Alboraia per un forat I. Amb els peus arrelats.

No vaig poder respondre immediatament. M'ho havia de pensar. Em demanaven opinió, a mi! opinió de què? sobre el poble que visc i habite, van dir. Recorde ara la tensió per acomplir els plaços; com, de camí a casa, des del treball, anava pegant-li voltes al tema que tractaria. Pensament que ocupava la major part del temps de passeig amb el Trotsk, i mal que bé, algun tema que altre eixia.

Amb aquest article iniciava la meua col·laboració amb Alboraia Digital i amb ell inicie ara la recuperació dels Articles (in)Opinats que he escrit per a la revista aquest darrer any. En els pròxims dies, Alboraia, per un forat.

Acabem d’encetar un nou any què, francament, presenta unes expectatives un tant desoladores. Encara s'escolta la remor que el món s'acaba aquest 2012 com anuncien algunes profecies antiquades, però hàbilment desenterrades arran d’alguna absurda promoció comercial de pel·lícules made in Hollywood. De no acomplir-se l'amenaça divina (parle de divinitats maies, obvi) encara podria ser pitjor, doncs cada dia a les noticies se’ns promet ni més ni menys que l'infern a la terra.

Així que, mentre arriba l'apocalíptica fi del món, ens despertem cada matí amb una lliçó gratuïta de macroeconomia o en meitat d’una classe de primer curs de ciències polítiques. Aprenem que els “mercats” són ens malèvoles i amb voluntat pròpia que pretenen dominar-nos per xuclar-nos la vida (llegiu ací ‘estalvis’ o ‘esforç’); que hi ha una “cosina de risc” que mai ens havien presentat i que ara s'asseu presidint la taula del dinar més quotidià. Igualment, i com si es tractés d’una escola de filòsofs grecs en –plena- decadència, cada dia ens repeteixen que la cosa està magra; que va per a llarg. I tot això ho fan amb una dialèctica ben entrenada, cínica i, sobretot, i a la vista està, molt eficaç.­­

Davant d’aquest panorama podem asseure’ns a esperar el final amerindi, engolir-nos la indignació que ens generen amb les poques molles que ens deixen o començar a treballar per un canvi real de la situació. Hi ha infinitat de maneres d’enfrontar-se a realitats que no ens agraden. Alboraia Digital n’és una. Molt vàlida, a més. És una iniciativa col·lectiva i aglutinadora amb voluntat informativa i amb els peus arrelats al poble on naix. És la plataforma adient per conèixer els veïns, per mantenir-nos informats els uns dels altres, cohesionats. Perquè contra les situacions diàries d’injustícia i egoisme en som més dels que volen i diuen. Com a tal l’hem d’utilitzar, una plataforma que ens permeta actuar localment, amb el món sencer al pensament.

Jo de bestreta, agraïsc les iniciatives dinàmiques, participatives, positives. Agraïsc l’oportunitat que m’ofereix Alboraia Digital per expressar pensaments amb els peus arrelats al poble, el ulls atalaiant la ciutat i el cap... el cap mar enllà. Però, per damunt de tot, agraïsc el treball que duu darrere, el que no es veu, i celebre el seu naixement i que siga per molts anys!!

Alboraia. Febrer 2012. 

Ruropolis. A l'ombra de la Transamazònica.

Com un exemple més dels deliris de grandesa de megalòmans irreductibles arreu del món, la Transamazònica dissecciona, d'est a oest, 4223 km de selva amazònica. Executada durant la dictadura militar (1964-1985) la carretera uniria els dos extrems del país i este amb Perú i Equador. Tanmateix, a dia de hui, les obres no estan finalitzades, i la major part de la carretera esta per pavimentar de manera que entre els mesos d'Octubre i Març, en l'estació de les pluges, és impracticable. La resta de l'any és una ferida oberta, roja i polsegosa entre el verd i alt marc de la selva que s'obre a cada marge.

La inacabada Transamazònica va comportar amb ella, conseqüències ben diverses (algunes previstes, altres no) per al Brasil i per al món. Darrere del núvol de pols que el cotxe va aixecant conforme devora kilòmetres, es van descobrint pobles de recent fundació. Un d'ells, l'exemple i l'excusa d'aquest post, és Ruropolis. La “Ciutat Rural” fou fundada en 1974 i compta a dia de hui amb uns 25.000 habitants aproximadament. Els seus carrers no estan asfaltats: polseguera permanent que tot ho cobreix a l'estació seca; fang relliscós -i perillós- amb les pluges. Males comunicacions, aïllament o falta de subministrament són alguns dels trets que caracteritzen la vida a Rurópolis.

Però, i els habitants de Ruropolis? van aparéixer per generació espontània al vell mig de l'espesa selva? Sota el lema “integrar para não entregar”, s'estimulà l'arribada de colons especialment del nord-est brasiler, amb el que entenc -sense tenir-ne la certesa- que es pretenia contenir alguns moviments autonomistes a l'interior de l'estat de Pará. Amb tot, els colons van anar arribant i, com és habitual, a cadascun d'ells li pertocava un lot de terres. Primer en vendrien la fusta, després plantarien grans -soja, preferentment-, soltarien quatre vaques i ara, ací i allà, mentre recorres la carretera Transamazònica, la selva queda una miqueta més lluny. El creixement imparable del Brasil reclama més terres, terres donades en lots equitatius. Terres que, en molts casos, però, ja estaven sent explotades per algú altre, d'alguna altra manera. Terres dels indis que sobreviuen a la selva i a la seua destrucció. Exterminats encara hui, reduïts a productes de consum turístic o reclosos en reserves, els aborígens són, novament, els grans derrotats en el xoc de cultures ...però d'aquest tema, ja n'he parlat recentment.

Amb tot, la Transamazônica, com altres carreteres brasileres ho foren abans, és el punt de partida per a la desforestació de la selva. Alguns estudis i algunes xifres ens situen davant d'un panorama alarmant: la rapidesa i la intensitat de les tales acceleren la pèrdua de la biodiversitat, destrueixen el sòl i en dificulten la recuperació de la selva. Les noticies que arriben des del govern federal no són molt esperançadores doncs les modificacions legislatives afavoreixen la desforestació. Afavoreixen el sistema capitalista de creixement; un model salvatge i depredador que no mira més enllà de l'avui, que no mira més enllà pel demà.

Amazònics

Parlen d'estiu, malgrat que és hivern, perquè les temperatures pugen i les pluges els donen un respir. I fan vida a les places del poble que a les nits, quan la calor es relaxa, s'omplin de parades de menjar, de gelats i de soroll. I s'alcen molt matí i l'activitat ja no pararà. I són dones i homes menuts, morens, desgastats des de petits, humils, treballadors i amb sang índia; i amb trets indis a la pell i al rostre, però sense indis a la vista. Fa molts anys que no hi ha indis en aquestes terres. Caboclos, mestissos, pot ser, però ja no s'enrecorden de ser indis. Si mai ho van ser.

La ràdio parlotejava una vesprada encara a Belém, aquest és un any una mica estrany, ha plogut més del que és habitual per a aquestes dates i el riu encara està molt alt. I els milers d'afluents que l'alimenten -els igarapés- encara estan molt vius. L'aigua corre amb força encara. Les aigües altes, faciliten la pesca i els peixos ens alimenten. Els peixos ben diversos del riu mare i les vaques de les comunitats de la serra.

Les comunitats, allunyades de les ciutats, mantenen uns ritmes propis. Si els governs locals les van oblidar, elles oblidaren els governs locals. Units a la civilització per carreteres bombardejades i, en el millor dels casos, per un fil prim amb electricitat. Pasturen vaques giboses i deixen que les gallines, porcs i gossos flacs els ronden la casa.

De vegades les trobes agrupades, i de vegades les cases s'escampen ací i allà i descobreixes els sostres de canyís i teules com revollons a la serra. Unitats familiars isolades amb vides senzilles, però intenses. Tota vida a la selva és intensa, doncs són tants els perills amb els que es conviu. La quotidianitat dels actes naturalitza i disfressa l'esforç per sobreviure. Però, malgrat la pressió i els canvis amb que els humans han sotmés la selva fins transformar-la en una caricatura d'ella mateixa, la floresta encara aixopluga molts perills; i més perills encara s'oculten sota les aigües tèrboles de l'Amazones.

Minas Gerais. Un conte contat al costat d'una finestra.

Passejar pel central estat de Minas Gerais és també passejar per la història del Brasil dels últims tres segles. Una història de bandeirantes i tropeiros, “homes bons” i esclaus que comença a finals del segle XVII. Ben a finals, amb les primeres troballes d'or a les entranyes d'aquelles muntanyes.

Els bandeirantes eren l'avantguarda de l'imparable avanç colonitzador. Conformaven autèntics exèrcits de tropes indígenes i europeus desamparats, quasi sempre autèntics sanguinaris. Els tropeiros eren el nexe d'unió, amb les seues caravanes de mules i ases, entre l'avantguarda de la colònia i les ciutats de la costa, centres administratius i representants de la metròpoli. La seua rudesa era el mitjà de transmissió de la informació entre punts molt allunyats d'un continent que creixia i creixia cada dia.

En un d'aquells punts, un dia de 1696 es fundava la ciutat de Mariana. Entre turons d'or, el nou governador escollia el punt on es plantaria el Pelourinho. El Pelourinho era un columna de pedra amb múltiples funcions: era el centre de la població i era el signe d'autonomia municipal. També era el punt on els “homes bons” castigaven públicament els bandolers, criminals i els esclaus. Aquests últims, fóren els autèntics protagonistes de les activitats econòmiques de tot un continent, i en concret, a Minas Gerais, de l'extracció de l'or i altres minerals.

Els reflexos dels diamants cegaven molts dels bandeirantes i tropeiros que anaven establint-se a la ciutat; les històries que arribaven a la costa des de l'interior, atreien molts “homes bons” i dones burgeses, i les seues propietat més preades: els esclaus. Poc a poc, Mariana creixa, la Rua Direita (carrer major de qualsevol vila, poble o ciutat de Minas Gerais) s'engalanava amb cases amb treballs deliciosos en les forges del balcó i delicats treballs de fusta a les finestres. Era la capital, des d'Europa arribaven les millors sedes, els millors treballs, òrgans únics que encara hui poden ser aprecaits a la Seu.

Pels mateixos anys naixia, ben a prop de l'anterior, sota el mateix context, Ouro Preto. Unes pedres ben negres havien cridat l'atenció d'un bandeirante encuriosit: aquell negror tan característica, ocultava or al seu interior. Els esdeveniments es precipitaven, la gent s'amuntonava a les portes de les ciutats i viles, tothom reclamava la seua oportunitat de fer-se ric amb una bona batuda al riu, i tot plegat, obligava la metròpoli a crear l'Estat de Minas Gerais. Corria l'any 1720. Portugal buscava la manera de fiscalitzar un or que semblava inacabable, combatre el contraband i controlar una població regida pels cops de sort, l'astúcia i l'avarícia.

Però l'or s'acabava. Cap a 1750 comencen a percebre's els primers símptomes, l'apreciat metall escassejava. Ara, però, el que estava creixent era l'aristocràcia genuïnament brasilera. Els lligams europeus ja quedaven molt lluny, ja ningú els recordava... L'increment de la pressió de la Corona sobre les taxes i el descens de la producció d'or propiciaven un ambient general de descontent. No tant sobre les classe baixes o els esclaus, sempiternament descontents, sinó entre les classes pudents (que fan pudor...). La conspiració es forjava a les afores d'Ouro Preto: declararien la independència de Minas Gerais i establirien una república a la francesa. Mantindrien l'esclavitud, però, per garantir una extracció d'or a perpetuïtat. Tanmateix, van ser traïts. Punt i final. Ciao. Finita. Adiós. Fins ací la revolta dels Inconfidentes.

La glòria passà, i el temps, i les ciutat i pobles de Minas Gerais, anaran quedant-se petrificades en la història que acabe de relatar. En 1897 es fundava la ciutat de Belo Horizonte amb l'únic objectiu d'establir una capital nova per a Minas Gerais que permetera una major expansió territorial i un millor control de la nova economia. Ara, Tiradentes és un poble escenari per a sèries de cobdícia i rancúnies familiars travades en el passat -culebrons, vaja- ; Mariana canta, amb el seu òrgan europeu, cançons de sirenes per a atraure els turistes cap a les tendetes malaltes d'horror vacui; i Ouro Preto és Patrimoni de la Humanitat, segons la UNESCO, des des 1980.

Què lluny queden els bandeirantes i el seu guerrejar i la polseguera que alçaven els tropeiros al passar... Què lluny els temps en què els esclaus eren nugats amb anelles de ferro per ser fustigats a la plaça del poble... i tanmateix, la conservació pètria de les cases i esglésies de tota la comarca et permet, amb quina facilitat, endinsar-te en les mines del passat.

Belo Horizonte. L'amfitrió perfecte.

Vicente Torres ens acull a la casa dels seus somnis. Ell mateix la dissenyà i la construí. Podria ser la casa dels meus somnis, perduda dins un bosc inimaginable tan prop de la ciutat. Vicente és, senzillament, l'amfitrió perfecte: bell, culte, elegant, atent, discret, generós... i qui sap quantes coses més! En tan bones mans, he fet la meua primera aproximació a la ciutat de Belo Horizonte.

Impressionada a l'arribada per una visió de llums que anaven encenent una ciutat a s'hora baixa, Belo Horizonte escenificava el nom amb que va ser batejada. Les últimes llums del dia deixaven apreciar un puja i baixa de turons abruptes desfigurats per una infinitat d'edificis alts, molt alts; construccions ostentoses que s'estenen fins més enllà del què uns ulls miops poden atansar. Tota ella exal·la una flaire de modernor, cosmopolititanisme... consum i balafiament!

Tanmateix, Belo Horizonte no és, deixeu-me dir, bonica. No és bonica perquè no tinga llocs bonics -encara que jo n'he vist poquets- és senzillament que, una vegada a les seues entranyes, és quasi freda. Malgrat que es puga viure millor que en qualsevol altre indret del món amb un oratge, a estes altures de l'any i en aquest hemisferi, envejable! Compta amb tots els serveis que una ciutat puga oferir a l'abast de qualsevol, i en quantitats gens menyspreables...

Ha estat en Belo Horizonte que he anat al teatre per veure una obra realment... traumatitzant. Mai havia presenciat uns aplaudiments tan breus. La gent va eixir espantada del teatre tractant d'oblidar quan abans millor una obra que posicionava molts dels espectadors davant un espill on es veien reflectits i la imatge projectada era horripilant, pot ser massa pròxima... Una obra i uns espectadors que em situen entre una classe mitja ben acomodada, que demanda els serveis propis que els pertoca...

Amb un poc de sort, a partir de demà amb el viatge cap a l'interior de Minas Gerais, canvie un poc el to general que està dominant, fins al moment, el retorn al Brasil. De moment, però, continuarem gaudint de la ciutat amb l'amfitrió perfecte, que no és poc.