Va sorgir a través d'algú que havia escoltat que hi havia un que tenia un cosí que coneixia a un amic que li va contar que un dia va ser feliç. I cap allà ens vam anar. Varem omplir els cotxes a gom amb una selecció del millor de cada casa. Una àmplia representació de cada cantó del país per visitar el país veí, germà.
Una rebuda amb fred, que no freda, anunciava un cap de setmana passat per aigua. I un viaducte nou, quasi per estrenar eixamplava l'horitzó sobre la vall que allotja la ciutat de Millau, objecte de la visita.
La primera nit, divendres, fou un extracte del bo i millor d'un grup de persones organitzades al voltant del Carnaval: excusa per a la visita. Un breu passeig pel centre de la ciutat, parada obligatòria al primer pub que ens va parèixer bé i a sopar! Sopar popular i grupal: cadascú aportava el que tenia, el que va significar, al remat, que haguérem de tastar tots els pastissos (quiche crec que en diuen els gavatxos), embotits i, sobretot, formatges que poblaven una taula baixa, però molt llarga. Després la vetllada s'allargà moderadament entre cançons occitanes, danses, acordions, albades i cant d'estil.
El dissabte i reunits tots al Centre Logístic i Festiu que seria durant tot el dia el Parc de la Victòria, començà el gran dia del CARNAVAL de MILLAU. El matí se'n va anar mentre preparàvem la cercavila, la mostra de foc i fèiem sonar les dolçaines. Amb puntualitat europea, dinàvem abans de les dotze i a les tres, en formació, cap a la plaça del poble on començaria l'acció.
Encapçalant la comitiva, vam iniciar una marxa de processó, ascendent, per un carrer com d'eixample; amb els arbres podats a la manera complexa (retorçuts torturadors!) què hauran de proporcionar una ombra fresca a l'estiu... o això espere. Destacava entre tanta gent disfressada, les bandes de músics que animaven el cotarro: aconjuntants sense uniforme: disfressats, anaven enllaçant una peça amb una altra al mateix ritme frenètic que les caracteritzava.
Després d'una sàtira política que ja voldrien els millors sainets i les falles més 'prestigioses'; després de matar i ressuscitar a tota una República Francesa, va venir el nostre minut de glòria (bé, un d'ells... vist tot el que ens quedava per davant...) Vam fer una mostra de foc d'allò més professional, cosa manida, i bastant resultona a un lloc poc acostumat a jugar amb foc... poc acostumat a pixar-se al llit, podríem dir.
La música no va parar ja més en tota la nit... el ritme frenètic d'aquelles composicions dominades per trompetes i saxos, per trombons i bombardins, se'ns va clavar ben fons, allà al moll de l'os, al batec del cor, als peus i al cap!
El diumenge, ja més abatuts, vençuts pel mateix ritme que hores abans ens empenyia cap al deliri, vam empendre el camí a casa. Pausadament (alguns més que altres) vam retornar tranquil·lament als dilluns de tots els dies. Ara, això sí, si Millau vol, allí ens veiem l'any vinent.
