si els valencians foren negres votarien al KKK

La gent del Red Center.

Primer haig de parlar de la dona que ha fet possible la meua estada al desert. Aquesta és June Ross. Sencillament genial. sabeu? és una dona normal, amb el seu geni cagat i moments divertits, activa, dinàmica i una boja per l'art rupestre. Jo me l'esperava més jove, però no, deu rondar els 60 i malgasta energies des del matí a la nit. Sencillament genial. Després esta Mike Smith, reconegut arqueòleg, especialista en el desert. El primer encontre no fou molt afortunat: al baixar de l'avió portava sis hores sense fumar i el primer que vaig fer, com imaginareu tots els que em coneixeu, fou encendrem el cigarret que ja duia liat des de les altures, i va i resulta que el tipo és 'al·lèrgic' al fum i em volia a 50 metres d'ell. Després, respectant aquesta norma, la relació ha estat més que bona. És divertit, encuriosit, més pausat que June i té una conversa en la que, tot i el que sap, et permet sempre entrar i participar.

Després està Calolo, xilé, passats els 50, mai haguera dit que era un home de ciència, té aspecte encara de xiquet, però és molt divertit, li encanta cantar i tocar la guitarra i hem compartit moltes cançons en el viatge. En últim lloc (seguisc un ordre cronològic, res més) està Dani, xilena, 32 anys, doctoranda en art rupestre, no parla ni papa d'anglés, més serieta, però amable, atenta tot i que tardoneta... l'unica falta que li pose és que em va dir que pareixia més major del que soc; ai, ai ai... jo que encara em veig una xiqueta.... Ara esta compartint el despatx amb mi i jo agraisc un poc de companyia, ja sabeu... m'agrada xarrar i necessite a algú a qui molestar... 

Després estaven els rangers amb els que he compartit algunes hores i nits a la fresca: Phil i Kylie i Shanon d'Owe Spring Reserve, Simon, Kim i Amanda, i Mike i Kasha de Watarrka National Park, crec que ells també agraïen una mica de companyia... doncs viuen aïllats, a kilometres de qualsevol imprempta de civilització; Lio, l'aborigen que ens ensenyà el que és la dignitat dels pobles abandonats i que compartí amb nosaltres una miqueta de la seua sabiduria; Graechel, la perdiodista de la nacional, que aparegué un matí i es passà tot el dia fent preguntes... i al matí següent, desaparegué. En general, vam ser un grupet bastant amigable, després Mike se'n va anar i ens vam quedar més sols, hem estat quatre fins a última hora quan vam deixar a Calolo en Canberra i hem arrivat a Armidale només tres supervivents.

L'Outback: el desert que no ho pareix.

Aterrisses a l'aeroport d'Alice Springs i de seguida et montes en un 4x4. El primer que intueixes és que aquest serà el teu company durant més hores al 'bush', així que busques una posició còmoda i et llances a la carretera. Al prinicipi aquesta esta asfaltada, per uns centenars de kilometres, però de seguida dobles en un carril que no ho pareix i comença l'aventura en el Red Center. La pols que alça el cotxes és roja com roig és el carril, com roja és l'arena que t'envolta... Tot un roig espurnejat del verd de l'espinifex, del marró dels matolls secs i del blanc del troncs del Gum-Trees que, digníssims i bellíssims, s'alcen als llits dels rius secs. Així és, un desert que no ho pareix. Verdíssim. Tremendo. De kilometres i kilometres de planures només interrompudes per unes tímides serralades, poc sobreeixides, que permeten a l'aigua generar uns torrents devastadors que només pots intuir per les cicatrius en la terra i els arbres caiguts en la batalla.

Amb el 4x4 t'endinses seguint el serpentejant carril roig, travesses el llit del riu una vegada i una altra, ara travesses una vall menuda i tancada, ara t'obris pas en la planura... durant hores vas sacsejada per la inconsistència del camí... en un rebot continu que et deixa les cames endormiscades i el cervell batut. Després d'hores de cotxe -en Australia res esta prop-, baixes com pots mentre pregues que els peus et responguen a la teua voluntat d'avançar i carregues el bulto a l'esquena amb la imprescindible aigua i la imprescindible càmera i comences a caminar. El desert no és especialment difícil de caminar, malgrat l'arena que t'enfonsa els peus i els incomodes còdols... i, finalment, arribes al lloc desitjat (bé, no sempre, però açò és una altra història) i passes allí el temps necessari per a que quan les cames i el cervell tornen al seu lloc tornes a pujar al 4x4.

Tot i la vegetació enganyosa que gaudiem, és precisament la falta d'aigua i la impredictibilitat de les pluges el que li dóna aquesta definició de desert a tant bast territori. Les tres gràcies van propiciar que just un dia abans de la meua arrivada ploguera al Outback (outback és el terme australia per al que els yankis coneixen com FarWest) així que a cada visita als WaterHole (bassals més o menys permanents) l'aigua ens regalava un paisatge pintoresc i ple de vida. Aquesta vida és una explosió de pardals de mil colors, amb mil cants diferents, amunt i avall; aquesta vida és una explosió d'insectes engorrosos i d'amfibis ballarins, però no de grans macròpods, els cangurs han estat els grans ausents del viatge.

La Paella Australiana.

...mmm... després que la festa em resultara una mica decepcionant va tocar-li el torn a la paella. La festa? vam alternar un parell de garitos (llamense 'pubs') de l'Armidale nocturna... tan vuida com la diurna... i l'unic que per a mi tenia un poc més d'interés era el Armidale's Club, un antro de perversió i luxuria... ...mmm... que va! el lloc dels 'Hippy' segons les meues informants... amb una llar encesa al centre de la sala, música en directe: tres 'maxuxos' tocant country-music, però que vaja! era un ambient bastant agradable, no per a desmadrar-se, però sí per a passar una bona estona el divendres per la nit amb una cervesseta i una conversa amena. Però a les gabatxetes no els pareixia un lloc adient per a una nit de festa. Vam arrivar a un altre 'pub' on uns post-adolescents tocaven alguna cosa que pretenia ser 'grunge' (amb l'edat em faig exigent...), però ai Ferran, si els hagueres sentit, hagueres plorat!! La tercera i última opció va ser com no podia ser d'una altra manera el pum-pum (Bacalao). total, a dormir prompte que al dia següent m'esperava, si més no, un dia dur...

Com estic tant canviada, ara m'alce prompte (i em gite més prompte encara, clar) i el dissabte no fou una exepció (ni el diumenge). Vaig anar a vore si estava obert el Keeping Center, però no. Per compensar-ho estava oberta la Galeria d'Art de Nova Anglaterra (un altre dia parlaré de Nova Anglaterra)... no soc una entesa en art contemporani... però a mi em va pareixer bastant ordinaria... no se Pepa, tu que n'opines??

i a les 12:30 puntual com un rellotge estava jo en casa d'Iain Davidson. La paella estava al foc, encara no havia posat l'arrós... però ja es podien veure les gambes flotant en el caldo. La resta de convidats anaven acudint... després em van contar que es que tota la intel·lectualitat Armidalense (o part d'ella com a mínim) havia conegut a Jose López, el valencianet del que ja vos he parlat... i els havia causat tanta i tant bona impressió que aprofitant que hi havia dos nadius de la terra de la paella i que Iain (i açò és una opinió meua) esta en un flash-back continu amb tant de valencià rondant sa casa, doncs havien decidit fer la paella i tot això... total que José López esta fent turisme en Kakadu i jo, sincerament, hagués preferit una BBQ a l'australiana abans que la paella que evitaré descriure per no ferir sensibilitats... Això si, vaig deixar el plat net. Complidora. El més graciós es que per acompanyar la paella havien fet... SANGRIA!!! per ajudar a empassar-se l'arrós. Les postres, les postres m'agradaren.

Bé, la conversa era agradable, doncs aixó, una conversa de gent ja major... (clar, imagineu-me a mi, Trini, envoltada per persones tant majors, amb tanta experiència vital -que si jo he viscut ací, que si jo he viscut allà, que si jo he fet no-se-que, que si jo he sigut no-se-quantos...- que estava entre aborrida i asombrada). Després del café, desapareguí...

La proxima paella... la Valenciana.

...de pintures i koales...

Esta setmana esta resultant més agitada que no pas l'anterior... serà perque un cop assentada... (me'n torne a anar) Bé, no he parat de fer cosetes... Ahir vam anar a visitar unes pintures, ai!, al Mount Yarrowick. Aci no tenen muntanyes, és a dir, tot és un pujar i baixar lleugeres pendents, però no tenen muntanyes pròpiament dites. Aquest Mont, sense ser una muntanya, ja té un aspecte més... digne. Actualment és un Parc Natural, propitetat de la comunitat indigena de la zona que, vos conte, ací en Armidale semblen bastant organitzats, però ja vos diré més quant visite el Cultural Center & Keeping Place. Les pintures s'estenien en el mini refugi que proporcionava una roca tremeeeenda... i allí, un fris d'uns 3 metres plenet de petjades de pardals, cercles vuits i puntuacions... El guia que ens acompanyava era alguna cosa així com el rebesnet del 'elder' (el iaio) de la tribu a l'arrivada dels blanquets, no vaig conseguir de pillar-li'n ni una!!. El paisatge, el bosc, era mooolt bonic, amb arbres gegants, amb un baix-bosc poc dens que et permet endinsar-te... i tot en un dia gris, quasi plutjòs, que li atorgava un caire molt romàntic al lloc.

Avuí, i gràcies a les francesetes que em van avisar (i convidar) he anat a vore Koales, així que Patri, si estas per ahi, aquesta foto i un video que t'he fet són els meus regals australians per a tu. Són menudets... i bastant graciosos. El lloc era un Centre de Cura dels Koales que es troben per ahi malalts, o ferits... però la dona que el duia tenia de tot. Wallabis (com cangurs, el xiconino que hi ha dins la bossa de la foto de baix), loros, cacatues, una cabra, molts gossos... Avuí, i segons ens han contat, als koales els hem caigut bé i estaven molt actius, bé, no tots clar. Però ens han regalat moment molts tendres, molt graciosos... 

Esta nit tinc un sopar fora del Mary White College, en Armidale poble... a coneixer gent, beure cervesses... i "lo que se tercie" i demà tinc PAELLA a casa d'Iain... ai, ai, ai... (Máma, jo sempre preferiré la teua encara que, enten-me, demà et seré infidel). Ja vos contaré.