Normandia: el país amb nom famós.

Normand, "Home del Nord". Mig biking, mig franc, mig gal i antic romà... barreja de sang que forjaria la història d'uns homes i unes dones que vivien a una regió freda, plujosa, plana i costanera que seria el punt de partida, el port des d'on salpar mar enllà.

Des de les costes emboirades les dones acomiadaven els vaixells dirigits per Guillem I perquè envairien La Gran Bretanya allà pel segle X. De les mateixes costes des d'on eixiren els vaixells que, remuntant el Guadalquivir,saquejarien Sevilla i que en una juerga d'amigots conqueririen el Regne de Sicília i s'assentaven en Croàcia per una temporadeta. Vaja, l'assot de l'Europa més medieval i feudal; uns autèntics bàrbars.

Molts segles després, resta el nom d'aquesta gent en aquesta terra plana, amb la terra verda i el cel gris.. La primera terra que trepitjarien soldats desesperats en una de les batalles més afamades de la sanguinolenta història de la humanitat. Terra que ara remene cercant el passat que acabe d'esbossar. Terra que m'acollirà les pròximes setmanes i vaig a escodrinyar tant com puga per contar-vos les seues intimitats.

Montblanc: muntanyes i monestirs.

Foto d'@Andreujudi

El festival de música L'Acampada Jove semblava l'excusa perfecta. Passar uns dies a la Conca del Barberà, descobrint un nou racó de la Terreta.

Com el mateix Andreu diria: "ma que s'ho muntem bé!". Per la meua part, superada la necessitat d'acampar entre milers d'assistents al festival en un camp de cereals agostejat, vam anar a parar al Jaç. Un apartament d'allò més apanyadet (amb l'aire condicionat que ens manca a casa...), espaiós i ben equipat que al remat, ens suposaria un estalvi en menjades i una qualitat de vida de la que costa desfer-se'n quan l'has d'abandonar. Un apartament al vell mig de Montblanc, allà al carrer major: campament base i centre d'operacions.

Montblanc és una ciutat menuda, fins i tot si considerem els barris extramurs. Estranyament, el constrenyiment econòmic que pateix des del segle XVI, la pèrdua de pes polític, ha mantingut l'estructura medieval de la ciutat fins els nostres dies i ara, el recinte emmurallat complet, esdevé un valor afegit considerable. La muralla amb les seues torres, els seus merlets, les seues portalades... La seua integració i aprofitament urbà formant part de moltes cases que, amb la pèrdua de la seua funció defensiva, van ocupar l'espai públic transformant-lo en privat.

Foto d'@Andreujudi

El casc antic de Montblanc, tot allò intramurs, està descuidadament cuidat. Crida l'atenció com els cartells dels comerços mantenen un aire envellit, amb tipografies antigues, fins i tot quan són descaradament nous. Els carres estrets i les cases altes, els palaus senyorials amb regust a gòtic restaurat, la catedral dominant el turó i la plaça de còdols ordenats fan les delícies del visitant. L'altra gran bassa de la ciutat, capital de comarca i centre cultural, és la seua oferta museística. Sorprenent, d'entrada. Al Museu Comarcal de la Conca del Barberà he pogut conèixer les ferramentes que emprava el meu besavi a la carreria. Els oficis tradicionals dignificats amb una col·lecció completa, ben tractada i ben exposada que fan de la visita a la seu central un temps ben aprofitat. Molt recomanable és, igualment, el Centre d'Interpretació d'art rupestre Muntanyes de Prades. En primer lloc per l'edifici en el què es troba: l'antiga presó de la ciutat i la visita a traves de les celes. En segon, i principal, perquè malgrat que no compartiria els seu discurs específic, el treball i l'esforç troben la recompensa en una feina ben feta.

Així, a la que ens vam donar compte, havíem sobreviscut a l'Acampada Jove i va arribar el dia que havíem de partir. Apressats per les obligacions quotidianes que tornaven a la càrrega vam haver de decidir entre Santes Creus o Poblet. I clar, amb l'ambient tan patriòtic dels últims dies, vam decidir-nos pel segon.

Foto d'@Andreujudi

És la tercera visita a Poblet que faig. De la primera, durant la infantessa, amb els pares i els germans, només recorde la topada amb un vell picapedrer que treballaria, supose jo ara, en les tasques de restauració del monestir. Ho tinc allà profund, profund i ho recordaré sempre com un encontre màgic. La segona, va ser una mena de parada tècnica de camí als Pirineus durant el viatge de final de curs de l'EGB. És fàcil suposar que la càrrega emocional d'aquell viatge també és important, però com en el primer, tampoc recordava l'objecte de la visita. Ara, més crescudeta la idea impregnada després de la visita ha estat una clarament i forta: DESAMORTITZACIÓ ja!

Poblet és Patrimoni de la Humanitat, segons la UNESCO, des de 1991. Les vicissituds històriques havien malmès considerablement les diferents parts del conjunt arquitectònic: algunes espoliades, altres transformades per a nous usos... algunes destruïdes. El considerable esforç de l'administració pública per restaurar-lo...

Alboraia per un forat IX. 15 anys a Foc i Flama.

Últim capítol d'Alboraia per un forat. Aquest fou l'últim article que vaig escriure per a Alboraia Digital i que, vist amb perspectiva, està molt bé que li'l dedicara a l'organització a la que he estat més fidel: els Dimonis de l'Avern. I és que, per aquelles dates, novembre de 2012, estàvem d'aniversari.

15 anys a foc i flama.

Recorde vívidament l’assemblea constituent. Era el 1997 i jo tenia 16 anys. Envoltada d’amics, fèiem broma, rèiem... estàvem il·lusionats amb aquell nou projecte. Amb el Café Tocat com a refugi i com a testimoni i la Colla de Massalfassar com a padrina i mestra, naixíem en una calorosa vesprada d’estiu, els Dimonis de l’Avern d’Alboraia.

A la primavera següent ens estrenàvem amb un correfoc faller per a la històrica Escletxa de Meliana. I com sol ocórrer les primeres vegades, les coses no ixen com les has planejades durant tant de temps... Tanmateix, ens iniciàvem, poc a poc, en les arts de l’estopí i la ‘carretilla’; en el ball amb forca i massa; li preníem gust a l’orgiàstica dansa sota el ceptre i perdíem la por al Titani, als “xorros” i al tró.

En aquells dies, l’eficacíssima burocràcia espanyola ens informava que si preteníem dir-nos “Colla d’Amics de Pere Boter”, hauríem de demanar-li permís a En Pere. I clar, com vos podeu imaginar, ningú de nosaltres es va veure amb el coratge suficient de baixar a demanar-li a un senyor que viu i té cura de les Calderes de l’Infern ...o Avern, com preferiu.

Ara, quinze anys després, els correfocs van eixint i els traiem amb solvència: som uns professionals –sense jornal-. Quinze anys després, les nostres vides, les vides d’aquells que ens vam reunir al Tocat ara fa quinze anys, han canviat molt. Els viatges personals ens han dut amunt i avall i, en alguns casos, les nostres vides transcorren paral·leles, independents ja, a la Colla. Tanmateix, són molts els amics que hem fet en aquest llarg viatge; incorporacions ben valuoses, imprescindibles, que han vingut a suplir les baixes que ens ha causat la vida, el transcórrer del temps.

Quinze anys en els què, a desgrat, vam haver d’exiliar-nos. Ara, en plena adolescència i rebel·lant-nos contra els contextos d’estafa (alguns en diran –crisi-) imposada, hem decidit fer un esforç per tornar. I tornem per fer soroll, i així ho hem demostrat el darrer cap de setmana amb la celebració de l’aniversari. Fent allò que sabem fer millor i que més ens agrada, per uns moments vam omplir Alboraia d’olor, color i calor d’espurna a tota velocitat. I ho vam fer envoltats d’amics: dimonis, diables i músics agermanats després al voltant d’una taula; eucarísticament agermanats al voltant del pa i del vi.

Per tancar la celebració, i aquestes línies, ens arriba aquesta setmana la noticia que el TSJ del País Valencià deixa sense validesa els acords adoptats per la Batllia l’any 2009 que afectàven en aquell moment el Pressupost General modificant la relació de llocs de treball i la modificació del Reglament per a la Promoció i Ús del Valencià. Ho celebrem com a part implicada; per una vegada sembla que guanyen els bons. Ara, esperarem pacientment que l’oficialitat xufera, el quatrixufí, es pronuncie i que ho faça de manera favorable per als valencianoparlants i per la normalització lingüística del nostre poble.

Mentre esperem, seguirem fent correfocs i celebrant cada ocasió amb els amics que hem fet i que farem arreu del món.

Salut i Foc!

Alboraia per un forat VIII. A falta de bous llauren els ases.

Seguim avançant amb el buidatge d'articles d'Alboria Digital. Estem a punt d'acabar. En aquesta ocasió, un article del setembre passat sobre les "celebracions" de "bous al carrer" i tot el que va suscitar a nivell veïnal.

Banyes.

Que dimitisquen ells!!

