Montblanc: muntanyes i monestirs.

Foto d'@Andreujudi

El festival de música L'Acampada Jove semblava l'excusa perfecta. Passar uns dies a la Conca del Barberà, descobrint un nou racó de la Terreta.

Com el mateix Andreu diria: "ma que s'ho muntem bé!". Per la meua part, superada la necessitat d'acampar entre milers d'assistents al festival en un camp de cereals agostejat, vam anar a parar al Jaç. Un apartament d'allò més apanyadet (amb l'aire condicionat que ens manca a casa...), espaiós i ben equipat que al remat, ens suposaria un estalvi en menjades i una qualitat de vida de la que costa desfer-se'n quan l'has d'abandonar. Un apartament al vell mig de Montblanc, allà al carrer major: campament base i centre d'operacions.

Montblanc és una ciutat menuda, fins i tot si considerem els barris extramurs. Estranyament, el constrenyiment econòmic que pateix des del segle XVI, la pèrdua de pes polític, ha mantingut l'estructura medieval de la ciutat fins els nostres dies i ara, el recinte emmurallat complet, esdevé un valor afegit considerable. La muralla amb les seues torres, els seus merlets, les seues portalades... La seua integració i aprofitament urbà formant part de moltes cases que, amb la pèrdua de la seua funció defensiva, van ocupar l'espai públic transformant-lo en privat.

Foto d'@Andreujudi

El casc antic de Montblanc, tot allò intramurs, està descuidadament cuidat. Crida l'atenció com els cartells dels comerços mantenen un aire envellit, amb tipografies antigues, fins i tot quan són descaradament nous. Els carres estrets i les cases altes, els palaus senyorials amb regust a gòtic restaurat, la catedral dominant el turó i la plaça de còdols ordenats fan les delícies del visitant. L'altra gran bassa de la ciutat, capital de comarca i centre cultural, és la seua oferta museística. Sorprenent, d'entrada. Al Museu Comarcal de la Conca del Barberà he pogut conèixer les ferramentes que emprava el meu besavi a la carreria. Els oficis tradicionals dignificats amb una col·lecció completa, ben tractada i ben exposada que fan de la visita a la seu central un temps ben aprofitat. Molt recomanable és, igualment, el Centre d'Interpretació d'art rupestre Muntanyes de Prades. En primer lloc per l'edifici en el què es troba: l'antiga presó de la ciutat i la visita a traves de les celes. En segon, i principal, perquè malgrat que no compartiria els seu discurs específic, el treball i l'esforç troben la recompensa en una feina ben feta.

Així, a la que ens vam donar compte, havíem sobreviscut a l'Acampada Jove i va arribar el dia que havíem de partir. Apressats per les obligacions quotidianes que tornaven a la càrrega vam haver de decidir entre Santes Creus o Poblet. I clar, amb l'ambient tan patriòtic dels últims dies, vam decidir-nos pel segon.

Foto d'@Andreujudi

És la tercera visita a Poblet que faig. De la primera, durant la infantessa, amb els pares i els germans, només recorde la topada amb un vell picapedrer que treballaria, supose jo ara, en les tasques de restauració del monestir. Ho tinc allà profund, profund i ho recordaré sempre com un encontre màgic. La segona, va ser una mena de parada tècnica de camí als Pirineus durant el viatge de final de curs de l'EGB. És fàcil suposar que la càrrega emocional d'aquell viatge també és important, però com en el primer, tampoc recordava l'objecte de la visita. Ara, més crescudeta la idea impregnada després de la visita ha estat una clarament i forta: DESAMORTITZACIÓ ja!

Poblet és Patrimoni de la Humanitat, segons la UNESCO, des de 1991. Les vicissituds històriques havien malmès considerablement les diferents parts del conjunt arquitectònic: algunes espoliades, altres transformades per a nous usos... algunes destruïdes. El considerable esforç de l'administració pública per restaurar-lo...