...el viatge que agonitza...

 


















 







Així és... aquest viatge esta agonitzant... esta en els últims dies de la seua existència material (després es reduirà a les meues memòries...i uns quants centenars de fotos...) ... esta finito, acavat!! Ara mateixa esta en els últims espasmes... eixos que tenen els moribunds... eixos que tot i sabent amb certesa que van a morir es resisteixen... així és que ahir vaig tenir sopar amb Raj i Natasha al Split Dining (guanyador del Premi Tron al millor restaurant Armidalense...) i després sessió de cinema; avui tinc sopar amb June Ross, qui ha tornat del seu viatge a Alaska o per ahi, amb Dani i Calolo que també estaran demà al sopar en casa de Iain Davidson... espasmodic... i ja el dissabte de matí prendré el tren cap a Sydney per passar alli amb Bettina els últims tres dies... ais!!

Estic fent-me la maleta i sencillament em molesta haver-la de fer... és com jugar a un tetris on les peces no encaixen; a més, com pretenen els de les companyies aeries que torne només amb 20 kilos?? concient del problema durant tot el viatge he anat pensant: "les coses materials no tene un valor real... guarda els pensaments Trini, ells no pesen". Tot i així, doncs, he anat acumulant cosetes, regals, n'he comprat algunes més... els consabuts suvenirs...

Igualment he començat a despedir-me dels llocs per on sempre passe, dels paisatges ja quasi quotidians que m'envolten, del cambrer que ja em servia el café com m'agrada sense preguntar, dels pardals que desafiant el fred continuen cantant, dels eucaliptus... tot plegat he començat a despedir-me d'Australia...

Huas!! ja torne XARLIS!!!

L'Armidale Club.

No hi ha res pitjor que un diumenge ací, per no passar no passen ni les hores... a més, crec que estic en una fase de bloqueig literari... o és pel fred o és perquè des de fa una setmana només faig que contar dies en dues direccions. La primera és un conte endavant, els dies que fa que no fume (avuí una setmana i ja quasi he perdut el conte); la segona direcció és la dels carrancs: cap enrere, els dies que em queden per anar-me'n... Total sia com sia, bé per les matemàtiques que m'anul·len la poesia o sencillament perque no hi ha molt que contar, ja feia dies que intentava posar un post i em resultava impossible... guarde tots els intents escrits... pura basurilla.

Al menys ara vos puc contar que aquest cap de setmana ha estat el millor cap de setmana Armidalense que la història recorda... hi va haver FESTA!!! (si tenim en compte que els diumenges són aborrits per definició i que no hi ha estat d'anim que canvie això...) El dissabte va ser molt bona!! Primer, els quatre amargaillos que s'han quedat en el College mentre la gran majoria esta de vacances es van reunir per compartir les penes i alegries... van comprar quilos i quilos de gambes i formatges i ens van convidar a portar cadascú la nostra veguda... així ho vam fer i es van ajuntar en un moment litres i litres d'alcohol... La gent que es queda en el College durant les vacances no són els més festeros de l'espècie humana, més bé són tot el contrari, però entre tant d'intelectual vaig conseguir reunir un grup d'inconscients i me'ls vaig endur al... ARMIDALE CLUB. Estos són Raj (de Fiji... l'indi que salva plantes), Persi (...uufff! el Sud-Africà) i Natasha (aussie amb sang italiana) als quals hem de sumar a Dani i Calolo (que ha vingut des de Canberra) que ja estaven al poble de "cenita para dos"... Ai... al Club música en directe: Blues trasnoxao de lo més xaxi. Ens vam pegar un bailoteo exagerao... (quines ganes que tenia!!) Natasha no s'havia emborratxat mai i jo li vaig prometre que l'ajudaria...

Si faig una reflexió a posteriori... crec que el tequila fou el que la matà... Igualment puc dir, que no hi ha res pitjor que el Rom australià (made by a country for a country)... autèntic mata-rates!! No mama, no!! no em vaig emborratxar... jo no, però ells si!!

Vam tancar el bar i, quan ens van tirar, ens vam refugiar a una de les Common Room del College... (ara ja em poden cridar l'atenció tant alt i tant clar com vullguen...) i vam continuar amb les restes del naufragi de la fartà de gambes... ai mama!!!

La penúltima festa australiana...

La teoria de l'alliberament repressiu.

Abans de res, a la dreta (del pare) teniu l'enllaç a la plana de la Universitat per si voleu partir-vos la caixa. Ahi esta l'entrevista que em feren, el resultat... Carai amb Australia!! he eixit més vegades en la Web que en tota ma vida junta!!

Però el que jo volia comentar aci, hi ho faré breument, és la teoria que he desenvolupat, que tot s'ha de dir, no és absolutament meua, sinò que he anat prenen d'aci i d'allí fins a tenir-la completa. Aquesta és diu TEORIA de L'ALLIBERAMENT REPRESSIU. En resum: que en societats de religió protestant, la repressió moral autoimposada és tant forta que les vies d'escapada són escases i els comportaments estranys. Per a més imformació espereu a que torne, i amb un café al davant la comentem. Però aquesta explica la doble personalitat aparent d'aquesta gent: el sosime predominant de dia i la salvajada nocturna; la rigidesa de la norma; l'estrictesa en el comportament i les seues alteracions.

Tot açò bé perque aquesta setmana m'han cridat l'atenció dues vegades, i ambdues perquè la gent és molt tiquismiquis... sincerament creia que estava essent un exemple d'educació i civisme i resulta que soc més bé el contrari.

La resta... tot el món esta abandonant el vaixell, com les rates. Avuí se'n va Christelle, i el dissabte Nathalie i Leslie... ja se n'ha anat Jenni... així, em quede un poc més sola, però encara en bona companyia.

...el cap de setmana...

Tot i que en la realitat ja estic més prop del pròxim cap de setmana que del pasat, virtualment faré com si acavara de pasar. Així doncs, després dels seminaris, entrevistes i tota eixa murga, per la vesprada estava convidada al natalici de Nathalie. I cap a allà que vaig anar. En una festa discreta, però entretesa, vam sopar BBQ a l'australiana (molt millor que no pas una paella, tot i que la carn estava més dura que una sola de sabata). A les vuit, tots en pinya, cap a l'espai on es feia el Japanese Punk Show... ai mare meua!! com que estava en el Campus, al costat de la cafeteria, en el UNE UNION, doncs tot el Mary White College estava alli. Tot un munt de cares conegudes... (que no de persones...). Musicalment... bé, millor dit, no hi havia vessant musical. Soroiosament no estaven del tot malament. Al menys només va durar una hora... Només una hora??!! i ja??!! ja s'ha acavat la festa??!! Des de luego... corberó!! bé, quasi que millor. Dani i jo vam continuar-la amb l'establert ritual del vi i la xarradeta, el puxo i la musiqueta...

El dissabte vam anar de compres: jo em vaig comprar un xulíssim billet de tren, sols anada, a Sydney, per al dia 7 de Juliol per passar allí l'últim cap de setmana abans de la tornada. Vam pegar unes voltes per Armidale, vam entrar en alguna que altra tenda, vam carregar de vi per a la setmana i vam parar a dinar en el Wicklow... res d'especial...

Per la nit, aborrides del fret i del vi, vam decidir cridar un taxi per que ens portes al cor de la ciutat... (juas, juas...) i estant allí esperant cotxe, va apareixer Yuval, el jueu, que es va apuntar a la festa. Els vaig portar al Armidale Club... el millor garito de la ciutat amb diferència... si el meu cor no estiguera tant Tocat, em faria del Club del Armidale: la llar encesa al vell mig de la sala, una música de companyia... sonava Van Morrison... un cambrer enrotllat i simpàtic... que acavaria convidant-nos a uns colpets del color de la mar i a la millor cervesa australiana (segons els entesos en materia): James Squire. Vaja, no puc dir que em despendolí... obviament no ho vaig fer, però am va vindre molt bé canviar de paisatge...

15 de Juny de 2007.

L'hivern fa dos dies que va arribar seriosament. El fred és intens; la boira ha desaparegut per deixar pas a un cel nítid, clar i gèlid... doncs com be diu ma iaia, amb el cel ras fa més fred... i tant! ens alcem tots els dies amb els sòls glaçats d'un aspecte blanquinós... tant sols a migdia, quan el sol ens pega de ple, podem notar la tímida tebiesa de la calor de l'astre rei. Res més, després pur fred. Contradient qualsevol indicació mèdica, des de fa tres nits Dani i jo, i després qui es vulga sumar, ens n'eixim, després de sopar -a mitja tarda-, a veure'ns un vinet... hem gaudit de companyia variada: paquistaní, xinesa, israelita i francesa (si no fora perquè sempre us dic que estic a Austràlia ni vos ho creuríeu, eh?). Escoltem música i xarrem. Les hores passen més agradablement que no pas tancades a l'habitació.

Entre tant de fred, avui divendres he tingut el Seminari. Els he donat una lliçó magistral d'art llevantí, i també de com ha de ser un seminari: concís... d'exposició clara... i no tant llarg com per avorrir els més entusiastes seguidors d'un art que no coneixen... tanmateix no les tinc totes amb mi que m'hagen entès al 100% doncs l'anglès que jo practique manté uns estranys i forts accents de no se on (valencianets??). Bé, sia com sia, estic contenta per haver-lo fet... m'ha resultat fàcil. Al final dels 10 minuts d'aplaudiments, de veure la gent de peus, cridant-me coses irreproduibles, aglopant-se a les primeres files tractant d'alcançar-me amb les seves mans i quan hem aconseguit callar les centenars de persones que omplien la sala, un tipo s'ha acostat cap a mi; els he donat permís als meus guardaespatlles perquè el deixaren passar... era un periodista del New York Times que volia entrevistar-me...

Deixant de banda els somnis de grandesa, n'érem 7 a la sala contant-me a mi (així i tot n'érem més que al primer seminari -i únic- al que he assistit) i el periodista era de la UNE (University of new England). Amb un cafè calent i fumejant al davant i uns cigarrets que a dures penes podien sostenir els meus dits arrupits de fred, m'ha fet una sèrie de preguntes; d'on venia, que feia, quina impressió tenia d'Austràlia... i després la pitjor part... la temuda foto. Per suposat he aplicat censura... perquè el tipo estava amb la seua càmera tant damunt meu que no hi havia manera de relaxar-me... Després al 'tajo' novament, a deixar que la vesprada passés plàcidament dins el calent i acollidor despatx fins l'hora de sopar: avui BBQ i concert de punk japonès a càrrec del grup de Yosu... inclús per als 'PhD students' existeixen els divendres!