dimecres, 30 de març del 2011

Millau. Carnavals que suplanten falles...


Va sorgir a través d'algú que havia escoltat que hi havia un que tenia un cosí que coneixia a un amic que li va contar que un dia va ser feliç. I cap allà ens vam anar. Varem omplir els cotxes a gom amb una selecció del millor de cada casa. Una àmplia representació de cada cantó del país per visitar el país veí, germà.

Una rebuda amb fred, que no freda, anunciava un cap de setmana passat per aigua. I un viaducte nou, quasi per estrenar eixamplava l'horitzó sobre la vall que allotja la ciutat de Millau, objecte de la visita.

La primera nit, divendres, fou un extracte del bo i millor d'un grup de persones organitzades al voltant del Carnaval: excusa per a la visita. Un breu passeig pel centre de la ciutat, parada obligatòria al primer pub que ens va parèixer bé i a sopar! Sopar popular i grupal: cadascú aportava el que tenia, el que va significar, al remat, que haguérem de tastar tots els pastissos (quiche crec que en diuen els gavatxos), embotits i, sobretot, formatges que poblaven una taula baixa, però molt llarga. Després la vetllada s'allargà moderadament entre cançons occitanes, danses, acordions, albades i cant d'estil.

El dissabte i reunits tots al Centre Logístic i Festiu que seria durant tot el dia el Parc de la Victòria, començà el gran dia del CARNAVAL de MILLAU. El matí se'n va anar mentre preparàvem la cercavila, la mostra de foc i fèiem sonar les dolçaines. Amb puntualitat europea, dinàvem abans de les dotze i a les tres, en formació, cap a la plaça del poble on començaria l'acció. 

Encapçalant la comitiva, vam iniciar una marxa de processó, ascendent, per un carrer com d'eixample; amb els arbres podats a la manera complexa (retorçuts torturadors!) què hauran de proporcionar una ombra fresca a l'estiu... o això espere. Destacava entre tanta gent disfressada, les bandes de músics que animaven el cotarro: aconjuntants sense uniforme: disfressats, anaven enllaçant una peça amb una altra al mateix ritme frenètic que les caracteritzava.

Després d'una sàtira política que ja voldrien els millors sainets i les falles més 'prestigioses'; després de matar i ressuscitar a tota una República Francesa, va venir el nostre minut de glòria (bé, un d'ells... vist tot el que ens quedava per davant...) Vam fer una mostra de foc d'allò més professional, cosa manida, i  bastant resultona a un lloc poc acostumat a jugar amb foc... poc acostumat a pixar-se al llit, podríem dir.

La música no va parar ja més en tota la nit... el ritme frenètic d'aquelles composicions dominades per trompetes i saxos, per trombons i bombardins, se'ns va clavar ben fons, allà al moll de l'os, al batec del cor, als peus i al cap!  

El diumenge, ja més abatuts, vençuts pel mateix ritme que hores abans ens empenyia cap al deliri, vam empendre el camí a casa. Pausadament (alguns més que altres) vam retornar tranquil·lament als dilluns de tots els dies. Ara, això sí, si Millau vol, allí ens veiem l'any vinent.

dijous, 16 de desembre del 2010

un viatge a Itaca ...malahuradament finat...

ITACA
     ...post que escric per imposició personal, per principis (doncs és un blog de viatges...) perquè les sensacions d'haver finat un projecte tant llarg, tant immens per a una formiga, s'han diluit en tant gran esforç.

...que esperava: un estadi ple de gent fent-me la ona? l'Orfeó Donostiarra cantant-me a l'orelleta l'Al·leluia del Messies de Handel? ... res de tot això. Més enllà del cansament físic que va seguir la defensa i que vaig arrossegar durant quasi una setmana...

Però tampoc vaig a dramatitzar. Tinc un record alegre del 23 de Novembre de 2010. Em va resultar fàcil l'exposició, la defensa pròpiament dita. Volia dir tot allò que vaig dir, més coses fins i tot, explicar els últims 5 anys de la meua vida. Vaig veure'm aclaparada pels afalagaments i compensada amb les crítiques d'un tribunal molt resabut. El guió es va acomplir al peu de la lletra, i això, sempre és d'agrair.

Ara, el que volia expressar en aquest post és quanta raó tenia el poeta...  

Tingues sempre al cor la idea d'Itaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Itaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Itaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
[...] (Kavafis-Riba-Llach)

A continuació, la primera pàgina del resultat del viatge... un viatge que ja detallava uns posts més amunt. Un viatge que engloba tots els viatges explicats a aquest blog...Però també un viatge que ha de deixar pas a nous destins... ara més que mai... com les formigues!!




dimecres, 8 de desembre del 2010

un FORMIGUER al Carrer 13


Aquí llegaron las hormigas

vamos conquistando tierras enemigas
invisible silenciosa y simultanea
toda la invasión es subterránea

Sin disparar al aire sin tirar misiles

sin tener que matar gente usando proyectiles
la guerra la peleamos sin usar fusiles
de bloque en bloque como los albañiles

Han tratado de pararnos un par de vaqueros
pero ya esta construido el hormiguero
somos muchos hermanos con muchos primos
la familia es grande porque nos reproducimos

Desplazamos al vaquero de sus oficinas
porque trabajamos a tiempo completo sin propina
no somos bienvenidos
como quiera entramos te picamos y te castigamos

Cuando mas te confías las hormigas te engañan
atacan en equipo como las pirañas
aunque sean pequeñas gracias a la unión
todas juntas se convierten en camión

Pobre del vaquero que nos subestima
cuando se duerme se le viene la colonia encima
por eso los vaqueros en todas las esquinas
los tenemos comiendo comida latina

Tu quieres guerra (x14)

Las hormigas pueden contra cualquier gigante
entran por la trompa de cualquier elefante
los derrumban sin que la sangre les salpique
ácido fórmico pa´ que les pique

No te confíes si la picada no te arde
la quemazón de la picada la sientes mas tarde
aunque tengas botas vaqueras y sombrero
hay muchas hormigas y pocos vaqueros

Los humildes se comieron a los nobles
para el 2020 vamos a ser el doble,
aquí no hay racismo no se trata de raza
si trabajo aquí, pues aquí tengo mi casa

Ser imparcial de eso es que se trata
hay que compartir los dulces de la piñata
ahora si el vaquero nos maltrata
puede ser que a las hormigas les salga lo de zapata

En equipo se resuelve cualquier contratiempo
cuando te picamos picamos al mismo tiempo
sobre nuestra unidad no debe haber preguntas
frente al peligro las hormigas mueren juntas

Tu quieres guerra (x8)

Un país durmiendo es un país desierto
mi gobierno se asusta cuando me despierto
pueden tirarse hasta los federales
somos 600 millones sin contar los ilegales

Entre las patas nunca escondo el rabo
prefiero morir como rebelde que vivir como esclavo
apuesto que los tuyos se rinden primero
porque los soldados míos no pelean por dinero

No le tengo miedo a las confrontaciones
porque yo me crié con invasiones
y como las hormigas si tengo mala suerte
defiendo mi hormiguero hasta la muerte

Tu quieres guerra (x21)

Vamos a medirnos a ver quien es mas bravo!

dimarts, 28 de setembre del 2010

Sardenya. L'ILLA.


Sardenya ha estat en tots els seus sentits, una autèntica i necessària ILLA. D'una banda, la constant, i persistent, presència de la mar et recorda permanentment, precisament, que hi estàs a una ILLA. D'altra, m'ha permés aILLAr-me d'un ambient una mica carregat com és tot el que envolta la finalització de la tesi, els nous encàrrecs i les feines pendents de fa tant de temps... Ara que ja ha passat un temps prudencial des que vam tornar se'm fa més clara la falta que em feia Sardenya. Un viatge sense horaris, amb canvis de plans planejats; amb la confiança que et dóna la companyia familiar. Un viatge heterogeni on gaudir de coses ben diverses com ara una frugal visita al passat gegant dels sards -revitalitzant, encoratjador-; unes aigües costaneres que no semblaven de la mateixa mar que banya ma casa; uns boscos de fades, encantats per la puresa; unes gents amables, atentes, rudes de vegades i, de vegades, ancorades al passat; ciutats poc urbanites; un reencontre desencisador amb un raconet més de pàtria... un viatge del tot recomanable per la calidesa en la rebuda, pels paisatges i racons que t'ofereix, pel menjar i la beguda que et serveix una illa, tan propera i tan llunyana, fins ara.

Previament al Formiguer...

a dins del formiguer: