Cròniques Americanes

Corria per l'aeroport. Havia atansat el punt en què la respiració es mecanitza com un rellotge, i ja no recordava l'última vegada que això li havia passat. Una sala interminable i corria, malgrat que sabia que les esperances d'arribar a temps eren mínimes, escases. Nules, sí, però no podia permetre's el luxe de deixar d'intentar-ho. Arribà a la porta d'embarcament just per veure com enretiraven el cuc mecànic i plegable que mantenia l'avió enganxat a la terra.

El principi d'aquesta novela, és també l'inici del meu retorn al Brasil. He estat allotjada a un hotel elegant en plena perifèria suburvial de Madrid. La carrera m'ha empijorat el maluc, danyat recentment, però m'ha permés viatjar de nit. Dormir a l'avió. Descansar el maluc.

Certament, sense haver escomençat, el viatge ha estat, fins a la data, el més accidentat de tots aquestos formiguejars de curta durada i llarga distancia. La companyía aeria que ens havia de portar fins a La Paz va quebrar deu dies abans de l'inici del viatge el què ens ha obligat a suspendre la nostra participació al Concrgrés del SIARB a Bolivia. Tenia moltes ganes de retrobar-me amb La Paz pacificada, amb el Titicaca per observar, tal vegada, els Uros des de perspectives diferents, gaudir la ingravidesa de l'altura...

Tanmateix, el canvi de plans forçat, si bé fou decebedor en un principi, s'ha convertit en deu dies d'autèntiques vacances pel cor de Brasil. El plans són carretejar per São Pablo els propers 3 dies i volar fins a Minas Gerais recorrent algunes de les ciutats amb trajectores colonials més importants del país: Bello Horizonte, Ouro Preto, Diamantina... noms tan suggerents d'entrada, que són capaços de fer oblidar les altures.

Ara i ací comença la nova aventura pel formiguer brasiler; s'enceten amb ella les Cròniques Amèricanes amb les què tractaré de trascendir la quotidianitat més personal que explica el Formiguer. No garantisc que ho aconseguisca, puc prometre que ho intentaré.

Euskal Herria. Tots els colors del verd.

Com li ocorreguera a un sorprès Raimon en temps de joventut, de descobriments, de viatges iniciàtics, el País Basc m'ha mostrat "tots els colors del verd / sota un cel de plom / que el sol vol trencar". Però el sol ha perdut la batalla quasi tots els dies. La pluja ha estat una fidel acompanyant. L'altre acompanyament constant ha estat, com he dit, el verd als prats i als arbres vestits, però, encara d'hivern. Acompanyant-nos durant tots els trajectes, curts o llargs, a peu o motoritzats, la banda sonora es composava del belar de les ovelles i el dringar dels esquellots pendulants als colls d'aques i vaques. A aquestes altures del viatge vital i aquesta encara era la meua primera incursió en terres del país veí. Un país maltractat, desfigurat, utilitzat històricament i que a mi se m'ha oferit de manera tranquil·la, parca en paraules i ruda en gestos, però hospitalària i, en tantíssims casos, en una parla antiquíssima i incomprensible.

Andreu ha estat el mestre de cerimònies; un mestre atent i generós. Va sacrificar la novetat per la seguretat de veure llocs atraients. Tant sols la petita concessió que es va fer al traçar la ruta, ens va permetre descobrir al mateix temps les valls septentrionals de la serra d'Aralar. Primera parada, el poble d'Areso: quatre casotes mal ordenades, horts entromesos amb tàpies baixes i tafaneres tot ben robust i ben de pedra negra. Encalada dalt de corbes impossibles, la casa Sastizar per refugiar-nos. Bigues de fusta forta i a les parets, decoració per ensenyar estris antics, en franca retirada, d'una vida antiga.

Hernani i Oiartzun per apreciar la calma d'un Aberri Eguna amb "alto el foc" i de camí a Donostia que ha estat una interrupció urbana, un descans, l'interludi, uns minuts musicals...  La segona part del viatge ha vingut a completar-se amb olor a mar i soroll d'ones bategant, infinitament i incessable, els sofridors penya-segats que protegeixen els boscos de la invasió marina. Com que cap dels dos provenim de nissagues marineres, vam endinsar-nos terra endins per mantenir els peus secs. Si més no, tant com la pluja ens ho va permetre... Kontxi ens va obrir la Tolare Berri i aquella casa dispersa pels termes i tanques de Zestoa seria l'últim refugi.

Amb un campament base tan casolà hem iniciat l'atac a nous fronts. Ens hem conduit un tros de mar, ben a prop, ben a la vora, per una carretera de pures corbes: Zarautz, Getaria, Zumaia, Deba, Mutriku i fins a Lekeito. Ports en acció, peixos que no poden respirar el nostre mateix aire a les parades de peix on les dones dels pescadors venent el fruit del treball dels seus marits. I conduint ens hem deixat portar fins a la icònica Gernika - Lumo. Calia. Hem presentat els nostres respectes al roure. Ara sí, ja mort de vellesa, es troba tristament amagat entre columnes i calumnies. Tanmateix roman tot el poder de la seua existència, la seua resistència i la seua supervivència. Finalment, ens hem deixat portar fins a les profunditats d'una caverna de fibra de vidre que ens ha permès endinsar-nos en la terra i en el temps. A Ekainberri hem pogut apreciar la bellesa de les representacions de cavalls; l'expressió de pensaments i vides tant allunyades de les nostres.

Dues cases, un frontó, cinc ovelles i tres vaques; pluja, mar i la vall per poder apreciar tots els colors del verd.

Morella. Història concentrada.

A Morella, tots els llinatges són antics i tots podrien obrar-se un escut a la porta, però aquesta ciutat ha preferit mantenir en uns altres tons la seua inapel·lable obstinació. No és aquest, no ho va ser des d’un principi, un lloc de marquesos ni de ducs, no hi havia senyor, la senyora era la ciutat mateixa. Perquè un dels secrets de la bellesa de Morella és haver estat sempre una ciutat, no un poble gran com n’hi ha tants, sinó una ciutat petita, amb aristòcrates, burgesos, canonges, gremis professionals, convents, obradors i fàbriques, notaris, treballadors i botiguers, tot el que una ciutat com cal ha de tenir. Fa dos segles ho tenia, fa un segle també, i ara conserva la bellesa urbana, el passat habitable en el present, aquesta forma única de grandesa concentrada.

Mireu-la bé, quan hi aneu: aquesta deu ser una de les més denses petites ciutats d’Europa. Per tant, no hi busqueu només façanes de palaus, finestres gòtiques, els portals esplèndids de la basílica, els claustres, les portes de la muralla; això ja és molt, però cal buscar-hi una altra cosa, respirar-la: l’aire urbà, l’espessor de la història, una harmonia preservada, aquestes coses impalpables, que fan una altra dimensió de la bellesa.

Joan Francesc Mira

El Temps. 20/09/2011  

al país de l'olivera hi ha una llengua que camina

Una llengua que camina. Clica per veure'l.

          Aquest documental és una producció de Vilaweb, amb la coproducció de Televisió de Catalunya i la col·laboració d'Escola Valenciana. Federació d'Associacions per la llengua. El documental, amb aproximadament una hora de durada, ens presenta cinc personatges amb orígens i trajectòries vitals ben diferents: un mestre d'escola d'Alzira, una periodista d'Alacant, un metge de Castelló de la Plana, una immigrant romanesa a Catarroja i un afamat cantant de València. Els cinc, però, tenen una cosa (entre altres) en comú: s'han negat fermament a ser valencianocallants. 

        El documental valora la importància de la implantació de l'ensenyament en valencià. Especialment els últims 25 anys, des que es va celebrar la primera "Trobada". Ens conten en primera persona les experiències d'alguns dels protagonistes com a xiquets participants d'aquella experiència que era tan nova i d'altres com a mestres impulsors d'una iniciativa que ben poques vegades va comptar amb el recolzament institucional esperable en qualsevol societat normalitzada. En aquest sentit, al País Valencià, la normalització lingüística és una fenòmen que s'abasteix des de la conscienciació privada, individual. La unió dels pares i mares i els mestres conscienciats formen la primera línia de defensa contra el menysteniment, l'incumpliment legal i el desprestigi a què els reiterats governs valencians sotmeten la llengua dels valencians (i valencianes).

              El documental no amaga en cap moment una lectura de la realitat sociolingüística valenciana fràgil; però no és un documental per a plànyer-se: mostra, entre altres, l'esforç que suposa moltes vegades la ferma decisió de viure en valencià a ciutats com Alacant o València; evidencia l'ofensiva governamental contra les línies en valencià i l'augment en la demanda de noves línies a nous centres. Però sobretot ensenya que la unió de voluntats fermes els darrers 25 anys ha estat altament positiva; que els prejudicis administratius es poden combatre, i vèncer!; que el camí és llarg; que cal seguir avançant: un peu darrere l'altre, una generació darrere l'altra; sense defallir... caminant. és una llengua que camina, que es mou, que està viva.

               En definitiva, un viatge esperançador, encoratjador; un viatge al cor d'un poble que s'estima els seus fills i les seues filles, i els nouvinguts i nouvingudes, i tot això ho fa en la seua llengua.

l'Etna. La llar dels deus.

Les iaies conten (perquè este és i serà un conte de velles) que l'Etna era el volcà que allotjava les forges d'Hefest (Vulcà per als romans...). Este no treballava sol, -de fet, dubte que treballara- sinó que ho feia acompanyat de Ciclops i Gegants. Gegants com Encèlad, de cent braços, fill d'Urà; o potser de Terra; o de Tàrtar... ni se sap!! El cas és que, juntament als seus germans, va rebel·lar-se contra els deus de l'Olimp i clar, van perdre. Derrotat pels rajos de Zeus, Encèlad seria pres per Atenea qui li va deixar caure l'illa de Sicilia al damunt. Així i tot, encara podia respirar, i amb cada alenada produïa columnes de fum espessíssim i negre; amb cada contracció de dolor, el cim de la muntanya més alta plora flames i rius de terra encesa.

Hefest i Encèlad compartiren pis, durant els seus anys d'estudiants, amb el monstre Tifó qui també visqué a l'Etna i causava els terratrémols i les erupcions de fum i lava. Tifó era fill d'Hera, qui demostrant que era una deessa avançada al seu temps el va tenir tota sola. Això si, ràpidament, per falta de possibles segurament, el monstre fou confinat a una cova fosca i freda a prop de Delfos. Avorrit en aquella cova no se li va ocórrer una altra que desafiar Zeus. Si de primeres semblava que ho tenia fet tot ferint el Deu i deixant-lo en un sac de cuir, finalment -i com era d'esperar tractant-se de Zeus!- va perdre la batalla. Castigat, fou condemnat a jeure baix l'Etna on el seu llit l'arrapa i el fibla al llarg de tota l'esquena. Dolor que provoca amb el seu contorsionar-se, les erupcions del volcà. Pot ser per això, amb tant d'inquilí tortuós i torturat, al remat l'Etna entra en erupció cada poc temps. Que si a un li pica l'esquena, que si ara esternuda, que si a l'altre li pega per forjar no-se-sap-que, que si això, que si allò...

Amb tot, en la nit del 8 al 9 d'Agost i com per celebrar l'aniversari del meu pare, els deus ens van ser propicis. Encuriosits per les llampegades roges en la foscor de la nit de Catània, vam decidir abrigar-nos i acostar-nos a contemplar l'espectacle. Conforme ens aproximàvem a la boca del volcà, es feia més evident un plugim de cendra quasi imperceptible que anava ennegrint els carrers i les seues teulades. Una remor sorda i continua anava apoderant-se dels sons de la nit; tan sols, els espetecs  de les explosions més altes i més fortes la interrumpien ...i sobtadament del cim més alt començà a vessar una lava pesada, calenta i fumejant. Asseguts al vell mig d'una erupció anterior -dura, aspra i seca- i amb la nit esguardant-nos les espatlles, vam contemplar un espectacle sobrehumà ...un espectacle digne dels deus de l'Olimp!.