Enterreu-me mirant a la Meca. Extracte preliminar de les excavacions arqueològiques en el Cafetí (Campanar. València)

Ara que, en contra la voluntat de les pandèmies i gràcies a l'esforç i cabuderia dels Clavaris de la Junta de Festes Patronals de la Mare de Déu de Campanar, el Llibret de Festes ha vist la llum, publique ací la nostra participació al Llibret de 2022. És un extracte preliminar de les excavacions arqueològiques que vam dur a terme al solar del Cafetí de Galera, entre els carrers Vinalesa i Gravador Enguídanos, entre novembre de 2019 i juny de 2020.

Aprofite per agraïr els Clavaris eixa cabuderia, la constància que ens ha permés participar també un poc, a la nostra manera, de les Festes de Campanar 2022.

 

Enterreu-me mirant a la Meca. Extracte preliminar de les excavacions arqueològiques en el Cafetí.
Trini Martínez i Rubio.
Leonardo Penadés Clavijo

A estes altures ja és molt el que se sap i el que s’ha contat de Campanar. Tanmateix, què passava a Campanar abans que arribara el rei que ho canviaria tot encara és una incògnita. Abans que Jaume I arribara, una comunitat camperola, artesana i musulmana naixia, vivia i moria en estes terres tan fèrtils a la voreta del Túria. 

D’aquells temps remots, poca cosa ens ha deixat el registre escrit, però farem parlar les pedres. La construcció d’una promoció de cases unifamiliars entre els carrers Gravador Enguídanos i Vinalesa, s’iniciava amb l’enderroc del mític Cafetí, i amb la cobertura de la llei de patrimoni cultural valencià, els treballs arqueològics van començar el dia 11 de novembre de 2019. Amb les primeres cullerades, les primeres troballes. L’aparició de restes humanes feien saltar totes les alarmes i des dels primers moments es va saber que ens trobàvem davant d’una troballa singular. Una troballa que anava a fer tremolar els ciments de la història de Campanar.

8 mesos després havíem acabat els treballs arqueològics, només interromputs per temporals de rècord com fou Glòria, que recordaran. Durant tots aquells mesos, es van documentar 409 unitats estratigràfiques, el que per als arqueòlegs son cadascuna de les peces que composen el puzzle que, quan aconseguim col·locar al seu lloc exacte, ens mostren la imatge nítida d’aquell lloc concret, al llarg del temps.

Així, ara podem avançar que la història de Campanar és molt més antiga del què ens pensàvem. Les successives riuades, les avingudes que han proporcionat eixa fertilitat natural a la terra de Campanar, arrossegaren amb elles, trossos menuts de ceràmica feta a mà. Ceràmica anterior a la invenció i difusió del torn que bé podria retrotraure’ns a l’Edat del Bronze. Més certesa ofereixen els materials ibers i romans recuperats de tipologia diversa (des de fragments de ceràmica fina per posar a taula, fins a restes de grans contenidors) amb algunes formes ben característiques. Tanmateix, només fou documentada una estructura excavada en el sòl que poguèrem adscriure a aquests moments tan antics, el que ens du a pensar que aquells materials foren arrossegats d’algun lloc pròxim al solar.

A dia de hui, les restes arqueològiques apunten a un assentament humà en Campanar, o molt a prop, almenys des de principis del I mil·leni aC. entre els segles IX aC i el III dC.

I la vida va continuar, i també la mort. I va arribar el dia, molts segles després, que el Campanar islàmic va necessitar un espai on soterrar els seus difunts. Les excavacions al solar del Cafetí van treure a la llum només una part de la necròpoli islàmica de Campanar. Sabem que no l’hem recuperada sencera, que deuen quedar moltes restes baix les voreres del carrer Mestre Bagant i Gravador Enguídanos. Però no s’espanten: no és dels morts dels qui hem de tenir por… Així, vàrem excavar una part només del cementiri, sí, però, en la qual hem exhumat les restes de 105 individus. D’ambdós sexes i de totes les edats, però tots ells soterrats sota el mateix ritu: el ritu islàmic.

La majoria de tombes eren senzillament una fosa excavada en la terra, tan llarga com fos el mort, i allí es diapositiva el cos cobert amb la mortalla, sense aixovar, en decúbit lateral, procurant que el cap quedés orientat al sud i la cara mirant a la Meca. Tanmateix, en unes poques tombes es van recuperar restes de claus de ferro ordenadament disposats en fileres al llarg del cos inhumat. Eren sense dubte les restes de taüts amb els que s’havien soterrat els morts, que tot i no ser una pràctica habitual entre els musulmans medievals, comença a generalitzar-se cap als segles XI i XII dC. Finalment, només en 6 casos s’havia conservat la coberta, de rajoles o teules, que ajudaven els vius a localitzar les tombes i diferenciar-les. 

