Palerm. L'encant de la decadència.

Palerm és una ciutat bruta, clivellada, caiguda, sorollosa, atapeïda, desordenada en el tràfec intens de cotxes, motos i persones. Però és també històrica en escuts, palaus i passat, grandiloqüent als edificis, bulliciosa i intensa a les terrasses dels bars i als bancs dels parcs plens de gent passant la vida. I suportant la intensa calor d'una illa quasi-africana. Les restes del naufragi d'un passat gloriós, reial, hi són entre altres a la "bucheria": mercat mig abandonat i brut al vell mig de la ciutat. Com moltes altres ciutats al món, té un Jardí Botànic idoni per refugiar-se i aïllar-se. Pensament que també van tenir tots els mosquits de la ciutat, els quals, assedegats de sang, van trobar en la meua persona, un banquet inesperat i suficient.

Palerm té, ben amagat a un barri d'extramurs, la relíquia de tradicions perdudes. No necessàriament agradables per al asèptics ulls actuals, però ben interessants des del punt de vista cultural. Conservar les catacumbes al subsòl del Convent dels Caputxins, i visitar-les, podria veure's com un acte de mal gust; com un gest irrespectuós vers les persones. Tanmateix, el fet de mantenir les mòmies de les persones que bé per tradició o bé per voluntat pròpia van esser preparades i embalsamades per ser exposades públicament dempeus, és l'acte de respecte major que es podria tenir vers aquelles restes.

Igualment, i directes des d'un temps sense ràdio i televisió, refugi de turistes acalorats, són els teatres de "pupis". Històries fantàstiques i moralina antiquada per a unes titelles massisses i pesades. Però molt boniques. A un teatre amb molt d'encant i a un raconet amagat enfront de l'entrada gòtica d'una catedral que no caldria que tingués interior de tant bonic com és l'exterior.

Palerm fou la segona parada de la setmana que hem passat a Sicilia. Després vindràn Catania, amb un Etna generós, i Siracusa i la seua calor.

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

Selvàtics animals. El Brasil més allunyat dels tòpics.

El Brasil que he passejat queda en les antípodes del Brasil de la samba i la bossa (ja siga nova o no); del Brasil de les belleses morenes lluint-se en platges amb noms de cançó; del Brasil del futbol i els jugadors de futbol... Tot això malgrat que la música és omnipresent al Brasil que he conegut; que hi ha platges quilomètriques on els cossos genèticament bruns exhibeixen la preocupació nacional per la bellesa; i que al Brasil que he conegut, a cada cantonada hi ha dues porteries i una tropa de canalla perseguint una pilota.

Però aquestes coses es perceben d'una manera tangencial en un ambient academicista primer i rural després. Dels dos, el primer és molt semblant al que es pot trobar a Armidale, Arica, Valencia, Belém o arreu del món. El segon, l'interior amazònic, ha resultat molt més cridaner, més exòtic, més excitant. La calor propicia la vida en el carrer i així, si de matí el mercat concentra l'activitat, de nit la plaça exerceix a la perfecció la funció aglutinadora. I cap a allà que ens dirigíem totes les nits per cercar qualsevol cosa per sopar.

Poc abans, Ned ens havia deixat a l'hotel per dutxar-nos i quedàvem amb ell per a l'endemà. Ned era el conductor que el SEMA (organisme encarregat del Medi Ambient a l'Estat de Pará) ens havia posat a disposició. Amb un ulls profunds i un silenci pertorbador, aquest home menut i jove ens ha portat fidelment allà on li hem demanat. Inicialment col·laborava més en les nostres tasques per entretindre's, però dia a dia a anat desapuntant-se. Coneixia els camins, els principals punts del territori i les comunitats rurals, allunyades del nucli semi-urbà que és Monte Alegre, on havia de portar la Marcela per a que s'entrevistara amb els seus principals representants. Marcela Andrade és molt jove i té formació en turisme, però el seu interès ha virat de manera radical i s'ha situat en l'òrbita de l'arqueologia. Està realitzant un treball d'investigació sobre la conservació integral i integrada de l'art rupestre de la zona, així que tracta d'analitzar  i incorporar els factors humans, especialment d'aquells factors humans més propers: els habitants de la zona.

Carlos Barbosa ha vingut en qualitat de topògraf. I ha fet les topografies mentre xarrava. Per què Carlos xarra com una cotorra. Cada pas, cada insignificança que fèiem li recordava una història que havia de contar de cap a peus i en la versió extensa. I, clar, en uns dies tant assenyalats com els que vivíem va contar que una vegada, al seu poble, durant la processó del viacrucis, el centurió romà estava d'allò més posat al seu paper: Zàs!! fuetada a Crist carregant amb la creu; Zàs! una altra fuetada. El Centurió s'ho tenia d'allò més estudiat de manera que a cada descarrega del fuet aquest colpejava la fusta de la creu i no a la reencarnació amazònica de Jesús. però amb això, Zàs, fuetada! Perfectament sincronitzats, a cada fuetada, Zàs!, Jesús gemegava de dolor, es retorcia en ell mateix mentre continuava avançant en l'últim passeig. Zàs! Zàs! Cansat i desesperat de tant de dolor, un espectador va saltar al vell mig del carrer i Zàs! espentant el Centurió a una vora va començar a colpejar-li la cara amb els punys mentre cridava "Que no veus que ja ha patit prou!!". Jesucrist en veure l'espontani va haver d'intercedir per salvar el seu company Centurió i així és com, a les vores del riu Amazones, encara es parla de l'últim miracle de Deu... el dia que salvà el Centurió de morir apallissat!!

La batuta en aquest cas la duia Edithe Pereira. Experimentada, però encara jove i sobretot vital, venia amb una fissura al turmell que no li ha impedit anar fins a l'últim raconet de la selva. Ha gestionat el temps de manera magistral fins al punt que s'han duplicat les expectatives inicials de treball i s'han documentat dos abrics. És contraria a la corrent que diu que per fer arqueologia cal patir i ser ben rudes i ha oferit tantes comoditats com li ho ha permès Monte Alegre. Però més enllà de la selva, s'ha encarregat de fer-me el viatge molt fàcil i molt plàcid. Ara ens queda pendent un viatge a Itàlia a costa de la Marta, una assistència al congrés de l'any que ve a La Paz (...mmm... seria el reencontre amb una ciutat que em va captivar) ...i sempre, un retorn a Santa Maria de Belém do Grão de Pará o unes falles per menjar paella i cremar València.

...o com resumir en 3 minuts l'aventura amazònica.

Monte Alegre. L'art en la selva.

Durant tota la setmana prèvia al viatge, encara a Belém, un tema recurrent per a algú descontextualitzat com jo era la quantitat de perills que allotja la selva tropical. Des dels perills més obvis com la 'onça' (el jaguar) o el 'jakaré' (el caiman) als més menuts, imperceptibles, i per tant més perillosos ...si cap: mosquits, mosques i bacteris diversos. Un encant de conversa, vaja.

Havia oblidat que el desconeixement del medi és un factor a tenir en compte si es pretén minimitzar riscos. És com jugar fora de casa. La selva que estic transitant no és aquella d'arbres vertiginosos, però és igual d'amazònica. Arbres retorçuts la majoria, alguns alts i rectes, palmeres d'allò més variades, plantes enfiladisses, lianes, fulles amples, bevedores insaciables, falgueres, fongs de mil colors, líquens i molses  tapissen un sòl sorrenc i roig. Amb tot la visibilitat és nula i els punts de referència certs escassos. I així fou que el primer dia vam ser incapaços de trobar els jaciments que cercàvem. Deixes Monte Alegre de bon mat i sofreixes durant més d'una hora un camí de terra que més que camí sembla una tortura; et calces les 'perneras' imprescindibles per a caminar per la selva, t'endinses en la brolla vegetal armat amb el 'falção' i vas obrin-te pas tallant tantes branques com siga possible, doncs seran aquestes cicatrius en la vegetació les que t'han de guiar en la tornada. Superes un rierol, voreges un altre, saltes de pedra en pedra, mires de no esvarar, evites una branca, escales un tronc caigut, et desfàs de la planta que carinyosament t'enreda i tot això tractant de posar cent ulls allà on xafes, allà on t'afermes per no caure i no molestar ingratament la vida animal de la selva...

Amb tant d'esforç per avançar, la recompensa va venir en forma de jaciment inèdit. Ha estat batejat com Abrigo de Miritiepé (alguna cosa a veure amb la palmera Mirití, de la qual ix una fusta molt lleugera amb la que es fan joguines, ara ja tradicionals). Aquest, juntament amb el Painel da Baixa Fria, seran l'objecte d'estudi.

De camí a casa, aquella mateixa vesprada, passaríem per casa del Senyor Humberto, ex-caçador i gran coneixedor del territori, col·laborador d'Edithe durant anys i el millor guia de la contrada malgrat els 75 anys que conta. Ell ens portaria als jaciments que no havíem localitzat. I juntament amb l'equip del Museu Goeldi forma part del grup de persones que m'envolten en aquesta aventura. Grup de persones que descriuré per a la pròxima entrada, doncs no tenen desperdici.