Sydney... capital.

Parlar de Sydney és complicat. Per on comence? Bé, podria començar dient que és una ciutat molt gran i molt cara, però clar, això no diria molt al seu favor... d'ahi que m'haja tirat uns quants dies sense penjar cap nou post al blog... i que ara els penge tots de colp (pels preus de Sydney primer i per els problemes tècnics després... un cop ja arribada a Armidale). Podria, també, començar dient que ara en Sydney hi ha de tots els colors exepte del color blanc-pàl·lid-australià... O podria començar parlant dels terrorifics inicis de la ciutat, tant en el tracte als seus com en el tracte als que no eren com ells... Igualment, podria començar per explicar els llocs tant bonics que tenen, que s'ho han montat molt bé per a que qualsevol nouvingut a la ciutat es trobe, si no com a casa, bastant agust; l'orografia tant especial i tant ben aprofitada com és la bahia de Sydney; etc. però no, jo només contaré la meua historia... de formigueta.

En Sydney he estat en carrerons on m'entraven ganes de córrer (ai! si la condició física m'acompanyara....); A Sydney m'he perdut (ja era estrany que no em passara abans...) en barris on totes les cases semblen iguals, on tots els carrers semblen iguals... on no hi ha ni Deu a les 12 del matí i on m'he passat hores abans de trobar l'eixida... Això si, puc dir que les cases de la gent de Sydney, la de veres, la que viu allí els 365 dies de l'any (o la major part d'ells) tenen un toc especial, un aire com de casa victoriana (o alguna cosa així) amb unes reixes als balcons i a les portes dels jardins molt boniquetes... i, ara sí, el jardí que no pot faltar, és de dimensions europees (çò vol dir, més menuts).

A Sydney he passejat per platges d'arenes blanques i aigües transparents; he sopat en restaurants tailandesos; he assistit a concerts de jazz senzillament màgics; he conegut una coreana que no sabia si venia del sud o del nord (de mar endins o de terra enllà...), una canadenca (argentina fins als 4 anys) i una iaia un poc plasta que havia estudiat a la UNE i havia viscut al 'College' des d'on jo escric estes notes ara... A Sydney he pujat als grans ferrys que et porten de bahia a bahia i d'illa a illa... i com no, a Sydney, m'he passat tot un matí en el jardí botànic... també tractant de trobar l'eixida. En Sydney, havia de ser així, he visitat la Opera House i el Harbour Bridge, la Darling Harbour, The Rocks i el Queen Victoria Building. En definitiva, aquesta formiga perduda en les antípodes ha pasat una bona estona ací, en Sydney.

Indian Pacific... el viatge dels romàntics.

Adelaide m'ha agradat molt, la gent que he trobat allí, el que he vist... tot plegat un bon lloc per a viure. Però la setmana s'acaba i jo haig d'estar a Armidale el dia 1 de Maig. Així, vaig decidir que el tren seria el nou mitja de transport per a desplaçar-me. El tren no és barat (de Perth a Adelaide costava el mateix -si més no quasi igual- el bitllet de tren que el d'avió, la diferència estava en el temps: dos nits i tres dies en tren, menys de tres hores en avió), però m'abellia agafar el més clàssic dels trens australians: L'Indian-Pacific, que com el seu nom indica et porta d'un oceà a l'altre a través dels paratges més magnífics que he tingut l'oportunitat de contemplar en Austràlia. Així doncs, només he fet la meitat (menys de la meitat per a ser exactes) del seu recorregut, i així i tot m'he tirar 24 hores damunt una màquina vella i envellida pel tràfec de tant de passatger...

Vaig eixir d'Adelaide a les 10 ben tocades i el paisatge de seguida va mutar des de les rodalies típiques de qualsevol ciutat (industries ací i allà, barris de cases al més pur estil anglosaxó... -però en dimensions australianes, això si- grans autopistes d'entrada i eixida...) al paratge més agrest, sec, homogeni... marró, al paratge més pla que se m'ha permès veure mai. Durant tot el dia ni una trista muntanya, i que dir-vos d'una serralada, no saben el que és... una basta planícia s'estenia a les dues vores de la via... els arbres es concentraven a les marges dels rius, i només allí els veies gaudint en reunió, després, tant sols alguns atrevits eucaliptus temptaven les condicions climatològiques estenent les seues arreles en meitat del no-res; les herbes ací tenen un color marró que emfatitza i recalca la sequera que pateixen... Mentre el sol ens ho va permetre vam gaudir d'aquell paisatge... tot espurnejat d'ovelles, les més, vaques a tot arreu, i alguna que altra parella d'emús (per fi s'han deixat veure tant estranyes aus!) que el tren despertava de la becada vespertina. Durant el trajecte he vist també cangurs, sempre alertada per Peter, un iaiet encantador que em feu d'amfitrió durant tot el viatge; uns cangurs grisos, i... jo crec, que més menuts que els cangurs rojos que veia a Karratha. Tant se val, la nit ens va caure damunt... i l'obscuritat feu el viatge més avorrit.

La sorpresa va vindre al despertar-me (del mal son que fou tractar de dormir en un lloc tant incòmode). El marró predominant durant tot el dia d'abans s'havia transformat en un verd aclaparador... en bosc!! Impenetrables muntanyes rebrostants de vegetació i vida encara romanien "tapadetes" per les boires matutines... carai!! s'havia acabat l'Australia desèrtica per deixar pas a una imatge més pròpia de "Goril·les en la boira". Aquesta boira tractava d'aturar el tren sense massa èxit, ens cobria totalment, banyant el tren, les finestres i les animes en una renovadora sensació de frescor. De fet, així ha estat des de que arribí a Sydney (pròxim capítol) la calor ha deixat de ser la protagonista, la pluja s'ha fet present i ara per les nits refresca... Beneïda frescoreta!

Delhi en Adelaide, i Trini... encantada.

Aquestes són les dos perles que em vaig trobar a l'Hostal d'Adelaide, jugant, 7 i 9 anys, i unes ganes tremendes de passar-s'ho bé. Vaibhavi la menuda, Rhea la més gran. Acavaetes d'aplegar a la que serà la seua ciutat, amb els seus pares. Això és Australia, un conglomerat de persones, llengües i cultures, però que no se m'ha fet evident a la primera... sinò en una gradació continua des de l'Oest (on tot eren blanquets i uns quants aborígens marginals i marginats) cap a l'Est on hi ha molta més vida, més mobiment de capital i on es genera molta més atracció dels pobles menys afortunats de l'Asia més pròxima. Per a mostra un botó: tots els tours turístics els pots trobar en anglés, clar, japonés i mandarí... açò encara és un món nou.... i ací encara cap molta gent.

Adelaide l'europea.

Mentiria si diguera que abans d'abandonar l'aeroport ja ho notava, però si que va ser molt prompte... de seguida, al primer cop d'ull sentia que allò era alguna cosa diferent... Vaig arrivar ben tocada la mitja nit i fins a la 1 i mitja no estava en el YHA. Vaig pegar una curta caminada, només carrer amunt (o avall) per estirar les cames després de l'avió, fumar-me un dels pocs cigarrets valencians -i barats- que em quedaven llavors i pegar el primer cop d'ull a la nova ciutat. El pensament llavors va ser "però quina ciutat més xula!!" Me'n vaig anar a dormir. Al mati següent, a la guia -en castellà- que vaig trobar-me a la sala de lectura del Hostal de Perth (una sala que funciona amb l'intercanvi, però jo no duia damunt cap llibre per deixar, així que... ups!) vaig mirar les ofertes que m'oferia la ciutat. Vaig pegar una passejada pel centre, el King William St. la Victoria Sq. i els seus voltants. Tot això gràcies a les magnifiques oportunitats que t'ofereixen els autobusos gratuïts que m'he trobat tant en Perth (els gats) com ací. En pilles un en un lloc i ja et baixaràs quan tornes a estar allí... turisme barat... més que això: gratuït. M'he passat tot un dia en el museu; primer en la galeria d'art. Ai, Pepa, t'encantaria la secció contemporània, clar, i l'art que fan els aborígens contemporanis també, però classificats com a alguna cosa diferent (...no fa tufo a racisme?... no se, no se). I per suposat, i ara sí, vaig entrar al South Australia Museum només per veure -el que diuen és- una de les millors col·leccions de cultura material aborigen. I alli vaig estar-me hores.... però podria haver-me passat dies!

He visitat el Mercat Central i la -mini-ChinaTown. No esta malament... i com a plat especial el Glenelg. Un poble a deu kilometres, unit a la ciutat per un tramvia, que té història, però que no se si ningú la recorda... ara ja no és més que un lloc turístic a morir (puagh!!) on no pots més que comprar (jo m'he fet forta... ara ja només em deixe la pasta en bitllets d'avió o tren... per a que comprar una tonteria per quatre dòlars pollosos poden deixar-te'n 400 anant ací o allí...) Glenelg, no esta malament, però per si error passeu per ací, podeu evitar-vos el bany de multituts i anar a un lloc molt més tranquil, molt més bonic, molt més interessant... el Jardí Botànic... mmm.... quin matí més bonic. Ja tinc les llavors d'eucaliptus que m'heu demanat... alguns.

De nou entre civilitzats. Perth... bloody city!!

Perth no és una ciutat especialment bonica, això si és mooolt gran. Tampoc puc dir que tinga res massa especial (que jo haja vist). Encara és massa jove. Això sí, tenen uns carrers que no són ni Streets, ni Roads ni Avenue, sinó Terraces (així, tal qual, però amb l'accent lleugerament diferent) molt grans i molt amples per on passa molta gent, on hi ha les seus de grans empreses, multinacionals nacionalistes (proudly australian) i grans diaris de tirada estatal; i cada baix és una tendeta, cafeteria, pastisseria on pendre el desdejuni o el dinar. Com a bons anglosaxons desdejunen fort, dinen a les 12 i a les 6 estan sopats i enllestits. A totes hores van per ahi amb els seus cafès anglosaxons, aiguats, desustanciats, rebollits i que a la mínima que et descuides, pem!! van i et posen llet...

En Perth he estat dos vegades; allí és on em descarregà l'avió que em carregà a Singapore i allí torní després de l'aventura de Dampier. La primera estança va vindre marcada per la calorosa rebuda que vaig tenir en l'aeroport quan un dels curritos m'ajudà -sense massa fortuna- a trobar algun lloc per a dormir. Després em dissuadí d'agafar un taxi fins a la "bloody city" (alguna cosa així com la punyetera ciutat) i em recomanà un dels reconfortants bancs de la sala d'arribades de la terminal internacional de l'aeroport per dormir. Així va ser. Allí passí la primera nit australiana.

La segona estada vindria marcada pels YHA. Es a dir, els Hostals Joves Australians. El primer contacte fou en Perth i des d'aleshores encara no els he soltat. Son barats, estan nets i sempre hi ha gent amunt i avall. L'únic problema que els trobe a estos llocs és, quan vas sola, que la conversa sempre és la mateixa. D'on vens i on vas. Ni tan sols em moleste en preguntar el nom. Perd la seua funció.

De Perth m'he cansat de seguida. El centre és menut i poc interessant, i les afores estan massa lluny com per a anar a peu... Pròxima estació: Adelaide.