Si no estan d’acord amb els seus companys de viatge, que se’n vagen ells. És ben senzill: és el programa electoral el que sustenta les cares somrients i els eslogans grandiloqüents que omplin els carrers d’Alboraia en cada procés d’eleccions i no al revés. Ara resulta que les escissions personalistes del PP d’Alboraia demanen que la Regidora de Festes dimitisca per defensar públicament el seu programa electoral. Natural, tant UPPA com CIALBO necessiten personalitzar els votants, doncs el seu programa electoral no té gaire diferències amb el programa del partit del que es van escindir. I pel que sembla, i alguns fets testimonien, estan desitjosos de tornar al “redil”.

El problema dels “bous al carrer” ha esclatat ara, però venia removent-s al subsòl xufer als darrers anys. Ha augmentat el to dels comentaris al carrer, entre veïns, que vinc escoltant i s’han multiplicat les noticies als mitjans comarcals que estic llegint darrerament.

D’entrada, vistos els últims esdeveniments no diria mai que Alboraia tinga eixa pretesa tradició bouera. Contràriament al que ocorre en altres poblacions de la comarca, en les quals els veïns demanen expressament que els bous passen per la porta de les seues cases (on és motiu d’ofensa personal ser exclòs del recorregut), en Alboraia s’ha donat la situació contraria. Els veïns, reiteradament afectats han formalitzat a l’Ajuntament el que era un clam any rere any. El que calla atorga, però molts dels meus veïns parlaven alt i clar: no volien el bou per davant les seues cases.

Molts d’eixos veïns, possiblement, han votat algun dels partits que estan recolzant (empenyent) el bou(ero) un any més als carrers de sempre. Estos veïns del “casc antic” han de saber que una solució seria llegir-se els programes electorals i votar en funció del que pretenen, o bé promoure dins els seus partits modificacions en aquells punts que els incomoden. En resum, participació ciutadana, un exercici de responsabilitat civil. Sí, ho reconec, una idea perillosa per a aquells que es dediquen a la política per a “mangonejar” els seus veïns; egòlatres que per aparèixer a la foto o en els mitjans de comunicació arrisquen la convivència entre veïns (d’un veïnatge en el què no viuen), augmentant la tensió i forçant els problemes enlloc de posar solucions.

Però amb tot, el que més em sorprèn és que el debat es centre en la “festa”. Que algú m’explique on està la “festa” en l’exaltació col·lectiva del maltractament animal. La meua postura al respecte està molt clara, els “bous” ni al carrer, ni al polígon, ni en lloc. És un fals debat, i absurd, comparar les festes majors del poble (relegades als àrids i inhòspits carrers poligoners pels problemes veïnals), les beatífiques processons, o les totpoderoses falles amb els “bous al carrer”. La realització dels “bous al carrer” és la voluntat expressa de mantenir una societat estancada en principis ètics propis d’altres temps, irrespectuosa amb altres éssers vius. No ens enganyem, qui diu bou, diu gos, gat, linx, balena... o persona! El debat en aquest cas esta clar: volem seguir maltractant els animals o no? Si és així, on ho volem fer, ja resulta del tot irrellevant.

Alboraia, setembre 2012.

Visca el mal, visca la FESMAL!

Ara fa un any que l'Aplec de l'Horta Nord va iniciar-se en un projecte escrit, un diari que ens mantinguera a tots els col·lectius participants comunicats i informats. La VEU DE L'HORTA NORD, amb el número 0 que havia de ser la prova. I provant, provant, ens vam deixar un tros per explicar. Ara i ací, reproduisc integrament l'article que vaig escriure per explicar a la resta de la comarca -i del món- la FESMAL.

Visca el mal, visca la FESMAL!!!

Un any més, i ja en van tres des de la posada en marxa d’un projecte tan engrescador, que a l’hora de fer la valoració del curs, tenim una sensació molt positiva de tot plegat. Un curs, el de la FESMAL, que va de juliol a juliol, doncs som les FESTES MAJORS AUTOGESTIONADES D’ALBORAIA!! Amb tot el què això implica, que no és poc.

Per a començar implica la programació de les Festes Majors d’Alboraia. 10 dies on generar espais alternatius als oficials; oferir opcions d’oci, formació i informació pensades des del poble i per al poble. I tot això de manera autogestionada perquè es garantisca la llibertat de creació i la total autonomia de l’assemblea a l’hora de prendre les decisions.