Ara bé, l’anàlisi de les fosses apunta a una reocupació de l’espai al llarg del temps, fins al punt que algunes tombes més modernes tallaren les més antigues quan estes últimes ja no serien visibles i s’haurien esvaït el nom dels qui les ocupaven. Així, sembla evident que el cementiri del Campanar islàmic va estar en funcionament durant molt de temps.

Amb la dispersió de l’alqueria islàmica el cementiri perd la seua funció i la terra va cobrint les tombes i les tombes cauen en l’oblit. Comença un llarg període que va des del segle XIV fins al XIX dC que aquell solar es dedica al conreu. L’estudi de les restes ceràmiques i de la composició dels estrats mostra que son les labors agrícoles les protagonistes en aquell moment i que ho seran fins que, en arribar-li el torn, es construisquen les primeres cases, ja tocat el segle XIX.

Després, el segle XX serà el segle del Cafetí, i dels bons moments que van viure allí els veïns del poble. I serà també el segle en què acaba la nostra història. Si recordeu, amb l’enderroc del mític bar entràvem els arqueòlegs en escena. Fins ací arriba l’arqueologia, ara, acabat d’estrenar el segle XXI, s’estrenen les noves cases i és el moment d’encetar noves històries.

L’excavació al solar del carrer Gravador Enguídanos ha resolt alguns misteris de la història de Campanar. Però són molts més els misteris que ara se’ns plantegen, misteris ben antics, de temps dels romans o dels ibers, quí sap?, i que noves excavacions resoldran. Cal seguir interrogant les pedres, perquè elles ens parlaran.

Epistolari Israelià #5. Quotidianitats d'alts vols.

En Millares, a 12 d’abril de 2021.

 

Estimat amic,

com va la vida? Com portes la primavera? Te respecta? Te respecta el còvit? …més li val, i això espere… Eres essencial per a les autoritats? Ja t’han vaccinat? Encara no? I a que esperes!?!

 

Se’m van quedar moltes coses a respondre`t de la teua última carta, ara fa molt mesos ja. De fet, recorde que se’m van quedar moltes respostes per donar-te, però ja no recorde quines eren i en quin ordre i que després vaig demanar temps mort. I després, vaig fer trampa, i aprofití aquella paella marinera, i nadalenca, al vell mig de la planura al·luvial a mode de carta en viu i comodí i que ara, després de demanar un nou -i llarg- temps mort, m’he decidit que t’anava a escriure. I en això estic.

 

Que hauria d’estar treballant, però que no puc, que m’he alçat molt cansada, i no puc, i com no m’abelleix, el cos no tira i el cap no empeny. I he pensat que hauria d’aprofitar més a sovint les coses bones de ser la meua pròpia cap -the boss, la chef, laputama-, i deixar d’explotar-me salvatgement -només per un moment- i escriure una carta que fa temps que tinc pendent.

 

Que juga al meu favor -a favor d’esta carta i la meua astènia- que el dia ha eixit gris, i fred, perquè jo, ara, al cap només tinc flors i violes. Més o menys com ve ocorrent cada primavera: confinada a un despatx mentre la Primavera xiscla d’alegria “ja estan ací les oronetes, ja estan ací les oronetes!!”. Que pot ser em queixe de vici perque isc a la muntanya quatre o cinc vegades a la setmana, però sempre amb desconeguts, sempre amb grups que prentent-se el seu temps, em priven del meu.

 

Que veig les flors amb la urgència d’evitar que algú les trepitge, i això no es gaudir les flors, això és patir-les. Una carrera contracorrent per contindre l’explorador de torn, l’aventurer eventual “per favor, respecteu el sender, no se n’isqueu d’ell, moltes gràcies, molt amables”. Gent de tota mena i condició que ve de visita atreta per la crida salvatge del bosc pristí. Ha! Pristí, diu! ...el bosc rebordonyit, diria jo... 

 

Reprimisc la piulada fàcil i mordaç maleint i ridiculitzant alguns visitants. Com reprimisc, amb gran esforç, les piulades que m’encantaria escriure per explicar al món persones que mereixerien ser conegudes per molts. I les reprimisc perquè si les escriguera, ja no podria contindre la primera. La lluita contra el dimoni burleta que porte dins: sarcàstic, irònic i mesquí.

