Euskal Herria. Tots els colors del verd.

Com li ocorreguera a un sorprès Raimon en temps de joventut, de descobriments, de viatges iniciàtics, el País Basc m'ha mostrat "tots els colors del verd / sota un cel de plom / que el sol vol trencar". Però el sol ha perdut la batalla quasi tots els dies. La pluja ha estat una fidel acompanyant. L'altre acompanyament constant ha estat, com he dit, el verd als prats i als arbres vestits, però, encara d'hivern. Acompanyant-nos durant tots els trajectes, curts o llargs, a peu o motoritzats, la banda sonora es composava del belar de les ovelles i el dringar dels esquellots pendulants als colls d'aques i vaques. A aquestes altures del viatge vital i aquesta encara era la meua primera incursió en terres del país veí. Un país maltractat, desfigurat, utilitzat històricament i que a mi se m'ha oferit de manera tranquil·la, parca en paraules i ruda en gestos, però hospitalària i, en tantíssims casos, en una parla antiquíssima i incomprensible.

Andreu ha estat el mestre de cerimònies; un mestre atent i generós. Va sacrificar la novetat per la seguretat de veure llocs atraients. Tant sols la petita concessió que es va fer al traçar la ruta, ens va permetre descobrir al mateix temps les valls septentrionals de la serra d'Aralar. Primera parada, el poble d'Areso: quatre casotes mal ordenades, horts entromesos amb tàpies baixes i tafaneres tot ben robust i ben de pedra negra. Encalada dalt de corbes impossibles, la casa Sastizar per refugiar-nos. Bigues de fusta forta i a les parets, decoració per ensenyar estris antics, en franca retirada, d'una vida antiga.

Hernani i Oiartzun per apreciar la calma d'un Aberri Eguna amb "alto el foc" i de camí a Donostia que ha estat una interrupció urbana, un descans, l'interludi, uns minuts musicals...  La segona part del viatge ha vingut a completar-se amb olor a mar i soroll d'ones bategant, infinitament i incessable, els sofridors penya-segats que protegeixen els boscos de la invasió marina. Com que cap dels dos provenim de nissagues marineres, vam endinsar-nos terra endins per mantenir els peus secs. Si més no, tant com la pluja ens ho va permetre... Kontxi ens va obrir la Tolare Berri i aquella casa dispersa pels termes i tanques de Zestoa seria l'últim refugi.

Amb un campament base tan casolà hem iniciat l'atac a nous fronts. Ens hem conduit un tros de mar, ben a prop, ben a la vora, per una carretera de pures corbes: Zarautz, Getaria, Zumaia, Deba, Mutriku i fins a Lekeito. Ports en acció, peixos que no poden respirar el nostre mateix aire a les parades de peix on les dones dels pescadors venent el fruit del treball dels seus marits. I conduint ens hem deixat portar fins a la icònica Gernika - Lumo. Calia. Hem presentat els nostres respectes al roure. Ara sí, ja mort de vellesa, es troba tristament amagat entre columnes i calumnies. Tanmateix roman tot el poder de la seua existència, la seua resistència i la seua supervivència. Finalment, ens hem deixat portar fins a les profunditats d'una caverna de fibra de vidre que ens ha permès endinsar-nos en la terra i en el temps. A Ekainberri hem pogut apreciar la bellesa de les representacions de cavalls; l'expressió de pensaments i vides tant allunyades de les nostres.

Dues cases, un frontó, cinc ovelles i tres vaques; pluja, mar i la vall per poder apreciar tots els colors del verd.

Morella. Història concentrada.

A Morella, tots els llinatges són antics i tots podrien obrar-se un escut a la porta, però aquesta ciutat ha preferit mantenir en uns altres tons la seua inapel·lable obstinació. No és aquest, no ho va ser des d’un principi, un lloc de marquesos ni de ducs, no hi havia senyor, la senyora era la ciutat mateixa. Perquè un dels secrets de la bellesa de Morella és haver estat sempre una ciutat, no un poble gran com n’hi ha tants, sinó una ciutat petita, amb aristòcrates, burgesos, canonges, gremis professionals, convents, obradors i fàbriques, notaris, treballadors i botiguers, tot el que una ciutat com cal ha de tenir. Fa dos segles ho tenia, fa un segle també, i ara conserva la bellesa urbana, el passat habitable en el present, aquesta forma única de grandesa concentrada.

