dimecres, 1 de maig de 2013

Alboraia per un forat VII. A la festa del patró: repicar, coets, música i sermó.

Al Juny de 2012 ja tenia el cap al Brasil, però els col·lectius que conformàvem la FESMAL teníem dubtes raonables al voltant de les festes majors; sobre com s'encararien per part de l'Ajuntament i com ens afectaria a l'hora de programar un plan B alternatiu a l'oficial.
Ací van les meues reflexions al voltant. Alboraia per un forat... menut, menut!



De la festa, la vespra.

Tranquils! No correu! No fugiu! Aquest any no hi seré a festes. Alboraia Digital m’envia de corresponsal a cobrir els acords hispanobrasilers que Sa Majestat tinga a bé pactar amb Dilma Rousseff. No sé si Joan Carles I, el Campexano, s’haurà informat, però a Amèrica els grans mamífers van desaparèixer fa milers d’anys. Al nou continent l’activitat cinegètica no té tanta emoció com al continent negre, però bé, tant ens fa als xufers si el rei té ganes de marxa o encara és dol de l’operació al maluc; o ens importa?

El cas és que, abans d’entrar en les cròniques americanes, m’agradaria fer una reflexió, sempre personal, al voltant de les festes de 2012. Fins on s’ha informat a les associacions que hi participaran, hi ha canvis importants respecte a anys anteriors. Com caldria esperar no s’estarà d’acord en tots els punts, però hi ha un que em sembla important: s’acaba l’Apartheid. No sé si ha pesat més la constricció econòmica o la convicció ideològica, però després de molts anys de segregació dels joves pels prejudicis i la falsa moral, se’ls torna a l’espai comú. Ho celebre.

Els joves (concepte molt flexible a la llum de les persones que freqüenten les casetes així anomenades) s’integraran en una festa que és de tots. No podem, com s’ha vingut fent, considerar que el poble amable, feliçment reunit al voltant de la família i els amics és poble només en franges d’edat compreses entre els 0 i 15 anys i ja després a partir dels 35. L’aïllament, la marginació i l’ocultació propicien l’aparició d’elements que trenquen la desitjada harmonia entre veïns. En general, aprofitem la setmana llarga de festes per estar amb la gent més propera i veure’ns amb qui no ens veiem la resta de l’any; per sopar amb uns un dia i amb altres al següent. I després anar tots junts a fer-nos una copa i a ballar pasodoble o rock&roll, segons ens demane el cos.

En tot cas, no permeteu que la crisi se’ns cole i s’autoconvide a sopar entre les nostres famílies i amics. Res de convidar a ‘la prima’ del poble! En les actuals circumstàncies, comportaria un risc massa alt! Fora bromes, aquest és l’any que ha de trencar dinàmiques antiquades i polítiques de cartó-pedra. Contra la crisi: creativitat, imaginació, participació ciutadana. Que l’espoli econòmic que ha sofert Alboraia no siga una excusa. No ens ho podem permetre. No podem seguir parlant d’herències recents, encara que pesen com a lloses. En tot cas, recuperem l’esperit engrescador i progressista que dugué al poble, entre altres, el model de festes que ara vivim.

La redistribució dels recursos i les partides pressupostàries són temes molt complexos, diuen que cal deixar-ho en mans dels entesos; de qui porta molts anys fent la feina (encara que a la vista dels resultats, ho hagen fet malament). Diuen que aquests que ens fiscalitzen saben on han de retallar. Tanmateix, el programari cultural no pot ser menystingut. És l’hora doncs, d’aplicar-lo, si existeix, i si no, caldrà crear-lo. Les festes 2012 són un moment idoni per establir les pautes pròpies d’un nou cicle municipal.

Feu el favor, xufers que vos quedeu a festes, de fer que aquestes siguen memorables i que lamente la resta de la meua vida haver-me-les perdut. Tots junts de nou, per primer cop.


Alboraia, juny de 2012.
 

Previament al Formiguer...

a dins del formiguer: