Epistolari Israelià #2. El Xiconino.

En Millares, a 15 de maig de 2020.

Estimat amic,

No me’l vas regalar, explícitament. Mai te’l vaig tornar amb nocturnitat, alevosia... i el teu consentiment. Ara ho sé.

…per fi m’he decidit a respondre a la teua carta fractal. Tu sempre tan puntual, jo sempre tan poc. No m’ho tingues en compte, hi ha coses que no canvien, al cap i al fi, som els mateixos, amb vint anys més, però els mateixos.

A més, deuen haver coses que no canvien, tot no pot canviar, sinó, quedarien les arrels a l’aire, i això, ara que (quan puc) observe la vida dels arbres, ja sé que això no els va bé, als arbres, dic… bé, que el que volia dir és que deuen haver coses que no canvien, així que encara sóc peresosa i tardona, això no pot canviar, però ara, en canvi, matine… ui si matine!! ara fins i tot, li trobe un puntent nosequé a matinar...

Bé, t’ho deia ara perquè hui he matinat, per a anar a treballar, hehe! En temps de pandèmia l’arqueologia és essencial! ...ja han tardat en adonar-se’n, els borinots! Hui he tret les restes d’un infant, un xiconino, i ja en van 101!! ...101 i encara em commouen. No tindria ni 4 anys, el xiconino; a més, m’he deixat a la meitat un individu juvenil, en una primera impressió, i que, pel distint nivell a què l’hem localitzat, degué morir un bon grapat d’anys abans que el xiconino ...però això, si t’interessa, ja t’ho conte en una altra carta...

Total, ara ja, asseguda al sofà, amb la llum suau del capvespre, he posat de fons les cançons d’un grup que morí jove deixant un bonic disc, mentre es refreda una mica el te i plouen les quatre gotes que no mullaran els carrers, però que completen el marc que fan d’aquesta tarda, la vesprada perfecta per respondre’t.

Amb el te fumejant ...a casa ja només fumegen les begudes calentes, qui t’ho haguera dit...? Bé, el que deia, amb el te fumejant pense amb el xiconino que hem desenterrat hui, amb tots els qui hem desenterrat els últims mesos i se’m fa evident el destí. L’afronte cada dia: desenterre morts, estudie la vida dels morts, recupere la història dels morts, però em preocupen els vius i els que viuran... ...mmm... bobaes, no en faces cas. Deu ser que estic escoltant Els Jovens i eixe maleït beneït himne que van compondre en un brindis a la melangia que cada vegada que escolte em fa rememorar quan érem nosaltres els qui cremàvem els carrers com correfocs: tu, jo, nosaltres, una comarca llunyana (si més no, llavors semblava mooolt llunyana!), el renault cinc i... l’Anís Tenis!

Una cançó que per moments té el poder que tenen els teus versos, que encara que no ho cregues son poderosos evocadors. I honestos. Més que la prosa forçada. Costa creure, llegint-los que no tingues alguna musa rondant eixe sofà que m’aixoplugà...

Bé, amic, el te s’ha gelat, ha caigut la nit i ha parat de ploure... ‘niré tancant. No t’ofusques, el bricolatge també pot ser creatiu.

Llance la carta i ens quedem ací, el xiconino i jo, a l’epera dels teus versos!

Epistolari Israelià #1. Eudaimonia.

El 16 de març rebia la primera carta. Hem decidit que siga la primera de moltes, i eixa és la intenció, però ja vorem, perquè també havíem decidit tornar al paper, al correu postal, però llavors vingué l'apocalipsis, i ens va saber malament pel carter...

Epistolari Israelià #1. Eudaimonia.

Estimat amic,

…els ulls se’m van obrir com a melons: cartejar-nos!! per correu postal!! escriure un carta a mà, cal·ligrafia deforme, inintel·ligible, tan personal que naix del moll de l’os. Directa des de l’hipotàlem: nua, sense vels, sense filtres! A tu, amic meu! L’oferta era tan llépola que no vaig dubtar ni per un instant. Ara a la maduresa no la podia refusar, ni en els meus millors somnis adolescents, quan l’epistolari era el gènere preferit. Xuclar l’adhesiu dolç del sobre, alçar la trapa estreta cap a l’abisme obscur i deixar-lo caure a la bústia, com un tret de sortida, per esperar el carter amb la resposta. 

Però tampoc no està bé que ens enganyem. No ens enganyem a estes altures de la partida...: som carn de teclat i pantalla retroil·luminada. Dits mecanografiats, d’origen incert, fills del mètode asdf ñlkj asdf ñlkj asdf ñlkj... Fills d’un mètode deformat per les manies. Per això disculparàs que llitja i rellitja estes línies, i canvie ara un mot, ara una coma (maleïdes comes que mai s’estan quietes, sempre ballant, dansarines comes que sempre van amunt i avall i em cabregen i em fan perdre el fil!) fins assolir el significat desitjat. Finalment, les línies hauran perdut la frescor d’un text improvisat, cal·ligràfic, però espere que guanye en matisos i que et faça gaudir-ne i sentir-me més a prop.

Has de saber abans que ningú que tinc la insana intenció de fer pública la carta. Una carta oberta, però que va dirigida només a tu, amic. Una carta que espere siga la primera de moltes que alimente el formigueig que sent als peus.

Has de saber també que, des de la distància de temps i lloc, moltes vegades, moltes vesprades enyore les nostres vesprades. Vesprades de cinema, música i tabac. O les vesprades d’anades i vingudes pels amagatalls, empassant-nos la vida a glops, de terrassa en terrassa, refugiats als pisos llogats del califat discutint veritats imponderables i universals que ara, veges tu, em resulten tan insulses i vanals. M’és ben igual la veritat inamovible. I això és el que m’ha passat: m’he atrofiat. Un dia em vaig descobrir pensant-me “jo abans molava!”. Fou un punt fotut, no t’enganyaré, però revelador... Abans estaves tu per tenir cura de la meua dieta anímica, amb què m’alimentava l’ànima (mentre jo tractava de remarcar com de dolenta era la teua dieta física, pel que celebre llegir que has canviat una mica els hàbits...). Ara, perdut el dietista d’esperits, l’ànima ha anat envellint. Més que envellint, antiguint-se... m’entens? S’ha anat fent arcaica, vella..., però inevitablement, retrotraint-se. En definitiva, desfasant-se, ...jo abans molava. 

Ara m’interessen les plantes, els animals i l’arqueologia que me dóna de menjar, i que em té enviciada. I m’he afeccionat al whisky. Sol. Continue adorant les converses al voltant de la taula. I si em donen a triar, sense canalla.Em queden pocs amics: o estan lluny, o estan ocupats o, senzillament, ja no estàn -que d’eixos també en tinc un bon grapat- ...cartes que ja no escriuré. Cada vegada aprecie més una bona estona de soledat. Eixos silencis sempiterns i en bucle. Encara que, ben mirat, pot ser només perquè estic molt ben acompanyada. Per ací, alguns van decidir quedar-se ...misteris que no tractaré de resoldre, no fóra cas que es trencara ara l’encanteri. 

Amb tot, amic, comence a despedir-me -no voldria cremar tota la metxa al primer tro!-. Encetem ací una vella relació. Una relació ben antiga, de més de 20 anys. I tan se val si ens coneixíem d’abans dels temps del selectiu... això són matisos, treu-li la importància... perdona’m el despiste i no te’m poses quisquillós! ...perquè ens vam conèixer en el punt just, en el moment exacte, al lloc acordat. 

Reprenem la conversa al mateix punt on la deixarem. N’anem parlant,

Deixe caure aquesta carta a la bústia i comença l’espera inquietant.

                                  

                                                       En Millares, 16 de març de l’any 0001 dC*.

Redescobrir l'Abrigo del Garrofero

"Redescubriendo el Abrigo del Garrofero" es un breu article que va eixir publicat a la revista Caroig, 9, de l'Institut d'Estudios Territorial el Caroig, el juny de 2018 i que vam presentar a l'Ajuntament d'Énguera a finals d'aquell mateix mes.

Visité por primera vez el abrigo del Garrofero el invierno de 2009. Era un día frio, a juzgar por las vestimentas que lucimos en las fotografías. Fue en una visita breve, de lejos y a través de unos fríos barrotes, que me enfrentaba por primera vez a aquél panel prehistórico del que tan solo conocíamos unas breves notas en algún artículo generalista.

El Garrofero es un abrigo rocoso que se abre en la margen derecha del Río Grande, en Navarrés y que, durante el Neolítico, sirvió de lienzo para expresar, mediante imágenes, las creencias de los moradores de nuestros montes. Las pinturas rupestres fueron descubiertas en 1972 y en 1998, junto al resto de Arte Rupestre del Arco Mediterráneo de la Península Ibérica, fue declarado Patrimonio Mundial por la UNESCO. Con 7.000 años de antigüedad, hasta nuestros días han llegado más de 30 guras repartidas en 5 paneles.

En 2014 gracias al empuje de Ximo Martorell, llevamos hasta el Ayuntamiento de Navarrés la propuesta para rescatar aquellas figuras pintadas de la jaula en las que estaban encerradas y Estela Darocas, aun sin saber muy bien de qué se trataba todo aquello, se puso al frente del equipo de rescate. 

Desde entonces, hemos cambiado el cierre, hemos limpiado los paneles decorados y hemos hecho una documentación exhaustiva de los motivos. El abrigo vuelve a ser un abrigo, no una celda y las figuras ahora ofrecen una mejor lectura. Incrédula de mí, jamás imaginé que el proceso de limpieza daría aquellos resultados: han aparecido figuras que antes no se veían; otras permiten ahora una mejor interpretación que nos llevan a hablar de una escena que tiene mucho que aportar al estudio del arte rupestre levantino.

En el primer grupo, figuras que no se veían y que ahora vemos con claridad, se encuentran los restos de una gura femenina que, de haberse conservado completa, alcanzaría unas dimensiones nada despreciables para lo que es la media en el arte Levantino. Sin embargo, la conservación del arte rupestre tiene algo de perverso y mucho de cruel, pues permite que veamos que ahí estuvo la  figura de la mujer que avanzaba con paso decidido hacia la derecha vistiendo falda “plisada” y de amplios vuelos, pero nos impide contemplarla en todo su esplendor, completa. Una figura femenina que ahora sabemos, también gracias al Garrofero, está mucho más presente en los paneles levantinos de lo que se vino escribiendo durante décadas, matizando aquella imagen del “arte de los cazadores” que debían justificar, con sus armas y actitudes, la cronología de este arte prehistórico.

En el segundo grupo, el de figuras que permiten una interpretación más apurada, encontramos una maravillosa rareza. Se trata de la escena de monta o captura de la cabra viva. En ella, una figura humana con el tocado en la cabeza típico del núcleo artístico del Xúquer, cabalga a lomos de una cabra montés. La verdad es que la imagen da pie a esa especulación que alimenta nuestra disciplina: las interpretaciones son libres. Pero en lo que creo que coincidiríamos todos estando delante de la imagen es que, todavía hoy, la escena trasmite tensión, velocidad... autenticidad!

Hay mucho más en el Abrigo del Garrofero, claro, aunque no cabe aquí ni es el momento por lo que esperaremos impacientes la tesis de Ximo Martorell. Pero en definitiva y visto con perspectiva, actuar sobre el Abrigo del Garrofero nos ha permitido redescubrirlo, liberarlo de la jaula, rescatarlo del olvido, darle el trato que merecía y darlo a conocer en Navarrés, donde era un desconocido. Pero esto ya es pasado y ahora toca mirar al futuro. El futuro del Abrigo del Garrofero es el de articular junto al resto de conjuntos de arte rupestre del Río Grande y del Macizo del Caroig, un sistema radicular sólido de base (pre)histórica, esto es cultural, que contribuya a la cohesión, y con ella al crecimiento, de la comarca.

La última vez que estuve en el Garrofero, hará un par de meses, sería por abril, no quedaba ni rastro del invierno, ni del frío, y un tímido sol de primavera se atrevía entre las copas de aquel bosque infinito que se cobija en el Río Grande iluminando aquellas imágenes, calentándome el espíritu.

Interiors. L'aixada i la formiga.

L'aixada caigué decididament i pesada amb un colp sec, net; un colp expert. En retirar-la, deixà al descobert un món ocult de galeries i sales, de passadissos i entrades. L'aixada treballava obligada per unes mans calloses, aquell bancal terrós, estret, ancestral i diseccionava sense saber-ho un formiguer menut, però tossut que ara lluitava per la seua supervivència. Lluitava com ho havia fet sempre, però ara, la lluita es tornava més cruenta, més desigual: la formiga contra l'aixada.

Les formigues en aquell racó del món treballen com en qualsevol altre racó del món que hagueren pogut visitar mai: naixen i s'esforcen, s'estimen i s'odien, tenen cura de les seues larves i envelleixen com a qualsevol racó del món, però ho fan en un llenguatge que entenc, ho fan en el meu mateix idioma. Sense estridències, sense extravagàncies ni costums estranys, ans els meus costums, els costums de les àvies del formiguer, de les àvies de les àvies del formiguer, de les àvies de les àvies de les àvies...

L'aixada caigué decididament i pesada amb un colp sec, net; un colp expert. En retirar-la, deixà al descobert un món ocult de galeries i sales, de passadissos i entrades. En retirar-la, deixà al descobert els Interiors d'un formiguer nou que s'obria al món per primer cop: començava ara i ací una nova aventura que havia de ser contada. Un nou formiguejar, aquest cop, pels Interiors.

Milhau. Tornar per descobrir-la.

Han passat quatre anys des d'aquell viatge rellamp a l'Occitània que va empaparrar-se a les entranyes, al fetge concretament, de manera indeleble. Quatre anys i ara tornem, amb les expectatives rebaixades perquè, si alguna cosa m'ensenyà Macondo, o Sabina, o qui sap si fou el formiguejar, és que "al lugar donde has sido feliz, no debieras tratar de volver...". Podries barrejar l'enyorança i les expectatives en proporcions errònies i sí, cagar-la, i escriure un post al blog, amb retard i ple de referències a un altre viatge ja passat; a un viatge ja postejat.

Ben conscients d'això, previnguts si més no, vam carregar les furgos, els vestits, els atifells de correfoc... vam carregar-les de gent i vam començar un viatge que, tot podia ser, acabara abans de començar atrapats a una barrera de gendarmes en estat d'emergència, sensibilitzats, susceptibles i alarmats per la càrrega "sospitosament" explosiva. Tanmateix, les nostres furgos emetien radiacions de bonrotllisme que es van transmetre per l'aire i van contagiar la policia de frontera convertint l'arsenal que els penjava dels muscles en banderoles de benvinguda de mil colors. Tot molt psicotròpic.

Jacques Cohen ens esperava en aquell alberg, seu de l'associació d'amics de la cultura occitàna de Milhau, amb el programa mil·limetradament tancat.

I amb el programa gravat en alguna ment privilegiada -no pas la nostra- ens llançarem a recórrer els carrers, i els bars, de Milhau al ritme festiu de tabal i dolçaina. Érem una comparsa divertidíssima: disfressats, desinhibits i anunciats en la distància per una música aliena en aquella terra de formatges florits, vam parar en dos, tres, quatre... fins a cinc bars diferents per tastar en tots ells el mateix pastís!

Amb aquest panorama, clar, encara que no vam matinar massa, ens aprofitarem d'aquelles ments privilegiades per escapolir-nos de l'estricte control de Jaques i recórrer els carrerons del Milhau medieval, resseguir la riba del Tarn i conèixer, per fi, una ciutat que se'ns havia presentat noctámbula, taciturna i obscura i que ara se'ns mostrava a ple rendiment: tendetes delicadament decorades, ben "a la francesa", oferien tot un no acabar de detallets inútils i utilitats d'allò més supèrflues. La pedra dominava a les construccions i a les teulades, i per damunt de totes elles, la Beffroi, la torre on es retroben els origen: els dels milhonencs i els meus, tots fills i filles del reis d'Aragó... #poshclaro!

I passeja que passejaràs, se'ns va tirar la vesprada al damunt i amb ella l'hora promesa: el correfoc més estrany que hem fet mai, entre cotxes i per damunt les voreres, esquivant vianants, cartells, paradetes i tendals! i malgrat tot, vam sobreviure; i el més impressionant: els milhonencs hi estaven entusiasmats! vols dir que tornarem... mmm je n'ai sais pas?

Resolt el compromís, caiguda novament la nit, arribà l'hora del pastís líquid, dolç, embafós, que ajudara a empassar-se aquelles pastetes resseques que, al cap de pocs minuts, ens enlairaren per sobre les teulades de Milhau. El sopar feia molta estona que s'havia convertit en justa: un duel a camp obert entre tradicions musicals distants. Els espectadors, els no-músics, ens havíem transformat en un ramat de bufons de cort ballarins contorsionistes. Fora ja del Beffroi, expulsats del paradís, la música seguia, però els demés no l'escoltaven, la portàvem als caps; ens ressonava als oïts sense necessitat de músics.

I així com havíem fet la vespra, ens llançarem novament als braços de la ciutat, als seus bars. Desfent el camí pels carrers de Milhau tornàvem a poc a poc a casa, cadascú al seu ritme, cadascú al seu pas.

Ara, vist amb perspectiva, s'han esvaït les pors. Les prevencions i les precaucions van deixar pas a la improvisació: Milhau 2011 - 2015: una ciutat, dos viatges distants en el temps i en el mode i la confirmació que el nostre destí mai és el lloc, ans la nova manera de veure les coses.