Mireu-la bé, quan hi aneu: aquesta deu ser una de les més denses petites ciutats d’Europa. Per tant, no hi busqueu només façanes de palaus, finestres gòtiques, els portals esplèndids de la basílica, els claustres, les portes de la muralla; això ja és molt, però cal buscar-hi una altra cosa, respirar-la: l’aire urbà, l’espessor de la història, una harmonia preservada, aquestes coses impalpables, que fan una altra dimensió de la bellesa.

Joan Francesc Mira

El Temps. 20/09/2011  

al país de l'olivera hi ha una llengua que camina

Una llengua que camina. Clica per veure'l.

          Aquest documental és una producció de Vilaweb, amb la coproducció de Televisió de Catalunya i la col·laboració d'Escola Valenciana. Federació d'Associacions per la llengua. El documental, amb aproximadament una hora de durada, ens presenta cinc personatges amb orígens i trajectòries vitals ben diferents: un mestre d'escola d'Alzira, una periodista d'Alacant, un metge de Castelló de la Plana, una immigrant romanesa a Catarroja i un afamat cantant de València. Els cinc, però, tenen una cosa (entre altres) en comú: s'han negat fermament a ser valencianocallants. 

        El documental valora la importància de la implantació de l'ensenyament en valencià. Especialment els últims 25 anys, des que es va celebrar la primera "Trobada". Ens conten en primera persona les experiències d'alguns dels protagonistes com a xiquets participants d'aquella experiència que era tan nova i d'altres com a mestres impulsors d'una iniciativa que ben poques vegades va comptar amb el recolzament institucional esperable en qualsevol societat normalitzada. En aquest sentit, al País Valencià, la normalització lingüística és una fenòmen que s'abasteix des de la conscienciació privada, individual. La unió dels pares i mares i els mestres conscienciats formen la primera línia de defensa contra el menysteniment, l'incumpliment legal i el desprestigi a què els reiterats governs valencians sotmeten la llengua dels valencians (i valencianes).

              El documental no amaga en cap moment una lectura de la realitat sociolingüística valenciana fràgil; però no és un documental per a plànyer-se: mostra, entre altres, l'esforç que suposa moltes vegades la ferma decisió de viure en valencià a ciutats com Alacant o València; evidencia l'ofensiva governamental contra les línies en valencià i l'augment en la demanda de noves línies a nous centres. Però sobretot ensenya que la unió de voluntats fermes els darrers 25 anys ha estat altament positiva; que els prejudicis administratius es poden combatre, i vèncer!; que el camí és llarg; que cal seguir avançant: un peu darrere l'altre, una generació darrere l'altra; sense defallir... caminant. és una llengua que camina, que es mou, que està viva.

               En definitiva, un viatge esperançador, encoratjador; un viatge al cor d'un poble que s'estima els seus fills i les seues filles, i els nouvinguts i nouvingudes, i tot això ho fa en la seua llengua.

l'Etna. La llar dels deus.

Les iaies conten (perquè este és i serà un conte de velles) que l'Etna era el volcà que allotjava les forges d'Hefest (Vulcà per als romans...). Este no treballava sol, -de fet, dubte que treballara- sinó que ho feia acompanyat de Ciclops i Gegants. Gegants com Encèlad, de cent braços, fill d'Urà; o potser de Terra; o de Tàrtar... ni se sap!! El cas és que, juntament als seus germans, va rebel·lar-se contra els deus de l'Olimp i clar, van perdre. Derrotat pels rajos de Zeus, Encèlad seria pres per Atenea qui li va deixar caure l'illa de Sicilia al damunt. Així i tot, encara podia respirar, i amb cada alenada produïa columnes de fum espessíssim i negre; amb cada contracció de dolor, el cim de la muntanya més alta plora flames i rius de terra encesa.

Hefest i Encèlad compartiren pis, durant els seus anys d'estudiants, amb el monstre Tifó qui també visqué a l'Etna i causava els terratrémols i les erupcions de fum i lava. Tifó era fill d'Hera, qui demostrant que era una deessa avançada al seu temps el va tenir tota sola. Això si, ràpidament, per falta de possibles segurament, el monstre fou confinat a una cova fosca i freda a prop de Delfos. Avorrit en aquella cova no se li va ocórrer una altra que desafiar Zeus. Si de primeres semblava que ho tenia fet tot ferint el Deu i deixant-lo en un sac de cuir, finalment -i com era d'esperar tractant-se de Zeus!- va perdre la batalla. Castigat, fou condemnat a jeure baix l'Etna on el seu llit l'arrapa i el fibla al llarg de tota l'esquena. Dolor que provoca amb el seu contorsionar-se, les erupcions del volcà. Pot ser per això, amb tant d'inquilí tortuós i torturat, al remat l'Etna entra en erupció cada poc temps. Que si a un li pica l'esquena, que si ara esternuda, que si a l'altre li pega per forjar no-se-sap-que, que si això, que si allò...

Amb tot, en la nit del 8 al 9 d'Agost i com per celebrar l'aniversari del meu pare, els deus ens van ser propicis. Encuriosits per les llampegades roges en la foscor de la nit de Catània, vam decidir abrigar-nos i acostar-nos a contemplar l'espectacle. Conforme ens aproximàvem a la boca del volcà, es feia més evident un plugim de cendra quasi imperceptible que anava ennegrint els carrers i les seues teulades. Una remor sorda i continua anava apoderant-se dels sons de la nit; tan sols, els espetecs  de les explosions més altes i més fortes la interrumpien ...i sobtadament del cim més alt començà a vessar una lava pesada, calenta i fumejant. Asseguts al vell mig d'una erupció anterior -dura, aspra i seca- i amb la nit esguardant-nos les espatlles, vam contemplar un espectacle sobrehumà ...un espectacle digne dels deus de l'Olimp!.

Palerm. L'encant de la decadència.

Palerm és una ciutat bruta, clivellada, caiguda, sorollosa, atapeïda, desordenada en el tràfec intens de cotxes, motos i persones. Però és també històrica en escuts, palaus i passat, grandiloqüent als edificis, bulliciosa i intensa a les terrasses dels bars i als bancs dels parcs plens de gent passant la vida. I suportant la intensa calor d'una illa quasi-africana. Les restes del naufragi d'un passat gloriós, reial, hi són entre altres a la "bucheria": mercat mig abandonat i brut al vell mig de la ciutat. Com moltes altres ciutats al món, té un Jardí Botànic idoni per refugiar-se i aïllar-se. Pensament que també van tenir tots els mosquits de la ciutat, els quals, assedegats de sang, van trobar en la meua persona, un banquet inesperat i suficient.

Palerm té, ben amagat a un barri d'extramurs, la relíquia de tradicions perdudes. No necessàriament agradables per al asèptics ulls actuals, però ben interessants des del punt de vista cultural. Conservar les catacumbes al subsòl del Convent dels Caputxins, i visitar-les, podria veure's com un acte de mal gust; com un gest irrespectuós vers les persones. Tanmateix, el fet de mantenir les mòmies de les persones que bé per tradició o bé per voluntat pròpia van esser preparades i embalsamades per ser exposades públicament dempeus, és l'acte de respecte major que es podria tenir vers aquelles restes.

Igualment, i directes des d'un temps sense ràdio i televisió, refugi de turistes acalorats, són els teatres de "pupis". Històries fantàstiques i moralina antiquada per a unes titelles massisses i pesades. Però molt boniques. A un teatre amb molt d'encant i a un raconet amagat enfront de l'entrada gòtica d'una catedral que no caldria que tingués interior de tant bonic com és l'exterior.

Palerm fou la segona parada de la setmana que hem passat a Sicilia. Després vindràn Catania, amb un Etna generós, i Siracusa i la seua calor.