Tolosa d'Oc. Ça me nerve!!!

De Tolosa en diuen la Ciutat Roja, però no per les seues tendències polítiques majoritària i històricament d'esquerres, que també podria ser. Més bé és pel color que domina els carrers i l'ambient en general. La petjada industrialitzadora a la marge dreta del Garona va ser suficient com per sobreviure i marcar la ciutat amb els materials que definien el moment històric. Aquest procés no pogué, al meu parer, acabar amb un passat més antic i més remot... que arriba fins els moments republicans (contant cap enrere, la República en majúscules als territoris gals; al SPQR). Així ho testimonien les troballes al subsól tolosá. Però que també va haver de sofrir un destí medieval que passava per la pèrdua d'autonomia en favor dels senyors feudals del nord... molt al nord i que, lamentablement per als seus aborígens, tan sols ha mantés unes quantes plaques amb els noms dels carrers, per a aclarir-li al visitant casual que abans no eren francesos.

Però superant el passat, Tolouse, convida a quedar-se. Amb un sol mediterràni i un airet des dels Pirineus... mmm... encisador; a voreta del riu... La gent, els dies bons, ix a passejar per una ribera que convida; les places s'omplen de tauletes que la gent, amb un anar i tornar, va ocupant i desallotjant; els mercats de la plaça major es reactiven amb parades d'arreu del món. El menjar autòcton és ANECívol... pato per ací, pato per allà... cassolette de pato, magret de pato, pato, pato al forn, pato en la seua salsa, pato... deliciós!  S'ha de viure bé a Toulouse...

Si no fóra pel francés. Ais! Ça me nerve!!