dissabte, 23 d’abril de 2011

Monte Alegre. L'art en la selva.


Durant tota la setmana prèvia al viatge, encara a Belém, un tema recurrent per a algú descontextualitzat com jo era la quantitat de perills que allotja la selva tropical. Des dels perills més obvis com la 'onça' (el jaguar) o el 'jakaré' (el caiman) als més menuts, imperceptibles, i per tant més perillosos ...si cap: mosquits, mosques i bacteris diversos. Un encant de conversa, vaja.
Havia oblidat que el desconeixement del medi és un factor a tenir en compte si es pretén minimitzar riscos. És com jugar fora de casa. La selva que estic transitant no és aquella d'arbres vertiginosos, però és igual d'amazònica. Arbres retorçuts la majoria, alguns alts i rectes, palmeres d'allò més variades, plantes enfiladisses, lianes, fulles amples, bevedores insaciables, falgueres, fongs de mil colors, líquens i molses  tapissen un sòl sorrenc i roig. Amb tot la visibilitat és nula i els punts de referència certs escassos. I així fou que el primer dia vam ser incapaços de trobar els jaciments que cercàvem. Deixes Monte Alegre de bon mat i sofreixes durant més d'una hora un camí de terra que més que camí sembla una tortura; et calces les 'perneras' imprescindibles per a caminar per la selva, t'endinses en la brolla vegetal armat amb el 'falção' i vas obrin-te pas tallant tantes branques com siga possible, doncs seran aquestes cicatrius en la vegetació les que t'han de guiar en la tornada. Superes un rierol, voreges un altre, saltes de pedra en pedra, mires de no esvarar, evites una branca, escales un tronc caigut, et desfàs de la planta que carinyosament t'enreda i tot això tractant de posar cent ulls allà on xafes, allà on t'afermes per no caure i no molestar ingratament la vida animal de la selva...
Amb tant d'esforç per avançar, la recompensa va venir en forma de jaciment inèdit. Ha estat batejat com Abrigo de Miritiepé (alguna cosa a veure amb la palmera Mirití, de la qual ix una fusta molt lleugera amb la que es fan joguines, ara ja tradicionals). Aquest, juntament amb el Painel da Baixa Fria, seran l'objecte d'estudi.

De camí a casa, aquella mateixa vesprada, passaríem per casa del Senyor Humberto, ex-caçador i gran coneixedor del territori, col·laborador d'Edithe durant anys i el millor guia de la contrada malgrat els 75 anys que conta. Ell ens portaria als jaciments que no havíem localitzat. I juntament amb l'equip del Museu Goeldi forma part del grup de persones que m'envolten en aquesta aventura. Grup de persones que descriuré per a la pròxima entrada, doncs no tenen desperdici. 

Previament al Formiguer...

a dins del formiguer: