processons privades, les parades de bunyols que expel·leixen olor d’oli ranci i els monuments (a la coentor) amb la meua bicicleta. Tinc garantit l’accés a qualsevol lloc de manera ràpida i eficaç. Puc reconèixer durant aquests dies, pels gestos contrariats, els veïns que es mantenen ferms en la decisió de moure’s tant pel poble com per la ciutat amb el cotxe privat.
          La resta de l’any, però, quan les falles seran cendra, seguiré movent-me preferiblement en bicicleta. Alboraia té una infraestructura acceptable per a les bicicletes, moltes (encara no totes) de les artèries principals disposen del Carril-Bici per on circular amb preferència. En la resta de carrers, és una barreja de negociació tàcita amb mirades, senyals corporals, civisme i respecte. Darrere l’elecció de la bicicleta com a mitja de transport hi ha un compromís per u mateix i pels altres. La bicicleta no contamina, és molt barata de mantenir, afavoreix la mobilitat en la ciutat, ens ajuda a mantenir-nos actius i tampoc és menester que anem pels carrers com si fórem Alberto Contador després de sopar vedella... Hi ha ciclistes irrespectuosos com hi ha vianants amb vocació suïcida o conductors de motos o cotxes superbs, i possiblement dels primers, en un percentatge menor. Qualsevol ciclista de ciutat prefereix circular pel Carril-bici, però és condició prèvia necessària que existisca.
          Amb tant avantatge com hi veig en la bicicleta, anime el TetraGovern Xufer a impulsar polítiques que afavorisquen i faciliten la seua utilització. Caldrà augmentar i consolidar la xarxa de Carril-Bici; aconseguir que el tram que es dirigeix per l’Avinguda de l’Orxata cap a València no acabe enlloc i es connecte amb els trams de l’Avinguda d’Alfahuir i l’Avinguda Germans Machado de València. I si parlem de connectar, no seria possible un enteniment amb el MonoGovern Capitalí per portar fins a Alboraia el servei de ValenBiSi a l’entrada del poble?
          Vivim en un poble pla que està al costat d’una ciutat plana. A més de plana pot ser més habitable amb molt poc d’esforç ...Ploreu xiquets que pardalets tindreu!!


Març de 2012.
 

Previament al Formiguer...

a dins del formiguer: