Cròniques Americanes

Corria per l'aeroport. Havia atansat el punt en què la respiració es mecanitza com un rellotge, i ja no recordava l'última vegada que això li havia passat. Una sala interminable i corria, malgrat que sabia que les esperances d'arribar a temps eren mínimes, escases. Nules, sí, però no podia permetre's el luxe de deixar d'intentar-ho. Arribà a la porta d'embarcament just per veure com enretiraven el cuc mecànic i plegable que mantenia l'avió enganxat a la terra.

El principi d'aquesta novela, és també l'inici del meu retorn al Brasil. He estat allotjada a un hotel elegant en plena perifèria suburvial de Madrid. La carrera m'ha empijorat el maluc, danyat recentment, però m'ha permés viatjar de nit. Dormir a l'avió. Descansar el maluc.

Certament, sense haver escomençat, el viatge ha estat, fins a la data, el més accidentat de tots aquestos formiguejars de curta durada i llarga distancia. La companyía aeria que ens havia de portar fins a La Paz va quebrar deu dies abans de l'inici del viatge el què ens ha obligat a suspendre la nostra participació al Concrgrés del SIARB a Bolivia. Tenia moltes ganes de retrobar-me amb La Paz pacificada, amb el Titicaca per observar, tal vegada, els Uros des de perspectives diferents, gaudir la ingravidesa de l'altura...

Tanmateix, el canvi de plans forçat, si bé fou decebedor en un principi, s'ha convertit en deu dies d'autèntiques vacances pel cor de Brasil. El plans són carretejar per São Pablo els propers 3 dies i volar fins a Minas Gerais recorrent algunes de les ciutats amb trajectores colonials més importants del país: Bello Horizonte, Ouro Preto, Diamantina... noms tan suggerents d'entrada, que són capaços de fer oblidar les altures.

Ara i ací comença la nova aventura pel formiguer brasiler; s'enceten amb ella les Cròniques Amèricanes amb les què tractaré de trascendir la quotidianitat més personal que explica el Formiguer. No garantisc que ho aconseguisca, puc prometre que ho intentaré.