Vic. La Catalunya més vella i la festa més jove.

Aprofitant que Vicent esta destinat (sí, si com en la mili) a Taradell (poble sense boira al vell mig de la comarca d'Osona) m'he pasat per allí dues vegades en els darrers mesos.

La primera per aclimatar-me després de tornar de Xile, en Octubre, estar-me uns dies amb els pares i per celebrar la diada nacional fent viatge a l'interior de la terreta... la segona, amb una excusa perfecta, el concert d'uns tal Rapsodes que estan de gira pel principat (ja seran importants, dic).

Açò són només excuses, perque a Vic i els seus voltants es menja molt, però que molt bé, i sobretot, una es pot fer els millors Gin-tònics que ha tingut el plaer de degustar. A Cal Veguer en saben molt de ginebres... cadascuna aromatitzada diferentment: roses, cogombre, violetes, cítrics... quina de totes més bona. Una recomanació molt interesant si algun dia vos perdeu per aquelles contrades! No té pèrdua al vell mig de Vic.

A la Comarca d'Osona (i totes les seues sub-comarques) es poden fer passejades que et transporten a temps pretèrits... medievals! prats verds en primavera, les fagedes roges de la tardor del Montseny... els monestirs romànics com el del Lluçanés... cadascun dels pobles menuts i ben conservats en pedra treballada i ben trabada... vaja, un plaer per als amants del món rural, com jo, i de la tranquil·litat.

Però també hi ha marxa a Vic, l'excusa del segon viatge era un concert de hip-hop que feien a un casal jove, la Torratxa, ben a prop de l'antiga sucrera de Vic. Allí es van trobar el bo i millor de cada casa, i una bona representació de valencians (nosaltres, els Rapsodes Xufa Fan Club), ferem germanor i vam cremar la nit...

Chile. Por la razón o la fuerza.

Es podria dir més alt, però no més clar. Vaja, no deixen moltes opcions, oi? Xile, el país 'estrecho y angosto' replet de contradiccions. Com a mi m'agrada. Al país capdavanter de l'Amèrica Llatina hi ha ciutats, com Arica, on si plou 1,2 mm, 20.000 persones es queden sense llum ni aigua ni radio. Ací van algunes de les sensacions que m'ha deixat aquest formiguejar pels Andes.

En primer lloc, jo no entenc el centralisme exacerbat que es practica; ni que siga pels condicionants geogràfics. Dels aproximadament 16 milions d'habitants totals, 7 d'estos viuen a Santiago de Chile. La resta es disemina en els 4000 kilometres que fa el país de punta a punta. Des del desert d'Atacama a l'Antàrtica. De fet o s'és de Santiago o s'és de Regiones. Però, de Regiones d'on? Doncs de Regiones, d'on va a ser? ah, ja.

Només he estat dos mesos a Xile, però igualment m'he mogut entre móns ben diferents, he mantingut converses ben diferents i amb punts de vista molt diversos. Per una part esta tot el cercle d'arqueòlegs, ben situats, amb una perspectiva de Xile des de la comoditat econòmica. Ells són uns bons representants de la classe mitja, escassa però ascendent, al país. El seu és un país subdesenvolupat, sense dubte. Gent amb món que compara, amb els EUA i Europa.

Per altra part també he tingut el privilegi de connectar amb gent menys afortunada. Autèntics curritos que passen el mes amb menys de 200€ (i si em pregunteu pels preus vos diré que en general són més baixos, però que tampoc Xile resulta la panacea...). Ells et diuen que tot esta car, però que això deu de ser el preu del progrés... Entre aquesta gent es cultiva un fenomen, si més no, estrany: Són (molt) racistes amb els peruans i els bolivians, per pobres. No se si per patriotisme o per desconeixença, tant se val... Entre els xilens que veus pels carrers d'Arica el mestissatge és claríssim, però no l'indigenisme.

Una cosa que m'ha sorprès gratament ha estat la facilitat amb que els xilens, de totes les mides i colors, m'han parlat de l'era obscura: del cop d'estat i la dictadura Pinochetista. Ací l'Estat Espanyol té molt que aprendre... Res d'obrir ferides (que per altra part no estan ni molt menys tancades), el tema es parla clar i ras. Pots escoltar opinions més o menys favorables envers els protagonistes de la Història, però les escoltes.

Igualment, els conflictes colonials i post-colonials no estan ben resolts. La resistència Maputxes és feroç. Alguns rotatius (gràcies Carles per presentar-me el The Clinic) es fan ressò de les demandes i el tracte vers l'ètnia Araucana és molt digne. La resta, la majoria dels mass media, ja vos ho podeu imaginar.... Menys afortunats són els Aimara. Repartits entre 4 estats 'soberans' (Perú, Bolivia, Xile i Argentina) la seua coordinació i les seues reivindicacions són més febles.

L'Estat Espanyol, per altra banda és la gran inspiració de tots els seus mals. D'ahi, els xilens han pres el pitjor que podien: Lleis, sistemes econòmics, neo-colonialisme... i la pitjor música del món.

Tantes i tantes coses que podria contar de Xile... un país tant divers... però no voldria aborrir-vos, i jo tant sols conec un cantonet... Ara que ja estic de tornada, que aquest viatge expira, esperaré a estar en la meua 'pobra, trista, dissortada terra' per contar-vos en persona aquestes i moltes més històries del Xile que sobrevisqué a l'11 de setembre de 1973.

Tembló, tembló!!

uahu!! fa cinc segons. O menys. Un greu soroll; la caira s'ha mogut, no molt, sí, però perceptiblement. Descompasadament anaven la taula i l'ordinador. He eixit de la cambra ''al tiro!'' he mirat al cel i la gran uralita m'ha fet pensar que no havia fet bé. No ha estat molt gran, no, no eixirà en les noticies, però ha estat el meu primer terratrèmol. El primer que sent i note.

18 de Setembre. De Pàtries, Huasos i Cueca.

Res més coent. Però per fi he pogut entendre que vol dir el ''procés de xilenització''. Arica, i les seues terres eren peruanes fins a la Guerra del Pacífic, així com Antofagasta (un poc més al sud) era boliviana. Però Xile guanyà la guerra i amb ella els territoris del guano i el carbó. Llavors s'enceta aquest procés, per xilenitzar els peruans i els bolivians. Jo no ho entenia quan m'ho contaven, però després de visitar ràpidament Perú, i sobretot Bolivià, s'enten que aquestos aimares són el mateix. Que les fronteres estatals no corresponen amb les fronteres ètnic-culturals no és una novetat per a mi; i que la multiplicació de lleis i prohibicions envers el normal desenvolupament de les tradicions és un fet, ho tinc més que assumit.

Las Fiestas Patrias consisteixen en col·locar tantes banderes de Xile com et capiguen (als cotxes, a les façanes, dins les cases, dins dels establiments comercials... a tot arreu) sota pena de ser multat (o això diuen...). En disfressar-te de Huas@ (camperols de la zona central) i saber ballar Cueca ( el ball típic de la zona central de Xile establert avuí en dia com a ball nacional). Vaja, imagineu que el dia 12 d'Octubre, en Aspanya tot el món es vist de sevillana i es dedica a ballar flamenc sota la pressió de ser acusat d'antipatriota. Per al 18 de Setembre es recuperen els jocs ''criollos'' per als més menuts. Juguen a la trompa, a carreres de sacs... i embolar el ''catxirulo'', els quals, rivalitzen en les altures amb les banderes, clar.

Les activitats programades són, com no, una desfilada militar ''para honrar la gloria del ejercito victorioso'' (on, curiosament, encara, disfressen tot un esquadró amb els uniformes de la Guerra del Pacífic), concurs de ''rodeo'', carreres de cavalls i gossos i la quedada massiva per ballar aquesta Cueca, massivament.

En la nit, tot el món es dirigeix cap a les Fondes o Ramadas. Això és fàcil d'entendre si alguna vegada s'ha estat en les festes d'Alboraia. Però el més divertit és que la fira sembla dels anys 50 (o més enllà). Les atraccions més populars (els dards, la tómbola, llançament dels pots de llauna, els futbolins...) estan fets manualment. Són autèntiques joies de la manufactura. Relíquies. Entre els jocs i les passejades fonda amunt, fonda avall, la gent sopa alguna cosa igualment recuperada directament del segle XIX. Sopaipillas, bunyols de vent (que clar, tenen un altre nom, però és el mateix) carn a la brasa i la famosa Chicha (fermentat de dacsa). Aquesta beguda és molt popular al Perú, es produeix i es consumeix diàriament, però en Xile només apareix per a aquestes festes.

