dijous, 12 de juliol del 2012

Minas Gerais. Un conte contat al costat d'una finestra.


Passejar pel central estat de Minas Gerais és també passejar per la història del Brasil dels últims tres segles. Una història de bandeirantes i tropeiros, “homes bons” i esclaus que comença a finals del segle XVII. Ben a finals, amb les primeres troballes d'or a les entranyes d'aquelles muntanyes.

Els bandeirantes eren l'avantguarda de l'imparable avanç colonitzador. Conformaven autèntics exèrcits de tropes indígenes i europeus desamparats, quasi sempre autèntics sanguinaris. Els tropeiros eren el nexe d'unió, amb les seues caravanes de mules i ases, entre l'avantguarda de la colònia i les ciutats de la costa, centres administratius i representants de la metròpoli. La seua rudesa era el mitjà de transmissió de la informació entre punts molt allunyats d'un continent que creixia i creixia cada dia.

En un d'aquells punts, un dia de 1696 es fundava la ciutat de Mariana. Entre turons d'or, el nou governador escollia el punt on es plantaria el Pelourinho. El Pelourinho era un columna de pedra amb múltiples funcions: era el centre de la població i era el signe d'autonomia municipal. També era el punt on els “homes bons” castigaven públicament els bandolers, criminals i els esclaus. Aquests últims, fóren els autèntics protagonistes de les activitats econòmiques de tot un continent, i en concret, a Minas Gerais, de l'extracció de l'or i altres minerals.

Els reflexos dels diamants cegaven molts dels bandeirantes i tropeiros que anaven establint-se a la ciutat; les històries que arribaven a la costa des de l'interior, atreien molts “homes bons” i dones burgeses, i les seues propietat més preades: els esclaus. Poc a poc, Mariana creixa, la Rua Direita (carrer major de qualsevol vila, poble o ciutat de Minas Gerais) s'engalanava amb cases amb treballs deliciosos en les forges del balcó i delicats treballs de fusta a les finestres. Era la capital, des d'Europa arribaven les millors sedes, els millors treballs, òrgans únics que encara hui poden ser aprecaits a la Seu.

Pels mateixos anys naixia, ben a prop de l'anterior, sota el mateix context, Ouro Preto. Unes pedres ben negres havien cridat l'atenció d'un bandeirante encuriosit: aquell negror tan característica, ocultava or al seu interior. Els esdeveniments es precipitaven, la gent s'amuntonava a les portes de les ciutats i viles, tothom reclamava la seua oportunitat de fer-se ric amb una bona batuda al riu, i tot plegat, obligava la metròpoli a crear l'Estat de Minas Gerais. Corria l'any 1720. Portugal buscava la manera de fiscalitzar un or que semblava inacabable, combatre el contraband i controlar una població regida pels cops de sort, l'astúcia i l'avarícia.

Però l'or s'acabava. Cap a 1750 comencen a percebre's els primers símptomes, l'apreciat metall escassejava. Ara, però, el que estava creixent era l'aristocràcia genuïnament brasilera. Els lligams europeus ja quedaven molt lluny, ja ningú els recordava... L'increment de la pressió de la Corona sobre les taxes i el descens de la producció d'or propiciaven un ambient general de descontent. No tant sobre les classe baixes o els esclaus, sempiternament descontents, sinó entre les classes pudents (que fan pudor...). La conspiració es forjava a les afores d'Ouro Preto: declararien la independència de Minas Gerais i establirien una república a la francesa. Mantindrien l'esclavitud, però, per garantir una extracció d'or a perpetuïtat. Tanmateix, van ser traïts. Punt i final. Ciao. Finita. Adiós. Fins ací la revolta dels Inconfidentes.

La glòria passà, i el temps, i les ciutat i pobles de Minas Gerais, anaran quedant-se petrificades en la història que acabe de relatar. En 1897 es fundava la ciutat de Belo Horizonte amb l'únic objectiu d'establir una capital nova per a Minas Gerais que permetera una major expansió territorial i un millor control de la nova economia. Ara, Tiradentes és un poble escenari per a sèries de cobdícia i rancúnies familiars travades en el passat -culebrons, vaja- ; Mariana canta, amb el seu òrgan europeu, cançons de sirenes per a atraure els turistes cap a les tendetes malaltes d'horror vacui; i Ouro Preto és Patrimoni de la Humanitat, segons la UNESCO, des des 1980.

Què lluny queden els bandeirantes i el seu guerrejar i la polseguera que alçaven els tropeiros al passar... Què lluny els temps en què els esclaus eren nugats amb anelles de ferro per ser fustigats a la plaça del poble... i tanmateix, la conservació pètria de les cases i esglésies de tota la comarca et permet, amb quina facilitat, endinsar-te en les mines del passat.

Previament al Formiguer...

a dins del formiguer: