A Putre pel camí de l'Inka

El diumenge, la Dani, el Calolo i jo ens vam anar d'excursió. Que millor que anar-te'n de passeig amb algú que coneix el territori. El destí era Putre, la capital de la cordillera. Té fama de punero, deu ser pels més de 3.500 msnm. Als peus del volcà Taapaca que dorm plàcidament i es cobreix amb una flaçada de neu.

L'ascensió començà de bon matí i la primera parada fou un jaciment al qual Calolo li havia de prendre unes mesures. El caminoi d'accés era terrible! pitjor que els camins australians o molts dels pitjors camins de la Muela de Cortes!! tant roin que tot i la camioneta que portàvem ens vam quedar ''apegats'' en la sorra. Tres quarts d'hora després aconseguíem eixir dels forats que nosaltres mateixos havíem provocat. Seguint la carretera internacional; evitant un tràfec intens de camions gegants que transporten les mercaderies entre Bolívia i Xile. Camions quasi suïcides que s'adelanten en les corbes sense visibilitat, que s'aturen en qualsevol lloc... Passat Zapahuira (on vam veure un grup de guanacos desvergonyits pasturant al costat de les instal·lacions d'hospedatge i restaurants de camioners) començarem a veure les primeres petjades Inkes.El Tambo de Zapauhira, el lloc per emmagatzemar els tributs en espècies (menjar, teixits, ceràmica...) que es pagava a l'Inca, però aquest sempre estava com allunyat del camí per no despertar els mals pensaments entre els viatgers. Un poc més enllà ja es podien seguir les petjades del camí... tant profundes que s'havien mantés. Però res a veure amb l'empedrat que feien a les entrades i eixides del barrancs. Vam arribar a Socoroma, un poblet amagat en una vall tota escalonada, vells bancals de terra treballats. La vista des del cim era encicadora, tot verdor i frescor allà baix. La fragància del poble era pur orenga que cultiven. Entremesclats amb els camps de figa palera. Molt curiós. Dinarem en la plaça del poble: menut, envellit, empedrat. Protegits pel campanar, independent de l'església, i sota una pèrgola massissa coberta en palla. El poble sembla, salvant les diferències, un poble menut de l'interior valencià. Té molt d'encant. De fet, em va agradar més que l'esperada Putre. Pot ser la novetat. No havia vist encara un poble d'interior andí i em va sorpendre. Poques persones i algún que altre gos solt pel carrer fou tota la vida animal que vérem.

Igualment veure Putre des de dalt, mentre encara estas en la carretera general, abans que aquesta prenga la desviació que et porta al poble és un plaer per a la vista. El poblet en si, des de dalt no és molta cosa, però els voltants... tot un tetris de parets baixes separant les propietats!! molt verd; amb aquell contrast amb les muntanyes del desert, de la Pampa Seca!

El millor que té Putre és la seua arquitectura. Les portalades de les cases són de pedra treballada. Totes sota el mateix patró, però totes diferents. Als cantons superiors un detall escolpit marca el caràcter. Ara un pollastre, ara un conill o bé un flor. La pedra seca quasi ha desaparegut, substituida tristament pels atovons moderns. Una canal travessa el poble de dalt a baix atorgant-li frescor. Vam entrar a una fonda, on ens vam pendre un té de coca. Indispensable, doncs en Putre sí que es nota la falta d'oxigen. No només badalles més, sinó que en cada bocanada et quedes com famolenca d'aire. Els pulmons et reclamen més, però no hi ha més que oferir...

Vam tornar xino-xano cap a casa. El diumenge per la nit, truïta de creïlles i a dormir. Estava morta. L'última setmana havia estat esgotadora i calia un poc de calma doncs el dilluns que ve comença l'aventura a l'altra part de la frontera.