Sardenya. L'ILLA.

Sardenya ha estat en tots els seus sentits, una autèntica i necessària ILLA. D'una banda, la constant, i persistent, presència de la mar et recorda permanentment, precisament, que hi estàs a una ILLA. D'altra, m'ha permés aILLAr-me d'un ambient una mica carregat com és tot el que envolta la finalització de la tesi, els nous encàrrecs i les feines pendents de fa tant de temps... Ara que ja ha passat un temps prudencial des que vam tornar se'm fa més clara la falta que em feia Sardenya. Un viatge sense horaris, amb canvis de plans planejats; amb la confiança que et dóna la companyia familiar. Un viatge heterogeni on gaudir de coses ben diverses com ara una frugal visita al passat gegant dels sards -revitalitzant, encoratjador-; unes aigües costaneres que no semblaven de la mateixa mar que banya ma casa; uns boscos de fades, encantats per la puresa; unes gents amables, atentes, rudes de vegades i, de vegades, ancorades al passat; ciutats poc urbanites; un reencontre desencisador amb un raconet més de pàtria... un viatge del tot recomanable per la calidesa en la rebuda, pels paisatges i racons que t'ofereix, pel menjar i la beguda que et serveix una illa, tan propera i tan llunyana, fins ara.

Lastours i la Muntanya Negra

Avuí, com no podia ser menys, un altre dia completet. Bon dia, bon menjar, bon veure i, sobretot, bona companyia. De bon matí, el repàs diari al món càtar: Lastours. Bastió de resistència albigesa sota domini Cabaret. Si amics meus, Cabaret. Per fi hem aprés la diferència entre menjar i digerir. És a dir, no hem fet el Sangonera.

Total, al remat per acabar fent la migdiada sota un carrascar. Un bosc allunyat de la civilització... o no tant.

Ja de nit, però encara prompte, hem eixit a fer horari europeu i... sopar. Hem localitzat el 'bar de borratxos' de Carcassona. Mal vi, bona gent i mal partit de rugbi.

Demà, cap a casa. Tot el que comença acaba.

La Komitia Fumatta rebrà l'informe corresponent de la incursió càtar.

Carcassona. La Cassolette d'Or.

Podria començar aquesta nova entrada parlant de la ciutat medieval, possiblement, millor conservada d'Europa. De les muralles solcades de torres. Podria començar aquesta nova entrada parlant de carrerons estrets i obscurs i places coronades amb pous. Però no. Començaré aquesta nova entrada parlant de la Cassolette d'Or.

La Cassolette d'Or, amics meus, és quelcom que cal tastar una vegada, com a mínim, a la vida. Deliciosa 'fabada' amb carn d'ànec. La mateixa Cassolette de la que ja vos he parlat en entrades anteriors... la que mengí a Tolosa d'Oc.

Però certament, a Carcassone hi ha molt més per veure i per tastar. Fer-se una passejada rondant la muralla, controlant la panoràmica al recer de les 'almenes', te teletransporta directament al segle XIII. Als temps de la Croada Albigesa. Sota el domini del Vescomte de Trencavell, qui perdria la guerra contra Simó de Montfort. Al seu torn, Simó de Montfort establiria la seua seu permanent a aquesta ciutat. Mort el 1216 durant el setge a Tolosa (d'Oc), seria soterrat a la catedral de Sant Nazari, dins la Cité. 

De vesprada, i només per baixar la cassolette, hem eixit del món medieval una estoneta, per dirigir les nostres passes cap a la Bastida de Sant Lluís. Veritable habitatge dels aborigens "carcassonensis".

El País dels Càtars

La Komitia Fumatta en assemblea ha decidit, per unanimitat, manar un escamot per tal d'explorar més enllà del seu territori habitual. El lloc escollit ha estat el País Càtar. Els temeraris, enviats a la mort, són: Vicent, PaperBoy, Marqués; Jose, Txele el Xino, Soler; i Trini, Cojamanteca, Martínez.

Després d'una nit de transició i adaptació gradual al medi, en Figueres (Girona), de bon matí, hem iniciat, realment, el viatge.

Ens hem endinsat, vorejant Perpinyà, cap a l'interior del Languedoc-Rosselló. Primera parada, el Castell de Quéribus, darrer reducte de la resistència càtara. Immensa mole de pedra nascuda de la pedra. Tot plegat, emmarcat i controlat, pel majestuós Canigó.

L'eficiència organitzativa del cap de l'escamot, PaperBoy, ens ha permès gaudir d'una segona fortalesa tot just abans de dinar: el Castell de Perapertusa (Pedra Oberta en occità), encalat en una cresta de pedra calcària, gairebé inexpugnable. El senderol d'accés entre una vegetació exuberant i les restes de la última nevada; el calvari de l'escala de Sant Lluís o l'antiga capella, a celobert, de Sant Jordi, són només alguns dels punts més rellevants d'un gran itinerari. Després, un frugal refrigeri i tot seguit, hem dirigit les passes cap a Lagrassa. A mesura que el cel s'enfosquia, el paisatge, i amb ell la carretera, han anat enrevessant-se. En la ruta hem travessat les valls de Minervois i Corbières i hem deixat enrere nombroses masies i pobles menuts.

En tombar l'última revolta ha aparegut, per al nostre deler, Lagrassa. Un poble menut, però que amaga un regust medieval. Tot en ell, la plaça menuda i porticada, el Pont Vell, romànic, els carrers estrets i l'Abadia de Santa Maria que el presideix, fan regust medieval.

Encara en bon hora, hem eixit cap a Caracassona, campament base de l'expedició. Check-in i incursió nocturna a la Cité. Per sopar, cr êpe a la casola, envoltats en un ambient extrany a l'Hostal dels Trovadors.

Benvingudes les muses!!

Fa més de dos mesos i mig que em vaig exiliar voluntària i premeditadament del meu món natural. He fet l'adaptació de manera pausada, progressivament. Si al juliol vaig tindre la companyia de Pau (sempre atent i fidel company d'aventures no sol·licitades), a l'agost va ser la família qui em distreia amablement d'unes jornades laborals que ja fa molts mesos que són europees. Aquesta no és la novetat, pot ser si el tipus de tasca que desenvolupe ara: PARIR! escriure 'cientificament', objectivament, allò que veig a les parets rocoses dels abrics... tasca ingrata!! (ja veuràs! vindrà un altre i veurà una altra cosa!!)

Tampoc em ve de nou saber que serà més dur del que ho és ara... ja m'ho van advertir... Parir el que durant tres anys he madurat al cap, però, com explicar allò que saps que és, però no exactament perque?? ('no no amics meus, ho vau catalogar d'esquemàtic, però segur que és històric'; 'que dius?! que les dones són deesses i els homes super-homes-caçadors: ahi tu mascle!! ja serà menys...', 'la ubicació dels abrics mostra la repetició de pautes d'ocupació del territori al llarg del temps, ves quina cosa!!'... blabla bla... i u fa 'com qui sent que a la platja  hi bufa el vent')

ah! benvingudes sien les muses!! les de la inspiració mentre treballes, les de les grans idees, les del llenguatge clar i directe.... totes elles: BENVINGUDES!

mentre venen o no venen, aquest és un altre formiguejar cap al 'no se sap' i el 'no se sap quant'. I, de moment, esta sent més llarg que cap altre formiguejar passat...