Han passat quatre anys des d'aquell viatge rellamp a l'Occitània que va empaparrar-se a les entranyes, al fetge concretament, de manera indeleble. Quatre anys i ara tornem, amb les expectatives rebaixades perquè, si alguna cosa m'ensenyà Macondo, o Sabina, o qui sap si fou el formiguejar, és que "al lugar donde has sido feliz, no debieras tratar de volver...". Podries barrejar l'enyorança i les expectatives en proporcions errònies i sí, cagar-la, i escriure un post al blog, amb retard i ple de referències a un altre viatge ja passat; a un viatge ja postejat.
Ben conscients d'això, previnguts si més no, vam carregar les furgos, els vestits, els atifells de correfoc... vam carregar-les de gent i vam començar un viatge que, tot podia ser, acabara abans de començar atrapats a una barrera de gendarmes en estat d'emergència, sensibilitzats, susceptibles i alarmats per la càrrega "sospitosament" explosiva. Tanmateix, les nostres furgos emetien radiacions de bonrotllisme que es van transmetre per l'aire i van contagiar la policia de frontera convertint l'arsenal que els penjava dels muscles en banderoles de benvinguda de mil colors. Tot molt psicotròpic.
Jacques Cohen ens esperava en aquell alberg, seu de l'associació d'amics de la cultura occitàna de Milhau, amb el programa mil·limetradament tancat.
I amb el programa gravat en alguna ment privilegiada -no pas la nostra- ens llançarem a recórrer els carrers, i els bars, de Milhau al ritme festiu de tabal i dolçaina. Érem una comparsa divertidíssima: disfressats, desinhibits i anunciats en la distància per una música aliena en aquella terra de formatges florits, vam parar en dos, tres, quatre... fins a cinc bars diferents per tastar en tots ells el mateix pastís!
Amb aquest panorama, clar, encara que no vam matinar massa, ens aprofitarem d'aquelles ments privilegiades per escapolir-nos de l'estricte control de Jaques i recórrer els carrerons del Milhau medieval, resseguir la riba del Tarn i conèixer, per fi, una ciutat que se'ns havia presentat noctámbula, taciturna i obscura i que ara se'ns mostrava a ple rendiment: tendetes delicadament decorades, ben "a la francesa", oferien tot un no acabar de detallets inútils i utilitats d'allò més supèrflues. La pedra dominava a les construccions i a les teulades, i per damunt de totes elles, la Beffroi, la torre on es retroben els origen: els dels milhonencs i els meus, tots fills i filles del reis d'Aragó... #poshclaro!I passeja que passejaràs, se'ns va tirar la vesprada al damunt i amb ella l'hora promesa: el correfoc més estrany que hem fet mai, entre cotxes i per damunt les voreres, esquivant vianants, cartells, paradetes i tendals! i malgrat tot, vam sobreviure; i el més impressionant: els milhonencs hi estaven entusiasmats! vols dir que tornarem... mmm je n'ai sais pas?
Resolt el compromís, caiguda novament la nit, arribà l'hora del pastís líquid, dolç, embafós, que ajudara a empassar-se aquelles pastetes resseques que, al cap de pocs minuts, ens enlairaren per sobre les teulades de Milhau. El sopar feia molta estona que s'havia convertit en justa: un duel a camp obert entre tradicions musicals distants. Els espectadors, els no-músics, ens havíem transformat en un ramat de bufons de cort ballarins contorsionistes. Fora ja del Beffroi, expulsats del paradís, la música seguia, però els demés no l'escoltaven, la portàvem als caps; ens ressonava als oïts sense necessitat de músics.
I així com havíem fet la vespra, ens llançarem novament als braços de la ciutat, als seus bars. Desfent el camí pels carrers de Milhau tornàvem a poc a poc a casa, cadascú al seu ritme, cadascú al seu pas.
Ara, vist amb perspectiva, s'han esvaït les pors. Les prevencions i les precaucions van deixar pas a la improvisació: Milhau 2011 - 2015: una ciutat, dos viatges distants en el temps i en el mode i la confirmació que el nostre destí mai és el lloc, ans la nova manera de veure les coses.