 

I en eixe anar i tornar, corba ve corba va, per una carretera tan plena d’ulls com solitària, que pense fa molts mesos què t’havia de contar. No corbes, sinó pensaments. I pensava en traslladar-te’n alguns dels més elevats. Però m’he vist rídicula: pensaments elevats i 1,59cm d’estatura són incompatibles. Ben mirat, el trajecte de casa a Bicorp és un viatge en molts sentits. Físic, emocional, intel·lectual... Ara, de fa unes setmanes la cosa està més relaxada, que Andreu m’ha arreglat la ràdio del cotxe i la cosa ja no és tan dramàtica, que la música aplaca els pensaments.

 

Que volia escriure’t no sobre quotidianitats, que em semblaven un poc avorrides, però tampoc voldria evidenciar -innecessàriament- la meua imbecil·litat. Que la quotidianitat es redueix a la feina: si ixen les subvencions, si els ajuntaments comptaran amb nosaltres per executar-les, que si ens entra un client nou al web, que si prepare un nou pressupost, que si me n’hauré passat de car, que més baix no el puc posar, que no vull pagar per treballar, que crec que patisc l’ansietat de l’autònom, que ara ens sobra feina, però haig de pagar les nòmines d’este mes i les que vindràn i que han d’entrar nous projectes, i per què collons no n’entren, i que hui n’han entrat dos, o cap, i que l’excavació no ha obtingut resultats, i que un arquitecte m’ha trucat pensant-se que jo sóc l’administració i m’ha amenaçat, que per què tarden tant, i que la culpa serà del txa-txa-txà, i que li he dit que no dispare al missatger, però això a ell li és igual, i que ara demanen un estudi de paraments, i ves i dis-li-ho al client... 

 

Bé, a la feina i a les plantes i els animals, que vull esporgar les oliveres, i que me costa una eternitat, que si després les vull abonar i com, que si me llauren a temps o si seria millor no llaurar, que si vaig de torrada a la caseta, que si m’empatxe de xulles i cansalà, que després no hi ha qui se’n desprenga a no ser que ho regue tot amb un bon vi, que si el gintònic és digestiu o tant sols una mentida pietosa, encara que per a pietosa, la sacrosanta castanya que m’he pillat sense vore-la vindre i sense convidar... que si el plutonio -aka Herbero infernal- que preparem a l’estiu s’està acabant, que si caldrà preparar-ne de nou i que mentre floreixen o no floreixen les aromàtiques l’americaneta està covant cinc ous que haurien de nàixer en 3 setmanes i ves quina sorpresa que la Catxirulo va i resulta que no es gallina que és gall i ja tenim el ciri muntat que el Gall Torró, encara que estiga ceg d’un ull, veu ben clar com se trisca les gallines i això només pot portar problemes al galliner... 

 

Que total, amb esta turra, igual la propera carta m’ho repense i m’envalentone i quasi millor t’escric ja sobre els alts pensaments que m’assalten. Espera llavors un carta més curta. Pot ser, fins i tot, tarde menys en escriure-la, perquè serà tan breu...

Mentre tot això ocorre, cuida’t molt amic. Introduïsc la carta a la bústia virtual i comença l’espera, de segur més breu del què ha estat la teua, de la resposta. I que els alts pensaments no ens impedisquen beure i gaudir a glops la quotidiana bellesa!

 

Salut!

Epistolari Israelià #4. Aquesta no serà una història d’herois.

 

En Millares, a 27 d’Octubre de 2020.

Estimat amic,

La meua peresa ens ha vençut als dos… i no hi ha excuses, però fixa’t: la teua última resposta fou tan repentina i inesperadament ràpida que em vas deixar en clar fora de joc. I aquella fou i és, de moment, “la millor carta ever” que havíem escrit des que reprenguérem la comunicació amb fluïdesa i format epistolar. Una delicia! ...anava llegint-la, amb aquell ritme trepidant que li imprimires i que enganxava, i era com vore’t per un foradet: enjugassat, entusiasmat amb els projectes i els retrobaments sobtats. Hi ha tantes coses a comentar d’aquella carta que em va doldre que en rebre la teua nova carta ahir, la meua peresa ens haguera privat de l’oportunitat de comentar-la amb calma.

Tanmateix, la nova missiva em permet reprendre el fil (ahi, t’ho hauré d’agraïr! ...no has passat pàgina! i m’has permés reenganxar-me a la història) perque jo botava d’alegría amb tu en saber que encara que amb retard, t’arribaven cartes desde la pluja. Et plouen cartes, amic! I que si vas esperar 12 anys i encara t’il·lusionava, podries esperar un mesos en que jo et contestara… i en llegir-ho, vaig alenar! 12 anys! I no sé que pensar, perqué si algú sapigué fer seu el realisme màgic, eixe fores tu. Especialista en reescriure guions que milloraren la història, i guanyes molt en els gags curts.

Personalment, la història galega em té entusiasmada: m’hauràs de contar més. M’ho hauràs de contar millor. T’escriu en portugués i tu somiqueges. Ai, amic… é muito engraçado!

Però amb tot, em faria més gràcia, ja em perdonarás, tornar-vos a escoltar als dos, Pelé i Melé, fent ràdio de nou… Però, ja no vos deixaràn fumar a l’estudi!? ...haureu de fer ràdio amb mascareta?! M’ho preguntava en agost, però ara en octubre, això dóna igual, perquè ara mateixa el programa està a un calaix. Pot ser, alguna nit, d’ací uns mesos, en un dels parèntesis viatgers del Pere, el torneu a treure per exhibir-lo obsenament per tot Benimaclet, animant-lo a cops de cubata. I el programa s’envalentonarà, i pot ser fins i tot el bategeu: teniu el nom perfecte! El títol que capta l’escència! ...i la ressaca de l’endemà, s’emportarà la idea, i el programa se’n tornarà al calaix esperant una nova oportunitat… coses de la genialitat…

No fa molts anys, jo també fantasiejava en tornar a la ràdio: haguera demanat una hora per a mi sola, una nit d’entre setmana (un dilluns o un dimarts per acompanyar les ànimes solitàries… i lliures i llibertàries!) i homenatjar les músiques i els músics que em commouen. I a alguns els haguera dedicat més d’una sessió! ...fantasiejava en conduir de tornada, en acabar cap a casa, de nit, en la foscor, seguint la línia blanca com en un joc de videoconsola arcaica... Però després va remoure’s la Virgo que habita en mi i vaig començar a pensar el temps que em caldria per preparar cada sessió (jo no sé tant, ni sé improvisar!) i… així derrotada per l’evidència, guardí el meu programa, mort abans de ser batejat, en un calaix al costat del teu.

I des d’aquell Juliol vençut no t’he pogut contar que moguda per l’enveja em vaig posar a desmuntar sòcols i xapats i murs i adoquinats i ens hem vist atrapats en obres i reformes, tot esperant que a l’estiu, el corral estiga enllestit per rebre’t amb un gintònic entre els dits.

Unes obres necessàries en la casa. Ja veus, coses de les cases centenàries, que amb l’edat es tornen melindroses, però que ha sabut retornar-nos amb misteris i secrets desvetllats un poc dels maldecaps que ens està causant.

Les obres avançaven amb normalitat, tot segons els plans traçats, tot dins els cronogrames més quadriculats, quan els obrers van mampendre-la amb el mall contra un tabic que hauria de ser renovat. Era encara un matí de principis de setembre, i els rajos de sol entraven per la porta d’aquell paller al que només havíem pujat un parell de vegades des que havíem arribat a la casa. El tabic era poc consistent, de fàbrica antiga, a l’estil dels avantpassats: un canyís nugat amb cordill fet d’espart, enlluit per la cara vista amb una fina capa d’algeps que, en ser retirat, deixà a la vista un espai ocult entre parets. El que pensàvem que era una únic mur separant dues cambres amb accessos pels costats opostos, eren en realitat dos tàbics separats per quasi un metre de distància. En el sostre d’aquella estretor, en les “moldaes” entre bigues de fusta, un forat cegat fou suficient per fer entendre l’Andreu que allò no era un error de càlcul d’algun aprenent d’aparellador, sinó que aquell forat al sostre era l’accés a l’amagatall. Algú no volia ser trobat. 

Aquella anomalía constructiva necessitava una explicació, i al principi tot eren especulacions, però ara hem pogut reconstruir un poc la història d’aquell tabic fet a corre-cuita. Dins aquella cambra estreta, d’accés incòmode, i entre caixes de fusta corcada, van aparèixer les pistes definitives: una carta i una postal escrites des del front de la última guerra.

Aquesta no és una història d’herois. Avançava el conflicte, avançaven les trinxeres i s’acceleraven les lleves i el van cridar per incorporar-se i s’hi va presentar. A la carta demanava la mare i la germana que estigueren atentes perquè anava a enviar el jornal d’aquell mes per que, a casa, pogueren fer front a la malaltia del pare. Pero que era la última vegada perquè després ja necessitaria els diners per a ell… Conta a la carta, que mai diu des d’on l’escriu, que està bé. Que li agradava més la última destinació on havien estat abans que aquesta i que creia que prompte els donarien un nou destí.

Ara, no sabem en quin moment, si fou en un trasllat o en una nit de lluna nova, o… qui sap? hi ha tantes possibilitats!! El cas és que a ell li havia tocat lluitar en el bàndol equivocat. Ell no volia matar els soldats que tenia enfront..., ell haguera volgut matar els seus companys de trinxera! però això haguera estat molt difícil d’explicar al comandant…

Bo, pot ser és més senzill. Pot ser, senzillament no volia matar. El cas és que va trobar el moment, va veure clara l’ocasió i no deixà passar l’oportunitat… mamprengué a correr en direcció a casa. A sa casa. I no parà fins arribar. Van fer el tabic a corre-cuita i s’hi va ocultar. Uns mesos després, guanyaria la guerra. I és en aquest punt que comença la història que coneixíem els veïns al poble. I esta és la història dels vencedors: la d’homes profitosos forjats en la batalla, valerosos, aguerrits… rates cobardes traïdors assassins... no amic, aquesta no és una història d’herois… 

Avuí, el temps de les sorpreses a casa, ha passat… i ara ja esperem que acaben les obres, que ja no els pot quedar molt, que s’acosta el fred... i fent temps per veure si amb el temps se’m passen les dèries de moure o promoure dinars, sopars, trobades que no secundeu… ja només em queda l’esperança per perdre, tota la resta.. fotut! Per ahi va una komittia en desbandada!! A més, com els contactes en temps de pandèmia han canviat, no m’importa molt si no interactues al grup, tenint-te en una correspondència mecanografiada només per mi… em sé la guanyadora! 

Ja em perdonaràs l’abús, ‘çò són dos cartes en una?! no t’entretinc més... deixe caure la carta virtual en una bústia imaginaria, i quede a l’espera de la teua resposta que entenc serà en breus. No me tingues en compte si la meua es demora...

Epistolari Israelià #3. El Gegant Juliol.

En Millares, a 8 d'agost de 2020.

Estimat amic,

He vençut el Gegant Juliol. Juliol s’ha acabat. I no ha pogut amb mi. I ací estic, ara ja, pagant deutes. 

Hi ha mesos, que son com anys, com lloses, com muntanyes de lloses i de feina, son… gegants! Gegants que als seus peus sóc tan menuda i ell tan gran, davant mateixa dels seus dits descalços dins la sandalia, només veus unes cames infinites, peludes i retorçades. Si segueixes mirant amunt, allà lluny intueixes un melic reeixit dins la panxa rodona i un xupetí rídiculament menut li cobreix els muscles poderosos i els braços musculosos branden una basto tremendo que, si m’empoma, em deixarà aviada pel que queda d’any i, encara guanyes un graus més en la torció del coll i albires un somriure malèfic i desenfocat darrere aquella cabellera despentinada. Així són, de vegades, les fulles dels meus calendaris: infinites, feixugues, miops i armades amb un basto en cada entrada. Així ha estat el Gegant Juliol. 

Oh, cert és que vaig ser jo qui decidí anar a l’encontre del Gegant Juliol. La temptació era massa forta: reptes intel·lectuals, aventures professionals, propostes indecents de corsaris mellats, coixos i torts, i al final de tot, tresors d’or i diamants dins la cova baix la mar… Qui podria negar-se a entrar en la senda tenebrosa plena d’enfiladisses punxoses, arbes esprimatxats amb branques que semblen dits i una col·lecció de xiscles, xiuxiuejos i crits en la nit que farien les delícies de qualsevol trastocat? Jo no, amic meu, ...jo, tampoc.

I tota aquesta milonga, per tractar de disimular. Haig d’inventar-me gegants amb nom de mesos amb nom d’emperador perquè no podria mai superar aquella història teua del sòcol i l’extractor, que més bé sembla el nom d’una faula, però sense lliçó. Perquè amic meu, compartim els síntomes d’aquella malaltia color marró enmandarinat, però les meues fantàsies encara no han madurat, de fet, s’infantilitzen amb els anys: gegants, pirates, tresors… això si, dins els boscos. Per l’horta anava a pit descobert, desprotegida sense recer, vulnerable. I en aquest nou món, encara és més d’agraïr que em presentares la María Sánchez.

I m’invente excuses, històries, milongues per justificar cops de feina que es deuen assemblar molt a un bon cop de basto, però me va la marxa, està clar. I després passen eixos cops i mira, ací estic, al corral deixant que les oronetes em dicten aquesta carta. Eixe corral on te faries uns gintònics de campionat si la vida et portarà mai per ací… uns gintònics que no et beuràs a sa ciutat.. i on, en caure la nit, projectariem una pel·li que tu triares… i dos, i tres… fins la matinada. Bevent, veient, xarrant… ...mmm… com t’ho dic? és una invitació formal. No cal que li ho digues a ningú, però tampoc és requisit.

...bo, he vençut el Gegant Juliol. Juliol s’acabà. I no va poder amb mi. Tampoc podrà l’Agost, encara que l’aventura m’està cridant i pel camí que vaig, ja sé que ho intentará…


A la batalla!!

Epistolari Israelià #2. El Xiconino.

En Millares, a 15 de maig de 2020.

Estimat amic,

No me’l vas regalar, explícitament. Mai te’l vaig tornar amb nocturnitat, alevosia... i el teu consentiment. Ara ho sé.

…per fi m’he decidit a respondre a la teua carta fractal. Tu sempre tan puntual, jo sempre tan poc. No m’ho tingues en compte, hi ha coses que no canvien, al cap i al fi, som els mateixos, amb vint anys més, però els mateixos.

A més, deuen haver coses que no canvien, tot no pot canviar, sinó, quedarien les arrels a l’aire, i això, ara que (quan puc) observe la vida dels arbres, ja sé que això no els va bé, als arbres, dic… bé, que el que volia dir és que deuen haver coses que no canvien, així que encara sóc peresosa i tardona, això no pot canviar, però ara, en canvi, matine… ui si matine!! ara fins i tot, li trobe un puntent nosequé a matinar...

Bé, t’ho deia ara perquè hui he matinat, per a anar a treballar, hehe! En temps de pandèmia l’arqueologia és essencial! ...ja han tardat en adonar-se’n, els borinots! Hui he tret les restes d’un infant, un xiconino, i ja en van 101!! ...101 i encara em commouen. No tindria ni 4 anys, el xiconino; a més, m’he deixat a la meitat un individu juvenil, en una primera impressió, i que, pel distint nivell a què l’hem localitzat, degué morir un bon grapat d’anys abans que el xiconino ...però això, si t’interessa, ja t’ho conte en una altra carta...

Total, ara ja, asseguda al sofà, amb la llum suau del capvespre, he posat de fons les cançons d’un grup que morí jove deixant un bonic disc, mentre es refreda una mica el te i plouen les quatre gotes que no mullaran els carrers, però que completen el marc que fan d’aquesta tarda, la vesprada perfecta per respondre’t.

Amb el te fumejant ...a casa ja només fumegen les begudes calentes, qui t’ho haguera dit...? Bé, el que deia, amb el te fumejant pense amb el xiconino que hem desenterrat hui, amb tots els qui hem desenterrat els últims mesos i se’m fa evident el destí. L’afronte cada dia: desenterre morts, estudie la vida dels morts, recupere la història dels morts, però em preocupen els vius i els que viuran... ...mmm... bobaes, no en faces cas. Deu ser que estic escoltant Els Jovens i eixe maleït beneït himne que van compondre en un brindis a la melangia que cada vegada que escolte em fa rememorar quan érem nosaltres els qui cremàvem els carrers com correfocs: tu, jo, nosaltres, una comarca llunyana (si més no, llavors semblava mooolt llunyana!), el renault cinc i... l’Anís Tenis!

Una cançó que per moments té el poder que tenen els teus versos, que encara que no ho cregues son poderosos evocadors. I honestos. Més que la prosa forçada. Costa creure, llegint-los que no tingues alguna musa rondant eixe sofà que m’aixoplugà...

Bé, amic, el te s’ha gelat, ha caigut la nit i ha parat de ploure... ‘niré tancant. No t’ofusques, el bricolatge també pot ser creatiu.

Llance la carta i ens quedem ací, el xiconino i jo, a l’epera dels teus versos!