dissabte, 23 d’abril del 2011

Monte Alegre. L'art en la selva.


Durant tota la setmana prèvia al viatge, encara a Belém, un tema recurrent per a algú descontextualitzat com jo era la quantitat de perills que allotja la selva tropical. Des dels perills més obvis com la 'onça' (el jaguar) o el 'jakaré' (el caiman) als més menuts, imperceptibles, i per tant més perillosos ...si cap: mosquits, mosques i bacteris diversos. Un encant de conversa, vaja.
Havia oblidat que el desconeixement del medi és un factor a tenir en compte si es pretén minimitzar riscos. És com jugar fora de casa. La selva que estic transitant no és aquella d'arbres vertiginosos, però és igual d'amazònica. Arbres retorçuts la majoria, alguns alts i rectes, palmeres d'allò més variades, plantes enfiladisses, lianes, fulles amples, bevedores insaciables, falgueres, fongs de mil colors, líquens i molses  tapissen un sòl sorrenc i roig. Amb tot la visibilitat és nula i els punts de referència certs escassos. I així fou que el primer dia vam ser incapaços de trobar els jaciments que cercàvem. Deixes Monte Alegre de bon mat i sofreixes durant més d'una hora un camí de terra que més que camí sembla una tortura; et calces les 'perneras' imprescindibles per a caminar per la selva, t'endinses en la brolla vegetal armat amb el 'falção' i vas obrin-te pas tallant tantes branques com siga possible, doncs seran aquestes cicatrius en la vegetació les que t'han de guiar en la tornada. Superes un rierol, voreges un altre, saltes de pedra en pedra, mires de no esvarar, evites una branca, escales un tronc caigut, et desfàs de la planta que carinyosament t'enreda i tot això tractant de posar cent ulls allà on xafes, allà on t'afermes per no caure i no molestar ingratament la vida animal de la selva...
Amb tant d'esforç per avançar, la recompensa va venir en forma de jaciment inèdit. Ha estat batejat com Abrigo de Miritiepé (alguna cosa a veure amb la palmera Mirití, de la qual ix una fusta molt lleugera amb la que es fan joguines, ara ja tradicionals). Aquest, juntament amb el Painel da Baixa Fria, seran l'objecte d'estudi.

De camí a casa, aquella mateixa vesprada, passaríem per casa del Senyor Humberto, ex-caçador i gran coneixedor del territori, col·laborador d'Edithe durant anys i el millor guia de la contrada malgrat els 75 anys que conta. Ell ens portaria als jaciments que no havíem localitzat. I juntament amb l'equip del Museu Goeldi forma part del grup de persones que m'envolten en aquesta aventura. Grup de persones que descriuré per a la pròxima entrada, doncs no tenen desperdici. 

divendres, 22 d’abril del 2011

L'aigua, l'Amazones.



Tots els dies plou. I l'aigua és l'element que condiciona les nostres vides ací en Monte Alegre. Ara bé, l'adaptació amazònica al medi afavoreix una convivència pacífica amb la pluja. Des de l'avió que ens transportava cap a Santarém contemplàvem un paisatge d'aigua: l'Amazones, marró, immens, domina una planura inundada on ací i allí, ara i després, s'aprecien minúscules les cases dels més atrevits sobre un fons verd. Tots els colors del verd.
L'aglomeració de persones al port fluvial de Santarém és un espectacle curiós. El formiguer que són els molls, la bullícia plena de color, plena de vida, es coordina dins l'aparent caos per iniciar travessies que, en alguns casos, poden durar setmanes. Aquest no seria el meu cas, doncs per qüestions de logística bàsica, practicitat, vam comprar els passatges d'una barcassa que travessaria el riu en tant sols dues hores. Durant aquest temps encara vam poder contemplar de manera nítida, el "encontro das águas" del riu Amazones amb el riu Tapajós (cuna de la cultura Tapajônica, clar). Fenomen que només es repetirà a Manaus, on el riu Negre uneix les seues forces amb l'Amazones.
L'estampa que ens acompanya durant el breu viatge deixa descobrir una barqueta que pesca ací, una altra allà; una casa d'aparença feble s'asoma per aquella vora, una altra es deixa veure més enllà... i tot això espurnejant el fons verd, d'arbres immensos que són les ribes del riu. I tot això amenitzat per la remor del motor, del riu, del piar dels pardals que ens acompanyen; emmarcat per un cel grandiloqüent, de núvols impressionistes que semblen enfadats.
Extasiada en la travessia, Marcela ens rebria al port de Monte Alegre. Un primer contacte amb la nova ciutat per sopar al vell mig de la plaça i recordar quant de mal ha fet el catolicisme tot presenciant la processó de les palmes pasqüeres a l'estil paraense. Res de nou, malgrat la novetat. A dormir d'hora que el dia havia sigut molt llarg i encara ho seria més el següent: ens endinsàvem al "mato" brasiler. 

dissabte, 16 d’abril del 2011

Mosqueiro. La platja d'arena dolça.


S'ha acabat el curs de manera més que satisfactòria. Ahir vam anar a celebrar-ho amb cachaça i així i tot, aquest matí ens em llevat ben d'hora per preparar la bossa. Ens n'anàvem a Mosqueiro a passar el dia en la platja!!

