Res més coent. Però per fi he pogut entendre que vol dir el ''procés de xilenització''. Arica, i les seues terres eren peruanes fins a la Guerra del Pacífic, així com Antofagasta (un poc més al sud) era boliviana. Però Xile guanyà la guerra i amb ella els territoris del guano i el carbó. Llavors s'enceta aquest procés, per xilenitzar els peruans i els bolivians. Jo no ho entenia quan m'ho contaven, però després de visitar ràpidament Perú, i sobretot Bolivià, s'enten que aquestos aimares són el mateix. Que les fronteres estatals no corresponen amb les fronteres ètnic-culturals no és una novetat per a mi; i que la multiplicació de lleis i prohibicions envers el normal desenvolupament de les tradicions és un fet, ho tinc més que assumit.
Las Fiestas Patrias consisteixen en col·locar tantes banderes de Xile com et capiguen (als cotxes, a les façanes, dins les cases, dins dels establiments comercials... a tot arreu) sota pena de ser multat (o això diuen...). En disfressar-te de Huas@ (camperols de la zona central) i saber ballar Cueca ( el ball típic de la zona central de Xile establert avuí en dia com a ball nacional). Vaja, imagineu que el dia 12 d'Octubre, en Aspanya tot el món es vist de sevillana i es dedica a ballar flamenc sota la pressió de ser acusat d'antipatriota. Per al 18 de Setembre es recuperen els jocs ''criollos'' per als més menuts. Juguen a la trompa, a carreres de sacs... i embolar el ''catxirulo'', els quals, rivalitzen en les altures amb les banderes, clar.
Les activitats programades són, com no, una desfilada militar ''para honrar la gloria del ejercito victorioso'' (on, curiosament, encara, disfressen tot un esquadró amb els uniformes de la Guerra del Pacífic), concurs de ''rodeo'', carreres de cavalls i gossos i la quedada massiva per ballar aquesta Cueca, massivament.
En la nit, tot el món es dirigeix cap a les Fondes o Ramadas. Això és fàcil d'entendre si alguna vegada s'ha estat en les festes d'Alboraia. Però el més divertit és que la fira sembla dels anys 50 (o més enllà). Les atraccions més populars (els dards, la tómbola, llançament dels pots de llauna, els futbolins...) estan fets manualment. Són autèntiques joies de la manufactura. Relíquies. Entre els jocs i les passejades fonda amunt, fonda avall, la gent sopa alguna cosa igualment recuperada directament del segle XIX. Sopaipillas, bunyols de vent (que clar, tenen un altre nom, però és el mateix) carn a la brasa i la famosa Chicha (fermentat de dacsa). Aquesta beguda és molt popular al Perú, es produeix i es consumeix diàriament, però en Xile només apareix per a aquestes festes.
En realitat són festes per a la família, clar. Tot i que el missatge patriòtic cala fort en l'ambient, la gent ''d'apeu'' les aprofita per descansar, relaxar-se i passar-ho bé. Si és per a això, benvingudes siguen les Fiestas Patrias.
