Ruropolis. A l'ombra de la Transamazònica.

Com un exemple més dels deliris de grandesa de megalòmans irreductibles arreu del món, la Transamazònica dissecciona, d'est a oest, 4223 km de selva amazònica. Executada durant la dictadura militar (1964-1985) la carretera uniria els dos extrems del país i este amb Perú i Equador. Tanmateix, a dia de hui, les obres no estan finalitzades, i la major part de la carretera esta per pavimentar de manera que entre els mesos d'Octubre i Març, en l'estació de les pluges, és impracticable. La resta de l'any és una ferida oberta, roja i polsegosa entre el verd i alt marc de la selva que s'obre a cada marge.

La inacabada Transamazònica va comportar amb ella, conseqüències ben diverses (algunes previstes, altres no) per al Brasil i per al món. Darrere del núvol de pols que el cotxe va aixecant conforme devora kilòmetres, es van descobrint pobles de recent fundació. Un d'ells, l'exemple i l'excusa d'aquest post, és Ruropolis. La “Ciutat Rural” fou fundada en 1974 i compta a dia de hui amb uns 25.000 habitants aproximadament. Els seus carrers no estan asfaltats: polseguera permanent que tot ho cobreix a l'estació seca; fang relliscós -i perillós- amb les pluges. Males comunicacions, aïllament o falta de subministrament són alguns dels trets que caracteritzen la vida a Rurópolis.

Però, i els habitants de Ruropolis? van aparéixer per generació espontània al vell mig de l'espesa selva? Sota el lema “integrar para não entregar”, s'estimulà l'arribada de colons especialment del nord-est brasiler, amb el que entenc -sense tenir-ne la certesa- que es pretenia contenir alguns moviments autonomistes a l'interior de l'estat de Pará. Amb tot, els colons van anar arribant i, com és habitual, a cadascun d'ells li pertocava un lot de terres. Primer en vendrien la fusta, després plantarien grans -soja, preferentment-, soltarien quatre vaques i ara, ací i allà, mentre recorres la carretera Transamazònica, la selva queda una miqueta més lluny. El creixement imparable del Brasil reclama més terres, terres donades en lots equitatius. Terres que, en molts casos, però, ja estaven sent explotades per algú altre, d'alguna altra manera. Terres dels indis que sobreviuen a la selva i a la seua destrucció. Exterminats encara hui, reduïts a productes de consum turístic o reclosos en reserves, els aborígens són, novament, els grans derrotats en el xoc de cultures ...però d'aquest tema, ja n'he parlat recentment.

Amb tot, la Transamazônica, com altres carreteres brasileres ho foren abans, és el punt de partida per a la desforestació de la selva. Alguns estudis i algunes xifres ens situen davant d'un panorama alarmant: la rapidesa i la intensitat de les tales acceleren la pèrdua de la biodiversitat, destrueixen el sòl i en dificulten la recuperació de la selva. Les noticies que arriben des del govern federal no són molt esperançadores doncs les modificacions legislatives afavoreixen la desforestació. Afavoreixen el sistema capitalista de creixement; un model salvatge i depredador que no mira més enllà de l'avui, que no mira més enllà pel demà.

Amazònics

Parlen d'estiu, malgrat que és hivern, perquè les temperatures pugen i les pluges els donen un respir. I fan vida a les places del poble que a les nits, quan la calor es relaxa, s'omplin de parades de menjar, de gelats i de soroll. I s'alcen molt matí i l'activitat ja no pararà. I són dones i homes menuts, morens, desgastats des de petits, humils, treballadors i amb sang índia; i amb trets indis a la pell i al rostre, però sense indis a la vista. Fa molts anys que no hi ha indis en aquestes terres. Caboclos, mestissos, pot ser, però ja no s'enrecorden de ser indis. Si mai ho van ser.

La ràdio parlotejava una vesprada encara a Belém, aquest és un any una mica estrany, ha plogut més del que és habitual per a aquestes dates i el riu encara està molt alt. I els milers d'afluents que l'alimenten -els igarapés- encara estan molt vius. L'aigua corre amb força encara. Les aigües altes, faciliten la pesca i els peixos ens alimenten. Els peixos ben diversos del riu mare i les vaques de les comunitats de la serra.

Les comunitats, allunyades de les ciutats, mantenen uns ritmes propis. Si els governs locals les van oblidar, elles oblidaren els governs locals. Units a la civilització per carreteres bombardejades i, en el millor dels casos, per un fil prim amb electricitat. Pasturen vaques giboses i deixen que les gallines, porcs i gossos flacs els ronden la casa.

De vegades les trobes agrupades, i de vegades les cases s'escampen ací i allà i descobreixes els sostres de canyís i teules com revollons a la serra. Unitats familiars isolades amb vides senzilles, però intenses. Tota vida a la selva és intensa, doncs són tants els perills amb els que es conviu. La quotidianitat dels actes naturalitza i disfressa l'esforç per sobreviure. Però, malgrat la pressió i els canvis amb que els humans han sotmés la selva fins transformar-la en una caricatura d'ella mateixa, la floresta encara aixopluga molts perills; i més perills encara s'oculten sota les aigües tèrboles de l'Amazones.

Minas Gerais. Un conte contat al costat d'una finestra.

Passejar pel central estat de Minas Gerais és també passejar per la història del Brasil dels últims tres segles. Una història de bandeirantes i tropeiros, “homes bons” i esclaus que comença a finals del segle XVII. Ben a finals, amb les primeres troballes d'or a les entranyes d'aquelles muntanyes.

Els bandeirantes eren l'avantguarda de l'imparable avanç colonitzador. Conformaven autèntics exèrcits de tropes indígenes i europeus desamparats, quasi sempre autèntics sanguinaris. Els tropeiros eren el nexe d'unió, amb les seues caravanes de mules i ases, entre l'avantguarda de la colònia i les ciutats de la costa, centres administratius i representants de la metròpoli. La seua rudesa era el mitjà de transmissió de la informació entre punts molt allunyats d'un continent que creixia i creixia cada dia.

En un d'aquells punts, un dia de 1696 es fundava la ciutat de Mariana. Entre turons d'or, el nou governador escollia el punt on es plantaria el Pelourinho. El Pelourinho era un columna de pedra amb múltiples funcions: era el centre de la població i era el signe d'autonomia municipal. També era el punt on els “homes bons” castigaven públicament els bandolers, criminals i els esclaus. Aquests últims, fóren els autèntics protagonistes de les activitats econòmiques de tot un continent, i en concret, a Minas Gerais, de l'extracció de l'or i altres minerals.

Els reflexos dels diamants cegaven molts dels bandeirantes i tropeiros que anaven establint-se a la ciutat; les històries que arribaven a la costa des de l'interior, atreien molts “homes bons” i dones burgeses, i les seues propietat més preades: els esclaus. Poc a poc, Mariana creixa, la Rua Direita (carrer major de qualsevol vila, poble o ciutat de Minas Gerais) s'engalanava amb cases amb treballs deliciosos en les forges del balcó i delicats treballs de fusta a les finestres. Era la capital, des d'Europa arribaven les millors sedes, els millors treballs, òrgans únics que encara hui poden ser aprecaits a la Seu.

Pels mateixos anys naixia, ben a prop de l'anterior, sota el mateix context, Ouro Preto. Unes pedres ben negres havien cridat l'atenció d'un bandeirante encuriosit: aquell negror tan característica, ocultava or al seu interior. Els esdeveniments es precipitaven, la gent s'amuntonava a les portes de les ciutats i viles, tothom reclamava la seua oportunitat de fer-se ric amb una bona batuda al riu, i tot plegat, obligava la metròpoli a crear l'Estat de Minas Gerais. Corria l'any 1720. Portugal buscava la manera de fiscalitzar un or que semblava inacabable, combatre el contraband i controlar una població regida pels cops de sort, l'astúcia i l'avarícia.

Però l'or s'acabava. Cap a 1750 comencen a percebre's els primers símptomes, l'apreciat metall escassejava. Ara, però, el que estava creixent era l'aristocràcia genuïnament brasilera. Els lligams europeus ja quedaven molt lluny, ja ningú els recordava... L'increment de la pressió de la Corona sobre les taxes i el descens de la producció d'or propiciaven un ambient general de descontent. No tant sobre les classe baixes o els esclaus, sempiternament descontents, sinó entre les classes pudents (que fan pudor...). La conspiració es forjava a les afores d'Ouro Preto: declararien la independència de Minas Gerais i establirien una república a la francesa. Mantindrien l'esclavitud, però, per garantir una extracció d'or a perpetuïtat. Tanmateix, van ser traïts. Punt i final. Ciao. Finita. Adiós. Fins ací la revolta dels Inconfidentes.

La glòria passà, i el temps, i les ciutat i pobles de Minas Gerais, anaran quedant-se petrificades en la història que acabe de relatar. En 1897 es fundava la ciutat de Belo Horizonte amb l'únic objectiu d'establir una capital nova per a Minas Gerais que permetera una major expansió territorial i un millor control de la nova economia. Ara, Tiradentes és un poble escenari per a sèries de cobdícia i rancúnies familiars travades en el passat -culebrons, vaja- ; Mariana canta, amb el seu òrgan europeu, cançons de sirenes per a atraure els turistes cap a les tendetes malaltes d'horror vacui; i Ouro Preto és Patrimoni de la Humanitat, segons la UNESCO, des des 1980.

Què lluny queden els bandeirantes i el seu guerrejar i la polseguera que alçaven els tropeiros al passar... Què lluny els temps en què els esclaus eren nugats amb anelles de ferro per ser fustigats a la plaça del poble... i tanmateix, la conservació pètria de les cases i esglésies de tota la comarca et permet, amb quina facilitat, endinsar-te en les mines del passat.

Belo Horizonte. L'amfitrió perfecte.

Vicente Torres ens acull a la casa dels seus somnis. Ell mateix la dissenyà i la construí. Podria ser la casa dels meus somnis, perduda dins un bosc inimaginable tan prop de la ciutat. Vicente és, senzillament, l'amfitrió perfecte: bell, culte, elegant, atent, discret, generós... i qui sap quantes coses més! En tan bones mans, he fet la meua primera aproximació a la ciutat de Belo Horizonte.

Impressionada a l'arribada per una visió de llums que anaven encenent una ciutat a s'hora baixa, Belo Horizonte escenificava el nom amb que va ser batejada. Les últimes llums del dia deixaven apreciar un puja i baixa de turons abruptes desfigurats per una infinitat d'edificis alts, molt alts; construccions ostentoses que s'estenen fins més enllà del què uns ulls miops poden atansar. Tota ella exal·la una flaire de modernor, cosmopolititanisme... consum i balafiament!

Tanmateix, Belo Horizonte no és, deixeu-me dir, bonica. No és bonica perquè no tinga llocs bonics -encara que jo n'he vist poquets- és senzillament que, una vegada a les seues entranyes, és quasi freda. Malgrat que es puga viure millor que en qualsevol altre indret del món amb un oratge, a estes altures de l'any i en aquest hemisferi, envejable! Compta amb tots els serveis que una ciutat puga oferir a l'abast de qualsevol, i en quantitats gens menyspreables...

Ha estat en Belo Horizonte que he anat al teatre per veure una obra realment... traumatitzant. Mai havia presenciat uns aplaudiments tan breus. La gent va eixir espantada del teatre tractant d'oblidar quan abans millor una obra que posicionava molts dels espectadors davant un espill on es veien reflectits i la imatge projectada era horripilant, pot ser massa pròxima... Una obra i uns espectadors que em situen entre una classe mitja ben acomodada, que demanda els serveis propis que els pertoca...

Amb un poc de sort, a partir de demà amb el viatge cap a l'interior de Minas Gerais, canvie un poc el to general que està dominant, fins al moment, el retorn al Brasil. De moment, però, continuarem gaudint de la ciutat amb l'amfitrió perfecte, que no és poc.

São Paulo. Més Paulista que el Paula.

São Paulo, la ciutat dels rècords, el referent brasiler, l'espill on mirar-se per atansar allò que voldrem ser si som, a qualsevol altre indret del Brasil. Malgrat que és la ciutat que no dorm, es despertava amb la meua arribada. Les llums de l'alba prenien força sobre les finestres de l'autobús que cobreix la ruta entre aeroports: de Guarulhos a Congonhas. El primer a tres quarts d'hora, en cotxe, de la ciutat; el segon, reivindicant-se com el cor, al vell mig, de la mateixa. A poc a poc anava endinsant-me en un formiguer de 20 milions d'ànimes i al remat, la trobada amb Edithe es va donar feliçment, malgrat els frustrats intents d'Ibèria per impedir-ho.

Autobús, taxi, taxi, metro, un altre autobús, metro, camina, taxi... Estacionada en un apartamentet de solters al benestant barri d'Higienópolis, vam desdejunar en 'buffet livre' els primers pãos de queijo originals. Recuperats els sentits trastocats pel viatge transcontinental vam posar rumb al barri da Liberdade: la major concentració de japonesos fora del Japó. Cartells en japonés, murals ens japonés, japonés en les voreres, en les salutacions entre vianants, en els quioscos amb revistes i diaris en japonés. Negocis, bars i tendes japoneses per a japonesos.

I, després de carretejar pel petit Tokio, deprés de visitar el mercat d'artesania nipona-brasilera, després de dinar japonés, de cap a l'avinguda Paulista: més paulista que el paula! El cor comercial d'Amèrica del sud: elegància i altura en els edificis que la flanquegen; comerços cars i món cultural imparable als baixos d'eixos edificis. Activitat frenètica, anar i vindre, autèntic formiguejar de classe mitja-alta. A cada cantonada carrers que s'obren per encabir nous negocis, tendes, locals comercials, bars, restaurants, teatres, llibreries, cinemes...

Parant en l'Estação da Luz (on ja no paren trens sinó els visitants del Museu da Língua Portuguesa), ben a prop, està el barri del Bom Retiro. I de nou, una locura de tendes de roba als baixos i telers als pisos superiors d'unes cases altes i estretes, les quals, tractant de distingir-se unes d'altres es pinten de colors ben cridaners els quals, amb tanta vida de persones traginant, atorga, ara si una estampa ben americana. Carrer avall, molt avall, moltes illes de cases avall, s'arriba al Mercat Central. El Mercat Central no és d'arquitectura modernista, ni té trencadís figurant animals, ni taronges penjades a les façanes, ni finestres retorçudes per on entre la llum, però té uns productes ben exòtics a unes parades ordenades i netes. I plenes! Plenes de productes exòtics que voldries provar-los tots!

En definitiva, una ciutat que, malgrat l'oratge gris i brut que ens ha acompanyat, malgrat els rodamons i sense-sotre que habiten, en legió, a places i cantonades, m'ha oferit la cara més consumista. S'ha revelat l'existència d'una classe mitja en augment, ben present, que es reivindica. M'ha faltat temps per apreciar allò que li dóna prestigi més enllà de l'agressiu món de corbates i tacons. La seua vida cultural. Per aquesta vegada, el São Paulo més bohemi, haurà d'esperar.

Cròniques Americanes

Corria per l'aeroport. Havia atansat el punt en què la respiració es mecanitza com un rellotge, i ja no recordava l'última vegada que això li havia passat. Una sala interminable i corria, malgrat que sabia que les esperances d'arribar a temps eren mínimes, escases. Nules, sí, però no podia permetre's el luxe de deixar d'intentar-ho. Arribà a la porta d'embarcament just per veure com enretiraven el cuc mecànic i plegable que mantenia l'avió enganxat a la terra.

El principi d'aquesta novela, és també l'inici del meu retorn al Brasil. He estat allotjada a un hotel elegant en plena perifèria suburvial de Madrid. La carrera m'ha empijorat el maluc, danyat recentment, però m'ha permés viatjar de nit. Dormir a l'avió. Descansar el maluc.

Certament, sense haver escomençat, el viatge ha estat, fins a la data, el més accidentat de tots aquestos formiguejars de curta durada i llarga distancia. La companyía aeria que ens havia de portar fins a La Paz va quebrar deu dies abans de l'inici del viatge el què ens ha obligat a suspendre la nostra participació al Concrgrés del SIARB a Bolivia. Tenia moltes ganes de retrobar-me amb La Paz pacificada, amb el Titicaca per observar, tal vegada, els Uros des de perspectives diferents, gaudir la ingravidesa de l'altura...

Tanmateix, el canvi de plans forçat, si bé fou decebedor en un principi, s'ha convertit en deu dies d'autèntiques vacances pel cor de Brasil. El plans són carretejar per São Pablo els propers 3 dies i volar fins a Minas Gerais recorrent algunes de les ciutats amb trajectores colonials més importants del país: Bello Horizonte, Ouro Preto, Diamantina... noms tan suggerents d'entrada, que són capaços de fer oblidar les altures.

Ara i ací comença la nova aventura pel formiguer brasiler; s'enceten amb ella les Cròniques Amèricanes amb les què tractaré de trascendir la quotidianitat més personal que explica el Formiguer. No garantisc que ho aconseguisca, puc prometre que ho intentaré.

Euskal Herria. Tots els colors del verd.

Com li ocorreguera a un sorprès Raimon en temps de joventut, de descobriments, de viatges iniciàtics, el País Basc m'ha mostrat "tots els colors del verd / sota un cel de plom / que el sol vol trencar". Però el sol ha perdut la batalla quasi tots els dies. La pluja ha estat una fidel acompanyant. L'altre acompanyament constant ha estat, com he dit, el verd als prats i als arbres vestits, però, encara d'hivern. Acompanyant-nos durant tots els trajectes, curts o llargs, a peu o motoritzats, la banda sonora es composava del belar de les ovelles i el dringar dels esquellots pendulants als colls d'aques i vaques. A aquestes altures del viatge vital i aquesta encara era la meua primera incursió en terres del país veí. Un país maltractat, desfigurat, utilitzat històricament i que a mi se m'ha oferit de manera tranquil·la, parca en paraules i ruda en gestos, però hospitalària i, en tantíssims casos, en una parla antiquíssima i incomprensible.

Andreu ha estat el mestre de cerimònies; un mestre atent i generós. Va sacrificar la novetat per la seguretat de veure llocs atraients. Tant sols la petita concessió que es va fer al traçar la ruta, ens va permetre descobrir al mateix temps les valls septentrionals de la serra d'Aralar. Primera parada, el poble d'Areso: quatre casotes mal ordenades, horts entromesos amb tàpies baixes i tafaneres tot ben robust i ben de pedra negra. Encalada dalt de corbes impossibles, la casa Sastizar per refugiar-nos. Bigues de fusta forta i a les parets, decoració per ensenyar estris antics, en franca retirada, d'una vida antiga.

Hernani i Oiartzun per apreciar la calma d'un Aberri Eguna amb "alto el foc" i de camí a Donostia que ha estat una interrupció urbana, un descans, l'interludi, uns minuts musicals...  La segona part del viatge ha vingut a completar-se amb olor a mar i soroll d'ones bategant, infinitament i incessable, els sofridors penya-segats que protegeixen els boscos de la invasió marina. Com que cap dels dos provenim de nissagues marineres, vam endinsar-nos terra endins per mantenir els peus secs. Si més no, tant com la pluja ens ho va permetre... Kontxi ens va obrir la Tolare Berri i aquella casa dispersa pels termes i tanques de Zestoa seria l'últim refugi.

Amb un campament base tan casolà hem iniciat l'atac a nous fronts. Ens hem conduit un tros de mar, ben a prop, ben a la vora, per una carretera de pures corbes: Zarautz, Getaria, Zumaia, Deba, Mutriku i fins a Lekeito. Ports en acció, peixos que no poden respirar el nostre mateix aire a les parades de peix on les dones dels pescadors venent el fruit del treball dels seus marits. I conduint ens hem deixat portar fins a la icònica Gernika - Lumo. Calia. Hem presentat els nostres respectes al roure. Ara sí, ja mort de vellesa, es troba tristament amagat entre columnes i calumnies. Tanmateix roman tot el poder de la seua existència, la seua resistència i la seua supervivència. Finalment, ens hem deixat portar fins a les profunditats d'una caverna de fibra de vidre que ens ha permès endinsar-nos en la terra i en el temps. A Ekainberri hem pogut apreciar la bellesa de les representacions de cavalls; l'expressió de pensaments i vides tant allunyades de les nostres.

Dues cases, un frontó, cinc ovelles i tres vaques; pluja, mar i la vall per poder apreciar tots els colors del verd.