Mosqueiro és una illa al vell mig de l'Amazones. És tremenda. Unida al continent per un viaducte, és la platja més propera a Belém (o això crec...) Total, que quant vas cap allà, el plan és el següent: et compres una bossa de gambes assecades i salades, busques la ombra d'un xiringuito ben xaxi i et pilles una cervesa ben gelada. Si els núvols t'ho permeten et pegues un bany de sol a la vora del riu. Si et plou, et pegues un bany al riu per a que el contrast de tempertures et deixe en un estat de shock orgasmitrònic. I certament, amb més o menys rabia, ací plou tots els dies.
De tot, el més espectacular ací són les dimensions de qualsevol cosa o fenomen. Els vaixells de càrrega gegants transiten amb total normalitat; des de la vora del riu on es troba Mosqueiro no veus la vora oposta; les ones colpegen amb força; l'exhuberant vegetació a base d'arbres frondosos i palmeres aporten el toc tropical; l'arena, blanca, fina i dolça, t'embruta rigorosament com pertoca en qualsevol platja del món; les cerveses i la bona companyia, fan la resta.
A última hora de la vesprada entràvem en Belém direcció a la plaça de Batista Campos, per beure'ns una refrescant (i rehidratant) aigua de coco. Curiosa la vida... un dissabte de dominguera. En una platja sense sal. Formiguejant de nou... quin dia més bo, de veres que semblava de fuccia!!


Belém dia a dia.


A l'altra banda de la porta de cristal m'esperava Edithe Pereira. M'arreplegà en l'última escala del viatge d'anada iniciant així el viatge real.
Era dissabte, tard, i el cos no donava per a més.
Diumenge vam fer el turisme bàsic i preescrit.
El dilluns vaig ser introduida al personal d'un museu, el Museu Paraense Emilio Goeldi, tant antic, tant gran, amb tant de personal, d'àrees tant diverses d'investigació que més es sembla a una Universitat que no pas a un Museu.
El dimarts 'palestra': breu, més dues vegades bona, l'exposició havia de servir per introduir-me: element exòtic (en la terra del guaranà i la caipirinha!! exòtica!! meus deus!)
Des de el dimecres, i fins al divendres, he donat un curs de Documentació Digital d'Art Rupestre. He sobreviscut...
El dissabte aniré a Mosqueiro, la platja... amazònica!
i el diumenge cap a l'interior: a Monte Alegre.


Amb tot, hauré de parlar de Belem quan la conega millor... de moment, encara no tinc perspectiva. Ara, mentre deixe caure la plutja de torn, amb una cervesa ben gelada, clausure oficialment el primer terç del viatge.

dimecres, 13 d’abril del 2011

Brasilia. La ciutat pensada.



Amb el retard que arrossegàvem des de Lisboa vam entrar a Brasilia. Frontera, aduana, res a declarar, obrigadinha, turista, 'camina i no te gires', facturar novament la maleta i a cercar un taxi que en tres hores m'ensenyara Brasilia. Ho sent, amics meus, serà suficient per a que tota la vida vos ho recorde... però per compensar, hauré de ser breu.
Damunt el taxi vam deixar l'aeroport i ens vam endinsar pel que es suposava era una avinguda principal. Ho has de suposar perquè tota Brasilia és un inmens jardí de gespa ben verda espurnejada d'arbres. És la ciutat pensada, i no el resultat de l'acumulació de gents i moments com ho són la resta de ciutats al món. Així que res té pèrdua: sols hi ha un lloc on trobar els bancs, les tendes, les cases, els tribunals, les instal.lacions culturals... tot està concentrat en ghettos d'activitats. Aquella avinguda, certament llarga, ens va conduir fins a l'estació de tren passant per la zona dels bancs (alts edificis) i l'estació del metro i centre de comunicacions de la ciutat. Vam tombar a la dreta i ahi començà la Brasilia més espectacular: el Teatre i la Biblioteca Nacional, el Museu i la Catedral. Nemeyer va considerar que tant entretés havia de ser l'opera com la misa cantada!
Segint per la mateixa vorera, una rastra interminable d'edificis de finestres verdes: els Ministeris. A vora i vora del carrer construccions simètriques, i verdes, on la única diferència és el cartell que anúncia la preocupació principal del minstre: en Brasil hi ha un Ministério do Desenvolvimento Social e Combate à Fome!! i allí, un cartell que indica que seguint eixa direcció acabaras en la Plaça dels Tres Poders. Llavors, imponent s'alça una torre que ha de mostrar a tots els brasilers del món on està el seu Congrés, i darrere, un poquet més amagat, el Palau de la Presidència i al costat justet el Tribunal Superior de Justicia...
De camí a l'aeroport encara s'ha de passar per entre el 'barri de la justicia", la zona del "shopping", una estreta franja de zona residencial i el confortable "barri de les embaixades"...
Pujaré al tercer avió del dia que m'ha de deixar caure en Belem i serà llavors quan comence realment l'aventura amazònica.

dilluns, 11 d’abril del 2011

Cap al formiguer amazònic.

Descobri que minha arma é
O que a memória guarda dos tempos da Panair
[...]
A maior das maravilhas foi
Voando sobre o mundo nas asas da Panair.

Conversando no Bar.
Milton Nascimento & Fernando Brant.


     Una matinada i després un avió; i un altre, i fins a un tercer per arribar a destí. Un viatge plàcid, malgrat la durada [13 hores volant, sense comptar esperes]. Una frontera relaxada i amable i un nou segell per a la col.lecció particular. Esta vegada ha quedat estampat a la fulla, aleatoriament escollida del passaport, el nom de Brazil. I resulta que no és un mite o una llegenda. Existeix. I resulta que vaig a passar els propers 20 dies en un raconet ocult per la selva i banyat per les aigües exòtiques de l'Amazones.
     Cap allà me'n vaig: posaré els meus peus a Brasilia durant unes hores i encara acabaré el dia d'avuí en la ciutat d'acollida: Santa Maria de Belém do Grão Pará. Des d'ara serà, senzillament, Belem. Ací comença el meu formiguejar per l'Amazones; ací comença una nova excusa que alimente aquest bloc.

Previament al Formiguer...

a dins del formiguer: