Berlín saltant un mur.

El metro calent i atrotinat eixia a la superfície per l'avinguda de les castanyes (o així l'anomenàvem nosaltres) i s'enlairava sobre les bigues pesadament esveltes. Quina esveltesa la del ferro forjat! Pròxima parada, intuíem que deia aquella veu de dona enllaunada, Eberswalder Stra∫e. Venia directe de la plaça de Rosa Luxemburg, una plaça la qual, dit siga de pas, només creuàrem per baix... Però tant se val, és ací, al centre de l'Est derrotat on comença la història d'aquells dies que, esperonats per l'ona de calor, vam córrer i recórrer pels carrers de Berlín.

Campament base i base on establir-se si mai ens instal·lem a Berlín teníem com a refugi el Prenzlauer Berg. Un barri que, pot ser per casualitat, però està fet per passejar-lo, pensat per viure'l al carrer. Si més no, a l'estiu, que no coneixem l'hivern brandenburgués. Edificis alts de façanes rectes ordenadament afinestrades per deixar passar la llum, organitzats en illes amb pati interior i veïnatges indiscrets, en cases de cuines menudes i habitacions que comparteixen l'espai amb el saló... I diuen que això era, senyores, el far, far East! si més no com el presenten les modernes sales dels museus sobre la DDR: l'oficial i l'imprescindible al KulturBrauerei, al cor del Prenzlauer Berg. I tanmateix, semblen unes cases tan allunyades de l'ideal expressat a la Karl Marx Alle... passejeu-la a peu o en trabant, però si mai trepigeu Berlin, passejeu-la.

Més enllà del "kit del turista" que té tota gran ciutat que s'aprecie i de la que Berlin va ben servida: Alexander Platz, Unter den linden, Porta de Brandenburg, Bundestag, Postdamer Platz, Pergamon Museum, CheckPoint Charlie... per endinsar-nos en la ciutat que afaiçona Europa, vam seguir les instruccions que, des de València, ens havia donat Pere, l'amfitrió absent. 

Vam creuar tota la ciutat direcció Neulkölln. En eixir a la superfície, carrers bulliciosos de tendes sobrecargades de gènere per vendre; dones amb el preceptiu vel que ens endinsava en el Berlin turc. Tan se val, tampoc en aquest costat de la ciutat enteníem el que deien els transeünts: pocs turistes i nosaltres pul·lulant per allà... Directes al Neulkölln Arcaden i seguint les instruccions vam començar a guanyar altura. Pis rere pis fins que es van acabar les escales mecàniques, i ara què? Ens va semblar que aquella enganxina d'una agró blau (o pardalot similar) al sòl podria ser la senyal. I la vam seguir. I darrere d'una enganxina la següent. I ens van traure al pàrquing i seguint la rampa d'ascenció peim! premi. Als nostres peus: Berlín! A la terrassa d'un centre comercial convencional s'obria un espai inesperat: sala de festes a la nit aquella vesprada era una finestra privilegiada des d'on planejar l'assalt a la ciutat.

L'assalt a la ciutat que et teletransporta continuament als primers mesos de 1945, a la Batalla de Berlín. Malgrat la damniato memoriae a la qual Alemanya sotmet el període nazi de la història i que deixa un exèrcit roig lluitant contra ningú, alliberant la ciutat de fantasmes sense rostre, sense ideologia, els soviètics es van encarregar d'alçar els monuments (imponents com el Treptower Park on soterrar els cossos de 20.000 soldats russos) i els berlinesos de traure'ls rendibilitat (com bé han fet al Tiergarten). A partir d'ací, comença la gran posada en escena de Berlín.

De l'eufòria inicial a la tediosa i anodina quotidianitat de mantenir la revolució i l'esforç material -"millor tenir una tia a l'oest que un oncle al Politburo"- i mental d'alçar un mur. En el Berlín actual, ací i allà, ens trobàvem pedaços inconnexos de l'afamat mur que ens conduïren, com si d'una gimcana es tractara, fins a l'East Side Gallery. Per molt que siga una reconstrucció, ni saltant amb totes les teues forces, mai no podries veure l'altra banda del mur, tanmateix, passejant-lo férem un nou salt en el temps. Un salt cap endavant, directes a la modernitat: del Kreuzberg a Cassiopeia passant per Tacheles, un salt sense més esforç que passejar.

El primer és el barri turc per turistència i la desmitificació de l'Oest ufanós i solidari. Arraconat pel mur, el Kreuzberg fou oblidat pel capitalisme i així als noranta era un barri barat i sense molt control on traslladar-se a viure si eres un artista econòmicament despreocupat o un immigrant turc acabadet de descarregar. Ara és una icona de la multiculturalitat i la creativitat avantguardista que caracteritza la ciutat. Articulat pel canal, pots trobar algunes cerveseries estupendes, pizzeries/icones com Il Casolare i festa, també bona festa. Vam passejar el barri: els seus carrers populosos, les ribes del canal, els mercats de productes frescos i verdures més pròpies del mediterrani que no pas de la costa nòrdica.

La segona, Cassiopeia, és el buc insígnia de l'espai autogestionat més gran que he vist mai. El segon també a Alemanya, a Dresden concretament, el vaig conéixer de camí a Praga, en un dels viatges claus de la meua vida, però en aquells moments, encara quedaven molts anys per pensar que un blog seria un bon lloc on desfogar-me. Al voltant de la sala de concerts i música en directe i de rabiosa actualitat que és Cassiopeia, una infinitat d'espais autònoms i organitzats fan les delícies de la modernitat berlinesa: rocodroms, sales d'exposicions, espais de debat, bars, terrasses i no-sé-quantes coses més que ocupen un antic complexe industrial nascut al voltant de les estacions de trens de la perifèria berlinesa. Cassiopeia, i tot l'entramat ocupat, està en risc. En risc de ser tancat com ja van tancar abans el Tacheles el qual, actualment paga la pena visitar només com a mostra de l'estil Bauhaus més clàssic. I de l'abandó a què el capitalisme sotmet els espais amb que pretén especular.

I així, embadalidament passejàvem per Oranienburger Strause, captivats per la ciutat, tornant ja de Tacheles amb precaució de no molestar la guàrdia armada que custòdia la gran sinagoga de Berlín, per prendre el metro a la vora de l'illa dels museus i tornar a casa.

El metro calent i atrotinat eixia a la superfície per l'avinguda de les castanyes (o així l'anomenàvem nosaltres) i s'enlairava sobre les bigues pesadament esveltes fins Eberswalder Stra∫e. Estàvem a casa! Sí, vam fer nostres aquells carrers amples en permanent estat d'ebullició, fou molt senzill. Seria més correcte dir que nosaltres ens vam fer seus. Vam pertànyer per uns dies a la ciutat moderna amb regust decimonònic: punkies amb cascos punxeguts a la manera del kàiser; motors a dos temps conduits amb xupa de cuir; papers engroguits a les parets de les cases dels barris de moda...

Però per damunt de tot, una ciutat que no pregunta qui ets ni d'on vens i això, és molt d'agraïr per a turistes i nouvinguts. Una ciutat que es dóna completa, depèn de tu que la prengues tota, plena. Si mai passes per Brandenburg no pergues detall, allà està esperant-te Berlín saltant un mur.