Santiago en Agost és gelada en temperatura, però de càlida rebuda: mai m'havia sentit tant cotissada com a la arribada a l'aeroport. Desenes d'homes s'aglopaven damunt de mi per si necessitava de cap taxi que em portés a cap hotel... La vida és estranya. M'explicaré: fins a fa uns mesos Chile només era aquell país de referència revolucionaria obligatòria i de tràgic final per a les aspiracions socialistes. Tanmateix, vaig haver d'anar-me'n a Austràlia per a escoltar parlar d'un Chile que no s'havia paralitzat un 11 de Setembre de 1973. I la vida va haver de transcórrer per camins insospitats per a que Carles Sirera estiguera esperant-me a la baixada de l'avió en Santiago de Chile.
No he trobat una paraula que pogués expressar la vista de Santiago des de les altures. Si diguera que sembla un poblat de 'xavoles' gegant espurnejades d'alts gratacels pot ser donara una imatge falsejada... Però quina descripció no falseja l'objecte descrit?? Certament, la ciutat té un toc brut (la boira matinal de la vall es confon amb el núvol de pol·lució vespertí), tanmateix, les pluges que van precedir la meua arribada havien netejat l'ambient (a ulls dels meus amfitrions), però no els autobusos, opacs d'una brutícia injusta, ni les façanes de cases, la majoria d'una sola planta.
Passejar per les alberedes, places i carrers santiaguins en diumenge és un plaer; el Cerro de Santa Lucia, el Barrio de Bellavista (per a veure l'ambient bohemi i la residència de Neruda...), la Plaza de Armas... passat, present i futur d'un poble que lluita per ser 'occidental', però a la seua manera.