En realitat són festes per a la família, clar. Tot i que el missatge patriòtic cala fort en l'ambient, la gent ''d'apeu'' les aprofita per descansar, relaxar-se i passar-ho bé. Si és per a això, benvingudes siguen les Fiestas Patrias.

'Quieren desgastar al Indio'

Abans de tornar a Xile i contar-vos les peculiars Fiestas Patrias, que m'ha tocat viure, deixeu-me que vos faça un resumet de la situació Boliviana. Informació extreta de l'article de Raúl Sohr per al diari La Nación.

Bolívia és el país més pobre de Sudamèrica i d'alguna manera, en aquest país esta ajugant-se el destí de les aspiracions de canvi dels governs progressistes que hui per hui són la majoria en Llatinoamèrica.

El 2003 el país testimonià les majors mobilitzacions socials de les últimes dècades en tota Amèrica Llatina. Després de 70 morts el president, democràticament escollit, va fugir. Tractant de mantindre ''el prim fil de continuitat d'una legalitat molt abusada'' la presidència es mal sostingué fins a 2006. Les mobilitzacions culminarien amb l'elecció del mateix cocaler que havia encapçalat la lluita contra les privatitzacions. Morales surtiria vencedor amb una insòlita majoria absoluta en la primera volta. Una de les promeses electorals era la reforma de la Constitució. Mig any després es vota aquesta reforma, però la majoria de Morales no és suficient. Fan falta 2/3 dels vots. Es frustraven les expectatives de fixar les normes per a un nou model econòmic i social encaminat a incloure els indígenes, els quals constitueixen un 70% de la població, en el sistema. 

Per a eixir de l'immobilisme Morales aprova el paquet sencer de reformes constitucionals amb el recolzament del seu partit. L'oposició clama que no té validesa i Morales convoca un referèndum. Anant més lluny, l'oposició exigeix un referèndum revocatori per fer fora el president: ''Quieren desgastar al indio'' declara Morales. El sotspresident va una mica més lluny i diu que ''cabia anticipar que la 'pigmentocracia' -epítet per a referir-se a la minoria blanca- resistiria a un gobierno encabezado por un indio campesino dedicado a desmontar el apartheid de facto que impera en el país.''

El xoc es dona a tres nivells: 1. ètnic, amb els indis encabotats en revertir cinc segles d'opressió i marginalitat. 2. socials. per l'esquiva redistribució de les riqueses. i 3. regional. la lluita entre l'Altiplà i la Mitja Lluna. Les aspiracions autonomistes dels departaments de la Mitja Lluna (Santa Cruz, Tarija, Beni, Pando i Chuquisaca) són antigues i estan contemplades pel Govern. Santa Cruz gràcies a un boom agrícola i al petròli, és el centre comercial del país.

A més, per primera vegada, Bolívia gaudeix de ''bonanza económica''. Des de la nacionalització del petroli el 2006 els ingressos públics passaren de 680 a 1600 milions de dòlars en un any. En juny de 2008 el Govern anuncià la nacionalització del gas. 

El referèndum, guanyat per 2/3 dels vots, consoliden el poder de Morales. I així, en estos moments La Paz té la iniciativa. I tanmateix esclata la subversió. En aquest cas, les Forces Armades s'han mantingut fidels. Tot i que amb desgana, en part, per l'ordre presidencial de no utilitzar armes de foc contra els manifestants. Així els grups paramilitars aprofitant l'avinentesa han eixit al carrer i, corregint les dades que doní anteriorment, la història ha acabat amb 30 morts i més de 100 desapareguts. 

En aquest punt entra UNASUR, un organisme acabat de nàixer de les cendres d'anteriors organismes internacionals a nivell continental que no arribaren enlloc. El gest simbòlic de recolzament al govern legítim ha mermat un tant les aspiracions colpistes de la Mitja Lluna que ara es veu obligada a negociar. Tanmateix, caldrà esperar per veure el final d'aquesta història... Jo per la meua part espere que ara sí, aquest siga un Happy End.