dijous, 31 de maig del 2007

La gent del Red Center.



Primer haig de parlar de la dona que ha fet possible la meua estada al desert. Aquesta és June Ross. Sencillament genial. sabeu? és una dona normal, amb el seu geni cagat i moments divertits, activa, dinàmica i una boja per l'art rupestre. Jo me l'esperava més jove, però no, deu rondar els 60 i malgasta energies des del matí a la nit. Sencillament genial. Després esta Mike Smith, reconegut arqueòleg, especialista en el desert. El primer encontre no fou molt afortunat: al baixar de l'avió portava sis hores sense fumar i el primer que vaig fer, com imaginareu tots els que em coneixeu, fou encendrem el cigarret que ja duia liat des de les altures, i va i resulta que el tipo és 'al·lèrgic' al fum i em volia a 50 metres d'ell. Després, respectant aquesta norma, la relació ha estat més que bona. És divertit, encuriosit, més pausat que June i té una conversa en la que, tot i el que sap, et permet sempre entrar i participar.

Després està Calolo, xilé, passats els 50, mai haguera dit que era un home de ciència, té aspecte encara de xiquet, però és molt divertit, li encanta cantar i tocar la guitarra i hem compartit moltes cançons en el viatge. En últim lloc (seguisc un ordre cronològic, res més) està Dani, xilena, 32 anys, doctoranda en art rupestre, no parla ni papa d'anglés, més serieta, però amable, atenta tot i que tardoneta... l'unica falta que li pose és que em va dir que pareixia més major del que soc; ai, ai ai... jo que encara em veig una xiqueta.... Ara esta compartint el despatx amb mi i jo agraisc un poc de companyia, ja sabeu... m'agrada xarrar i necessite a algú a qui molestar... 

Després estaven els rangers amb els que he compartit algunes hores i nits a la fresca: Phil i Kylie i Shanon d'Owe Spring Reserve, Simon, Kim i Amanda, i Mike i Kasha de Watarrka National Park, crec que ells també agraïen una mica de companyia... doncs viuen aïllats, a kilometres de qualsevol imprempta de civilització; Lio, l'aborigen que ens ensenyà el que és la dignitat dels pobles abandonats i que compartí amb nosaltres una miqueta de la seua sabiduria; Graechel, la perdiodista de la nacional, que aparegué un matí i es passà tot el dia fent preguntes... i al matí següent, desaparegué. En general, vam ser un grupet bastant amigable, després Mike se'n va anar i ens vam quedar més sols, hem estat quatre fins a última hora quan vam deixar a Calolo en Canberra i hem arrivat a Armidale només tres supervivents.

Previament al Formiguer...

a dins del formiguer: