diumenge, 24 de març de 2013

Alboraia per un forat III. KKK Returns.

Un any després i tan vigent. La tercera entrega per a AlboraiaDigital la dedicava a les festes de Setmana Santa.


Ku Klux Klan, resurrection.


     Alboraia es desmarca, novament, de la resta de la comarca amb les celebracions de la Setmana Santa. Percep als darrers anys un augment de les celebracions amb nous personatges acompanyant, durant les processons, les afligides (i poc recatades) Verònica i Maria Magdalena. I sobretot, amb l’aparició de noves Confraries, clar. Augmenten els voluntaris per a disfressar-se: sacrificats que portaran la creu i interpretaran tant hieràticament com puguen el paper de soldats romans, Ponci Pilat i personatges diversos del viacrucis... Augmenta la vocació religiosa, es desenterra la fe oculta: serà també culpa de la dixosa crisi?
     De nou l’Església, com a representant més rància del poder terrenal, es fa omnipresent i controladora de la vida pública local. No ens enganyem, de ser el cas, en temps de crisi caldria recórrer a l’enginy, a l’esforç personal i col·lectiu, a la participació activa en el control i gestió dels recursos del poble, però no a la fe! La fe només ompli els estomacs agraïts de quatre ganduls que parlotegen dues hores al dia. La fe és el mecanisme de control mitjançant la por. I és en la por que es basa la celebració de la Setmana Santa: la tortura, l’escarni públic i finalment la mort d’un personatge inventat. Tot això ben amanit amb música marcial, repetitiva i estrident; amb els rostres coberts garantint l’anonimat de les accions (qualsevol semblança amb la indumentària dels grups feixistes del Ku Klux Klan nord americà, és pura coincidència). Els complements de moda són les torxes preparades per encendre la pira, els cors sanguinolents, les corones d’espines, les creus com instruments de tortura i les llances afilades.
     Al meu entendre, la Setmana Santa és una celebració que s’allunyaria del tarannà del poble valencià, d’entrada més procliu a festejar la vida, l’esclat de colors de la primavera amb els tres dies de Pasqua: dies de jugar, embolar el catxerulo i d’anar a berenar/festejar. Però és evident que el Vaticanet (nom amb que la comarca coneixia Alboraia abans de l’esclat comercial de la xufa) no estava mort, estava de parranda!
     La potenciació d’una festa sobre altres és, en gran mesura, una elecció de les autoritats públiques i malgrat que l’església catòlica no és l’única confessió religiosa que hi ha al poble, gaudeix, encara avui, dels recursos econòmics i del poder fàctic per controlar la direcció dels festejos col·lectius. Tot plegat s’evidència una connivència tàcita entre el poder laic –públic- i l’església catòlica –privada- poc saludable en societats pretesament plurals.

Alboraia, abril 2012.

Previament al Formiguer...

a dins del formiguer: