Vilcapampa. La ciutat perduda dels Inques.

Això va ser i era que Francisco Pizarro va arribar al Cuzco montat dalt del seu cavall. Pizarro no tingué cap altra opció que matar l'emperador Inca, Atahualpa, perque aquest no va poder complir la seua promesa d'omplir una cambra amb or. Mort l'Inca, el nouvingut va pensar que el millor que podia fer era nomenar un nou emperador, sabedor que els habitants d'aquelles terres el consideraven una divinitat i el seguirien cegament. Aquest era Manco (II. a la manera europea). Manco era net del gran emperador Huayna i el jove es va sentir honrat per tal designació.

Poc temps li va fer falta a Manco per adonar-se'n que només era una titella de Pizarro i, a més, els nouvinguts no n'eren més de 200 persones. Ara bé, lluitaven dalt d'unes feres terribles i els seus trons eren mortífers com mai no s'havia vist en aquelles terres. L'emperador Inca, el Deu en la terra, va decidir que faria fora els invasors i va iniciar la contraofensiva. Quina seria la seua sorpresa al veure tants indis lluitant en el bàndol equivocat. Fracassat, va fugir terres endins seguit dels seus més braus capitans, de la cort imprescindible i dels seus tres fills. En aquell temps, transcorrien els dies de 1536. 

Refugiat en les serralades més impenetrables dels Andes, va manar construir la fortalesa de Vitcos, en la vall del riu Urubamba. Des d'ahi va dirigir durant anys les continues razies contra els invasors que poc a poc anaven establint-se. Els intents dels 'barbuts' per acabar amb l'insurgència i castigar l'indi van fracassar repetidament per la mateixa naturalesa del refugi muntanyenc. 

Mentre, en Cuzco, Pizarro va ser mort pel seu ex-company, Almagro. Però després aquest cauria en desgràcia reial i les seues tropes serien vençudes. 7 sobrevivents 'almagristes' van anar a demanar refugi i protecció a l'Inca. Estos, van ensenyar als indis les tàctiques militars, a montar a cavall i diversos jocs comuns a la Castella medieval. Seria jugant al 'tejo' que els almagristes van assassinar l'Inka.

El 1545, Sayri Tupac, successor legítim, fou proclamat Inka. Durant 10 anys no destorbà els 'barbuts'. Preferia més bé, gaudir dels plaers terrenals i de les 'Dones escollides'. Un dia com qualsevol altre, va arribar fins a aquelles inhòspites serralades, una invitació del Virrei per que l'emperador s'instal·lara en Yucay (la tradicional residència d'esbarjo Inca pròxima a Cuzco). Sayri va acceptar de grat, doncs li agradava la bona vida i en Yucay la vida era millor que en les muntanyes. Misteriosament, moriria dos anys després. 

Així doncs, el 1560, Titu Cusi Yupanqui va ser proclamat Inka. Titu era fill il·legítim de Manco II, però havia estat el seu preferit en vida i va presenciar la seua mort. Alternava la residència entre Vitcos, capital militar i política, i Vilcabamba, capital religiosa i construïda segles abans pels seus avantpassats. Precavut i gelós dels seus dominis no permetia l'entrada de cap estranger. Tant se val. El virrei va manar un missioner per convertir l'Inca a l'única i verdadera religió. Aquestos, els missioners, foren els únics que van poder penetrar en la regió, però mai van poder ni tansols, aproximar-se a les rodalies de la ciutat-santuari de Vilcapampa. Mentre, l'Inca continuava odiant els invasors i esperant el moment oportú per a fer-los fora i recuperrar el seu regne perdut. Feia exhibicions de força, manava les seues tropes desfilar... Però, tot plegat eren purs anhels d'un temps que ell no podia recordar i que no tornarien.

Es van instal·lar dos missioners en la Vall, tenien el permís de l'Inca, i la vida va continuar uns anys més o menys igual.

Finalment, malalt de neumonia, Titu Cusi va ser atés per un dels augustins, que no pogué fer res ni pel cos ni per l'ànima de l'emperador. Acusat d'assassí, el missioner va ser mort.

El tercer fill de Manco, Túpac Amaru, vivia plàcidament en Vilcapampa, on estava el Temple del Sol i les cases de les Dones Escollides. Sense preparació ni espenta, va ser guiat pels nobles, els quals recordaven que des de Manco, tots els Inques havien mort a mans dels barbuts. L'últim acte de resistència que farien els senyors de Vilcapampa seria matar l'embaixador que el virrei Toledo havia manat per negociar l'aproximació inca al control colonial. 

Cegat de rabia, el virrei va manar una expedició, aquest cop més nombrosa, per capturar l'Inca qui iniciaria una llarga fugida. Finalment fou pres i portat davant del virrei. Torturat i obligat a presenciar la mort de la seua dona, fills i cort, el 1572 era executat en Cuzco, l'últim Inca.

La ciutat que va acollir els últims quatre inques, espai sagrat de les dinasties Amautes, va caure en l'oblit. Mai trepijada per un no-indi, la selva es va encarregar d'ocultar-la amb el seu espès fullatge durant segles. El 1911, l'expedició dirigida per Hiram Bingham, després d'una intensa busqueda, la va redescobrir per al món sencer. Aleshores, només dos indis conreaven unes poques terrasses de contenció en les ruïnes. Les ruïnes de la ciutat sagrada, Vilcapampa, construïda per honrar els deus i servir l'Inca en el cim de la muntanya del Machu Picchu.

Cuzco i la Vall Sagrada.

No té res a veure amb Arequipa i la duplica en altitud. Enfonsada en una vall bastant angosta, el continuat creixement demogràfic ha anat envaint les vessant de les muntanyes que l'envolten. La llegenda conta que el primer Inca, Manco Capac i la seua dona, van emergir del Llac Titikaka, i guiats per una barra d'or van caminar fins trobar el punt exacte on, clavant la barra en el sól, van fundar la ciutat de Qosqo. Siga quin siga el seu origen, la seua planimetria en el casc antic és ben desordenada: carres angostos i serpentejants que semblen mancar de cap planificació prèvia. Caminar el Barrio de San Blas i descobrir ara i allà carrerons, atzucacs (Pantaq calle), sòcols de pedra majestuosa en els edificis... és un plaer per al viatjant.

Vaig arribar com a les 6 del matí, sense haver pogut dormir, perquè l'autobús m'engolia i no vaig aconseguir descansar. Amb un dolor al maluc i als genolls que m'acompanyaria tot el dia, em vaig dirigir abans de res a buscar-me una 'pieza' on dutxar-me. A recomanació de Thibault vaig anar a veure uns amics seus que treballen en el noble ofici de vendre tours turístics als seus compatriotes francesos. Ells em van donar les dades mínimes per buscar els passatges a Aguas Calientes (ciutat que acull els turistes al Machu Picchu) i el contacte d'un cotxe amb xòfer per recórrer la Vall Sagrada. Una vegada tenia els bitllets de tren vaig enfilar-me dalt del taxi del Sr. Juan i vam començar oficialment el dia del meu aniversari al Qosqo.

Quin de tots els llocs més impactant, espectacular i singular?? Tipon, amb la seua geometria rectangular perfecta?? Pisaq, amb el seu cementiri, les seues cases i temples en peu i la graderia de terrasses de cultiu?? o Chinchero, amb la seua conjunció del passat inca amb el present indígena i pagà?? allà, en Chinchero vam tenir la sort que estaven de festa. Més de mil persones s'aglopaven a la plaça, junt a una església menuda i senzilla però molt peculiar. Vinguts d'arreu de la vall, cadascú vestia els vestits de festa típics del seu poble. Aquest ha estat el primer contacte amb els aborígens americans. Veure'ls en el seu ambient on jo, afortunadament, passava totalment desapercebuda, fou una sort. Allunyats de l'ambient urbà que els degrada i protegits per la comunitat, el qechua era l'amo i senyor de la plaça. Camperols en dia de festa. Chinchero va ser la meua aproximació més afortunada a les arrels d'un poble vençut en la conquesta, però no en la resistència:

A los Quinientos años 

gloria y honor a las victimas

anonimas de la invasión y a los

heroes de la resistencia andina

...Y NO PODRAN MATARNOS.

Qosqo, 12 de Octubre de 1992

Entre un punt i altre del recorregut inca, els pobles, amb les seues vides més senzilles i camperoles, seguien trafegant amb els seus quefers quotidians. Tanmateix, estos se m'oferien a la velocitat del cotxe que lluitava contra el sol en una carrera contra rellotge. La visita a la Vall Sagrada es completaria dos dies després, quan el Sr. Juan m'arreplegà d'Ollantaytambo per portar-me a la ciutat amb una parada obligada a Moray i les mines de sal de Maras. Abans de la sortida del bus cap a Puno encara vaig pegar-me una passejada per Sacseywaman. Els murs més espectaculars que la vida m'ha atorgat per veure. Pepe, això si és un treball en pedra seca!!

Arequipa la Blanca.

Ciutat de nova planta (no em pregunteu l'any, però posterior al 1538) té una estructura i una aparença colonial en el rovell. La clara és pura aglomeració moderna i xavolesca. Vaig arribar-hi de nit, després de cinc hores d'autobús i havent deixat una Tacna lletja, però bulliciosa, de la que ja vos he parlat. Mentre m'aproximava, des de les altures de l'autobús, es descobria, darrere els volcans que la protegeixen, una ciutat que semblava infinita. Les llums de la vida nocturna acaçaven tot l'horitzó. Entrava en la segona ciutat més gran del Perú.

Com aniria succeint-me en els dies següents, acabadeta de descarregar, en la foscor de la nit, vaig anar a buscar un Hostal on refugiar-me al vell mig de la ciutat. D'ahi, a procupar-me alguna cosa per menjar. Recorrent els primers carrers de la ciutat ja vaig notar-li un aire ben diferent a la ciutat que acabava de deixar i a la ciutat d'on provenia: Tacna i Arica. Grans palaus colonials assetjaven les voreres; grans treballs en pedra per a les portalades i els grans finestrons que les guarden. A més, a diferencia d'altres, aquestes construccions es mantenen en un estat bastant bo per a l'edat. Són edificis mimats.

La Plaza de Armas de Arequipa és aclaparadora. Imperativa! L'arcada que l'envolta i que emmarca la catedral és abrumadora. Al pis superior tot un continu de terrasses de restaurants i bars d'allò més elegants i turístics. Els cambrers t'assalten a la vorera. T'ofereixen els seus millors plats: eres ''gringa''? doncs té, pizza i pasta. No. De cap de les maneres. Eixa nit vaig sopar un deliciós Cuy Chactado. Una delicadesa. És un conillet d'indies, tendre, suau i molt gustoset. El chactado és que abans de cuinar-lo li estoven una bona pallissa, el rebossen i després te'l frigen. Esta boníssim. Una llarga conversa amb la cambrera, una noieta molt atenta, per amenitzar la nit i finalment, la proposta de fer un tour per la ciutat. El temps ha estat el major obstacle, salvat el de l'idioma... no hi havia temps per entretindre's. Així que el tour em va semblar la manera més fàcil, ràpida i barata de recórrer la ciutat.

Al dia següent encara vaig tenir temps, al matí, de visitar el Convento de Santa Catalina. Quines espavilades aquestes mongetes!! En el transcurs de segles i terratrèmols, havien construït una ciutat emmurallada dins d'una altra ciutat. Monges de clausura de 'rancio abolengo' que tenien les seues criades personals. Tanmateix, una 'ciutat' molt bonica, amb els seus carrers (Sevilla, Granada, Valladolid...) i 'cases' molt ben cuidades.

Al mig dia em vaig enfilar dalt de l'autobús turístic. No sona molt romàntica la idea, però la meua sorpresa fou quan als pocs minuts d'estar esperant l'eixida van pujar per l'escala acargolada del 'tramvia' un grup de senyores d'Ica. La més jove ja superava els 55. Venien fent turisme nacional. Ja sabeu el que diuen... ''de la festa, la vespra.'' Eren unes dones molt festeres, amb ganes de passar-ho bé. D'elles sobreeixia la més major, Ruth, amb dos passions: els homes i les plantes. Genial, ocurrent, desvergonyida... que tornava ja de tot i que m'animava constantment a gaudir tant com pogués del viatge i de la vida. Va haver-hi una compenetració meravellosa entre tot el grup, al qual haig de sumar a dos xilens joves (que feien broma juntament amb les peruanes, i esperonades per mi, de l'eterna rivalitat Xile-Perú) i la guia.

A l'hora de dinar vam celebrar el meu natalici (quasi plore) em van cantar i m'obligaren a bufar un llumí clavat a una creïlla. Vam cantar, vam contar les nostres històries, vam ballar, ens vam riure... vam fer una festa. Tots haguérem preferit quedar-nos en el restaurant que seguir un tour que només en interessava ja per poder continuar-la.

En la vesprada ens vam despedir, sabent que era per sempre, però que havia estat un dia inoblidable. Els camins havien convergit durant uns breus moments, però aquest tram havia estat fàcil de recórrer; quasi una parada per descansar i on refrescar-te.

Encara tindria temps de visitar la ''Momia Juanita'' i tenir el primer contacte peruà amb els Inques. Pel que vindria a l'endemà, just quant baixara de l'autobús que durant tota la nit faria la travessia fins al Cuzco. Arequipa m'havia deixat un sabor de boca ben fresc, d'alegria renovada. Un bon record.

L'intens períple.

Els últims vuit dies els he passat fent un tomb. Un petit tomb que m'ha portat pel Perú i Bolivia. En aquesta setmana he recorregut uns 1600 km., he vist unes dues-centes coses interessants, he conegut més de 50 persones amb unes vides molt diverses i durant el qual m'he trobat en situacions, si més no, curioses, divertides, tristes, estrambòtiques i extravagants que en els següents capítols tractaré d'explicar. He estat un dolar amb pates, però sense dolars... el que no ha deixat de ser un pes dur d'arrosegar... tanmateix, he extret tot el que podia d'aquelles persones que m'han acompanyat en aquesta curta travessia.

Durant aquest intens periple m'he fet vella un any més, sobtadament, mentre recorria els vells carrers del Cusco. Un any més vella, però mai tant vella com els murs de Qosco l'Inca.

A Putre pel camí de l'Inka

El diumenge, la Dani, el Calolo i jo ens vam anar d'excursió. Que millor que anar-te'n de passeig amb algú que coneix el territori. El destí era Putre, la capital de la cordillera. Té fama de punero, deu ser pels més de 3.500 msnm. Als peus del volcà Taapaca que dorm plàcidament i es cobreix amb una flaçada de neu.

L'ascensió començà de bon matí i la primera parada fou un jaciment al qual Calolo li havia de prendre unes mesures. El caminoi d'accés era terrible! pitjor que els camins australians o molts dels pitjors camins de la Muela de Cortes!! tant roin que tot i la camioneta que portàvem ens vam quedar ''apegats'' en la sorra. Tres quarts d'hora després aconseguíem eixir dels forats que nosaltres mateixos havíem provocat. Seguint la carretera internacional; evitant un tràfec intens de camions gegants que transporten les mercaderies entre Bolívia i Xile. Camions quasi suïcides que s'adelanten en les corbes sense visibilitat, que s'aturen en qualsevol lloc... Passat Zapahuira (on vam veure un grup de guanacos desvergonyits pasturant al costat de les instal·lacions d'hospedatge i restaurants de camioners) començarem a veure les primeres petjades Inkes.El Tambo de Zapauhira, el lloc per emmagatzemar els tributs en espècies (menjar, teixits, ceràmica...) que es pagava a l'Inca, però aquest sempre estava com allunyat del camí per no despertar els mals pensaments entre els viatgers. Un poc més enllà ja es podien seguir les petjades del camí... tant profundes que s'havien mantés. Però res a veure amb l'empedrat que feien a les entrades i eixides del barrancs. Vam arribar a Socoroma, un poblet amagat en una vall tota escalonada, vells bancals de terra treballats. La vista des del cim era encicadora, tot verdor i frescor allà baix. La fragància del poble era pur orenga que cultiven. Entremesclats amb els camps de figa palera. Molt curiós. Dinarem en la plaça del poble: menut, envellit, empedrat. Protegits pel campanar, independent de l'església, i sota una pèrgola massissa coberta en palla. El poble sembla, salvant les diferències, un poble menut de l'interior valencià. Té molt d'encant. De fet, em va agradar més que l'esperada Putre. Pot ser la novetat. No havia vist encara un poble d'interior andí i em va sorpendre. Poques persones i algún que altre gos solt pel carrer fou tota la vida animal que vérem.

Igualment veure Putre des de dalt, mentre encara estas en la carretera general, abans que aquesta prenga la desviació que et porta al poble és un plaer per a la vista. El poblet en si, des de dalt no és molta cosa, però els voltants... tot un tetris de parets baixes separant les propietats!! molt verd; amb aquell contrast amb les muntanyes del desert, de la Pampa Seca!

El millor que té Putre és la seua arquitectura. Les portalades de les cases són de pedra treballada. Totes sota el mateix patró, però totes diferents. Als cantons superiors un detall escolpit marca el caràcter. Ara un pollastre, ara un conill o bé un flor. La pedra seca quasi ha desaparegut, substituida tristament pels atovons moderns. Una canal travessa el poble de dalt a baix atorgant-li frescor. Vam entrar a una fonda, on ens vam pendre un té de coca. Indispensable, doncs en Putre sí que es nota la falta d'oxigen. No només badalles més, sinó que en cada bocanada et quedes com famolenca d'aire. Els pulmons et reclamen més, però no hi ha més que oferir...

Vam tornar xino-xano cap a casa. El diumenge per la nit, truïta de creïlles i a dormir. Estava morta. L'última setmana havia estat esgotadora i calia un poc de calma doncs el dilluns que ve comença l'aventura a l'altra part de la frontera.