Les festes de 2011 foren un èxit en tots els sentits. Es nota que, malgrat que ens costa, anem aprenent. Ens hem fet uns cambrers professionals, ràpids i eficaços. Vam atendre una quantitat ingent de persones assedegades que venien a gaudir d’una programació musical d’allò més variada. Vam comptar amb la presència d’artistes locals com els Animals d’Asekia i també de fama mundial com els Rapsodes, els quals, encantats per les atencions i afalagaments d’anys anteriors, repetien. Altres grups que van amenitzar les caloroses nits d’estiu van ser els Enderrocks de llargues melenes i guitarres punxegudes, la paròdia hilarant de l’Orkesta Paraiso o les melodies més dolces de Tiempo de Espera.

El dia gros, l’últim dissabte, el vam dedicar a la música més nostra, la música tradicional amb el retorn del grup Rodamóns al seu poble i l’actuació més internacional de totes amb la música popular, d’arrel occitana, del grup Ritaboga. Vam ballar de valent, fent nous amics, i vam donar per concloses unes festes que van confirmar el creixement del projecte, la cohesió dels col·lectius que hi participem de la FESMAL i la col·laboració dins la programació alternativa a l’oficial d’altres associacions del poble com el Musical, qui participà amb una Nit de Jazz.

Amb les últimes xafogors de l’estiu ens vam llançar a la celebració, l’exaltació, d’un dels nostres homenots. En un homenatge col·lectiu, de molts pobles, de molta gent, vam recordar Vicent Andrés Estellés. I com no podia ser d’una altra manera ho vam fer d’allò més prosaic: fotent-nos una bona caldera d’arròs en fesols i naps. Vam deixar un raconet per a la poesia, clar està, que va ser servida pels més il·lustres poetes locals: Andreu Galan, Ivan Brull, Encarna Sant-Celoni, Manel Marí... l’actor Domingo Chinchilla i tot ben amanit per la música d’Àlvar Carpi. Fins i tot els déus del cel volgueren estar presents i caigueren en forma de refrescant pluja.

A l’octubre, vam celebrar un segon homenatge a un altre dels homenots que ens serveixen d’estímul i ens empenyen, amb el seu exemple, a seguir treballant: Enric Valor i Vives. La festa aquesta vegada la vam orientar als xiquets i la vam celebrar en la plaça del poble. Els objectius eren clars: donar a conèixer el personatge d’Enric Valor entre els més menuts, sobretot la seua tasca: la recopilació de la saviesa popular concentrada en contes per a menuts i grans. El grup Rodamóns tingué a bé d’omplir-nos la plaça de colors i d’amenitzar-nos la vesprada amb contes musicats i cançons contades. I, com si fórem d’Alboraia, vam oferir a tot el que va voler, un got d’orxata per refrescar-nos.

Hem comprovat així que les activitats de dinamització al poble, fora de les dates marcades per a les festes patronals, ens ajuden a difondre els nostres objectius: altres formes de treballar pel poble de manera alternativa, altruista i col·lectiva. En aquest sentit, el 24 de febrer celebràvem unes Carnestoltes ben paganes amb una programació molt completa. De vesprada omplíem novament la plaça del poble de colors i xiquets i xiquetes jugant, compartint, gaudint del carrer, dels companys. Per recobrar les forces després de tant de córrer i botar, un bon got de xocolata feia les delícies dels més menuts, i dels més grans. Encara amb l’eco de les rialles infantils ressonant per tota la plaça, ens vam aplegar al voltant d’una taula allargassada per sopar tots junts i gaudir, tot seguit, del ball de disfresses. Retrobar-nos amb els amics i celebrar, malgrat la fredor de la nit, que l’hivern s’acaba i que poc a poc, el sol reprendrà el seu protagonisme i començarà a escalfar –reviure- plantes i animals.

Ara ja hem començat a reunir-nos per preparar les properes FESTES MAJORS AUTOGESTIONADES D’ALBORAIA: comença la voràgine de FESMAL 2012. Com sempre, en l’origen de la FESMAL, el debat intern ha estat present i ben viu: basat en la triada “fonaments”, “funcionament” i “direcció” de la FESMAL, l’intercanvi d’opinions esdevé un dels mecanismes bàsics per què ens regim, com ens organitzem i des dels quals programem les activitats. Una assemblea que es nodreix de gent amb ganes de treballar pels veïns, per la comarca i el País. Gent compromesa amb la cultura, el poble, el medi ambient. Gent creativa, amb imaginació, implicada, però festera. En resum, gent com tu. Així que ja saps, sempre hi haurà una cadira per seure i participar al nostre costat. Sigues benvingut a  FESMAL, a casa nostra... si és que hi ha cases d’algú.

Alboraia, Maig 2012.