dimarts, 3 de juliol de 2012

Belo Horizonte. L'amfitrió perfecte.



Vicente Torres ens acull a la casa dels seus somnis. Ell mateix la dissenyà i la construí. Podria ser la casa dels meus somnis, perduda dins un bosc inimaginable tan prop de la ciutat. Vicente és, senzillament, l'amfitrió perfecte: bell, culte, elegant, atent, discret, generós... i qui sap quantes coses més! En tan bones mans, he fet la meua primera aproximació a la ciutat de Belo Horizonte.

Impressionada a l'arribada per una visió de llums que anaven encenent una ciutat a s'hora baixa, Belo Horizonte escenificava el nom amb que va ser batejada. Les últimes llums del dia deixaven apreciar un puja i baixa de turons abruptes desfigurats per una infinitat d'edificis alts, molt alts; construccions ostentoses que s'estenen fins més enllà del què uns ulls miops poden atansar. Tota ella exal·la una flaire de modernor, cosmopolititanisme... consum i balafiament!

Tanmateix, Belo Horizonte no és, deixeu-me dir, bonica. No és bonica perquè no tinga llocs bonics -encara que jo n'he vist poquets- és senzillament que, una vegada a les seues entranyes, és quasi freda. Malgrat que es puga viure millor que en qualsevol altre indret del món amb un oratge, a estes altures de l'any i en aquest hemisferi, envejable! Compta amb tots els serveis que una ciutat puga oferir a l'abast de qualsevol, i en quantitats gens menyspreables...

Ha estat en Belo Horizonte que he anat al teatre per veure una obra realment... traumatitzant. Mai havia presenciat uns aplaudiments tan breus. La gent va eixir espantada del teatre tractant d'oblidar quan abans millor una obra que posicionava molts dels espectadors davant un espill on es veien reflectits i la imatge projectada era horripilant, pot ser massa pròxima... Una obra i uns espectadors que em situen entre una classe mitja ben acomodada, que demanda els serveis propis que els pertoca...

Amb un poc de sort, a partir de demà amb el viatge cap a l'interior de Minas Gerais, canvie un poc el to general que està dominant, fins al moment, el retorn al Brasil. De moment, però, continuarem gaudint de la ciutat amb l'amfitrió perfecte, que no és poc.

Previament al Formiguer...

a dins del formiguer: