Tangani III. Reflexions des de les altures.

Al capvespre, o mentre anavem d'un lloc a un altre, arreplegavem uns cactus grans i secs, morts, per cremar-los en la nit. El foc ha permès una mica de disbauxa després del dia de treball. Acompanyat del 'trago', pisco o rom, i de musiqueta, la nit era, tot i la fredor, un bon moment. La vida en les altures és, com a mínim, interesant. Tot i estar en 'el desert més sec del món' la calor no es correspon. O vaja, pot ser sí. Sempre voliem estar al solet. Sobretot en les últimes hores, els últims rajos solars eren els més preciats... veure com el sol es ponia darrere les serralades més altes i saber que després venia el fred i la foscor; les últimes gotes de llum per contemplar la rudesa del paisatge.

Es fa difícil d'imaginar amb tota aquesta secor que a l'estiu vindrà 'l'hivern boliviá'. Que les pluges començaran a fer acte de presència i que el que ara són barrancs secs correran plens d'aigua portant la vida. Els 'guanacos' i les 'vicunyes' baixaran de les terres altes per pasturar herba tendra, i amb ells el puma i el còndor rapinyaire.

Amb aquest paisatge tan rude es fa difícil imaginar que es donés la vida humana. Qué hem ocupat fins a l'últim racó del planeta respirable i que ens hem sabut moure amb l'equilibri. Que ací com allà, aquest equilibre ha consistit en defensar-nos, primerament, de nosaltres mateixos. Que hem emprat l'energia en crear l'ostentació del poder i la força, però també en romandre més enllà de la paraula volàtil, més subtilment. Establir un diàleg entre nosaltres i amb el medi que ens envolta. Bidireccional. Plasmat en les parets rocoses es perpetua el missatge. D'ahi a que el pogam descodificar a hores d'ara després de tan llarga interrupció...

Entre tanta diferència, encara es percebible un pensament universal. Ací camèlids i allà els càprids, però en tots dos llocs he vist com l'humà els caçava. Espectaculars escenes que semblaven copiades dels panells de Castelló o València o viceversa... una mateixa tècnica: ferir i perseguir fins l'extenuació de la presa. Expressivitat, mobilitat, gràcia!. Descobrir aquestes escenes ha estat un dels màxims plaers que m'ha donat Tangani. Poder imaginar una vida intensa en la supervivència, però també en la quotidianitat d'aquestos actes tant allunyada de la meua realitat. Deixar-me emportar en el mateix espai a temps tant remots... el meu petit plaer, mòrbid; l'acte fetitxista personal.

Tangani II. El puma, la puna i la gent.

La mateixa nit que vam arribar, Don Lalo, el 'arriero' expert i 'veí' de la zona va pensar que seria una gràcia contar-nos que aquell paratge desèrtic era territori de pumes. Des d'aleshores, la fera va estar sempre present: Quant em quedava sola, quan me'n anava a dormir, quant m'aventurava en busca d'un vàter improvisat, en els comentaris més quotidians i en les petjades i rastres que ens vam trobar en les llargues caminades documentant i prospectant. Tanmateix, mai el vam veure. Sí que hem vist guanacos, solitaris i tranquils; còndors allà en les altures amb les seues espatlles platejades; vizcachas (conills amb cara de ratolí i cua d'esquirol) que ens van fugir sobtadament. Però la veritat és que no hi ha molta vida en el desert i ha costat veure aquestos espècimens...

A la que no vaig veure ni per casualitat fou a la Puna (també coneguda com a Mal d'Altura). M'he trobat estupendament. Això si, de matí, i per afrontar les tasques més animosament, rossegàvem coca. Que en realitat no es mastega, més bé, fas una bola amb les fulles senceres a la boca i en vas traient el suc. L'acompanyes amb una massa dolça i terrosa que té un alt component en calç que ajuda a assimilar el principi actiu que, tot i la redundància, t'activa el cor i fa més lleu l'activitat en altura. 

Érem sis els membres de l'expedició. Cadascú d'un pare i una mare. Jo era la única que no coneixia a la resta de components d'abans d'aquesta campanya. No m'asusta per a res haver de conviure amb desconeguts. L'experiència vital a aquest respecte ha estat positiva. Em considere suficientment sociable com per a adaptar-me a molts tipus de gent diferent. Aquest cop no ha estat una excepció.

Marcela Sepúlveda era la 'jefa'. És jove i valenta. Resolutiva. Tot i que en 'terreno' té punts d'histerisme adolescent. Òbviament, ella carregava amb l'estrès d'estar duent a terme el seu projecte, i per tant ha estat damunt de tots els detalls el millor que les circumstàncies li ho han permès.

Tivó. És francès. Podeu imaginar-vos que el seu nom té intercalades com tres milions de consonants i dos de vocals que no es pronuncien i que jo no escric... És el 'pololo' de la Marcela, i tot i que ell treballa amb els Inkes a Perú, havia accedit a acompanyar-la en busca dels caça-recol·lectors xilens... carregat amb l'última tecnologia en aparatets i aparatots, el desert i l'excavació l'han sobrepassat alguna que altra vegada. És un xarrador insaciable, i sí, una mica... urbanita.

Paz. Conservadora. De Santiago. La vaig coneixer al poc d'arribar. És una dona d'aparença fràgil, però és molt independent. I li agrada. És de tracte molt agradable, tranquil·la però sempre ben disposada per a la disbauxa... La seua relació amb l'arqueologia és des d'una proximitat distant. Treballa amb arqueòlegs, però té un punt de vista tangencialment diferent.

Leslia és sense dubte qui més m'ha impactat. D'etnia Aymara, a més, té tota la intenció de ser-ho. Membre activa de la seua comunitat treballa en la recuperació i estudi de les seues costums i en la dignificació de la seua especificitat cultural. Entre altres. Era la millor coneixedora del medi en el que ens movíem i sempre responia pacientment les meues preguntes. Jo he estat la seua companya en la documentació dels motius i ja sabeu el que diuen... 'el rose hase el carinyo'... 

Finalment, Willi (Wilfredo). De comportament estrany, quasi antisocial. Ha sobreviscut a base de xocolate i ha caminat durant hores a una velocitat infernal. Durant la llarga marxa d'anada, em va semblar un tant mal educat. Caminava com un dimoni, però jo l'anava seguint. Fins que no el vaig veure més i em vaig haver d'aturar perquè no sabia on estava ni on havia d'anar. Ni se li va ocorrer d'esperar-se. El detall no em va agradar, però més tart, vent-lo com actuava en general, fins i tot el vaig perdonar. Fins al punt que li he dit que jo li pague el viatge a València i que ell prospecte mentre jo em prenc un daiquiri a l'ombra... una bèstia que tracta de cridar l'atenció fent-se el cowboy. Una ànima en pena.

Tots pelagats hem documentat 15 estacions d'art rupestre, hem fet un sondeig i hem prospectat un trocet més de Xile traient a la llum nous jaciments. Tot en una setmana molt intensa.

Tangani I. Andes por donde andes, nunca andes por los Andes.

Per on començar a descriure l'aventura?? pot ser un bon principi seria recordar el llibre 'Hacia el descubrimiento de los frescos del Tassili' de Henry Lothe... Durant la última setmana, bastant a sovint he recordat alguns passatges d'aquest llibre... salvant les diferències temporals i espacials...

Vam prendre els cotxes (carregats amb tots els trastos) de bon de matí i, amb el retard esperat, vam començar l'escalada. En arribar a Copaquilla (una agrupació de 3 cases i mitja que anomenen poble) ens esperaven els 'arrieros' amb els cavalls enllestits, i amb ells, els desencontres amb el preu, les condicions, la càrrega... Siga com siga, tot el material, menjar, tendes, motxilles, material d'excavació... va ser aupat a les gropes dels animals. Des d'aquest punt, el camí es prolongaria durant 4 llargues hores d'escalar cims; de baixar-los després per pujar-ne un de nou; de creuar rius que no esperava trobar i vorejar-los; de seguir camins abandonats; de pedre els camins per retrobar-los. Vam arribar al 'campament' base fent-se de nit. El temps just per plantar les 'carpes' que ens havien de protegir de l'intens fred que ens ha fet, d'abrigar-se i preparar-nos mentalment per al que seria una dura setmana de treball en les altures.

Lluta. La vall indòmita.

Pare, confesse que durant els últims dies he tingut mals pensaments. He pensat en fer-me una eremita i anar-me'n a viure al Valle de Lluta. Arica, Xile. Jo vull ser com aquell que un dia, cansat de tanta gent, s'enfilà dalt d'una columna, però jo, m'enfilaré més alta que ell, en terra de ningú: el Valle de Lluta. La zona baixa de la vall, Rosario (de la que ja vos he parlat) només era un preludi del que vindria després, seguint la vall amunt... endinsant-se en la profunda gola que el riu ha cavat en la sorra blana del desert. Riu amunt, vas passant els pobles, cada vegada més menuts, Poconchile, Molinos... i després només cases. Igualment, la Vall, que en les zones baixes esta totalment parcel·lada en campets de dacsa (de tots els colors i dimensions... olors i textures, però dacsa) poc a poc va perdent camps en favor dels còdols gegants i rodons tipics dels rius. El Riu Lluta, porta aigua tot l'any, de vegades en porta tanta que les marques que deixen les seues avingudes són ben visibles. Després entens que totes les casetes, ben aïllades i d'aspecte descurat, estiguen en les vessants de les serres que tanquen la vall.

Total, conforme la vall guanya en altura també ho fa en rudesa. La vida en Lluta es retrotrau no se ni els segles. Sense llum, sense aigua potable... ací és més fàcil imaginar-se com era la vida... abans.

A l'arribada a Arancha (una casa -quasi xabola- que s'alça sobre les restes d'assentaments molt anteriors...) ens va rebre un gos, tirant a simpàtic, però del qui no ens refiavem ni un pèl... (a saber quant fou l'última vegada que havia vist un estranger, si és que n'havia vist cap en la seua vida...) La dona que va eixir a rebre'ns ens va dir que si nosaltres erem bones persones el gos no ens faria res (en aquest punt, només dir que encara estic sencera...), però que al veí no el podia ni veure (!¿¡?). Curiós.

Avuí hem documentat uns blocs gravats que estan dins d'un antic poblat del període Intermedi Tardà (1000-1400 d.C, just abans dels Inkes). El poblat és una maravilla; ple de cases de planta circular i semi-soterrades en la sorra, envoltades de sitges d'emmagatzematge. És molt espectacular, en dimensions i en contingut... 

I tot açò no és més que el preludi del que començarà el divendres. Un entrenament previ a les altures que alcançarem. L'autèntica aventura. Ja estan els cavalls preparats per a transportar la carrega; les tendes de campanya, els sacs, la roba d'abric... tot; però... estaré jo preparada per a veure el món des de tant alt?? 

Tacna. En territori enemic.

Vaig dir que Arica era el formiguer?? En la mateixa terminal d'autobusos d'Arica hi ha tota una secció (un pàrking gran) només de cotxes (colectivos els anomenen) que per 3000 $ (pesos) o menys, et porten fins a Tacna. Aquesta és la primera ciutat peruana entrant des del nord de Xile... Els 'colectivos' no tenen desperdici. Negocies el preu, però este ve donat per la demanda de gent... els cotxes solen ser autentiques tartanes, destartalades, on claven 5 persones; fins que no esta ple no marxa. 60 km o menys separen ambdues ciutats. Passes la frontera (i acumules setgells com si foren punts per a alguna promoció) entre els dos països; fet quotidià per a molts xilens, però per a més peruans que treballen en Arica. Sobtadament et trobes en Perú. Vaig dir que Arica era el formiguer?? Tacna n'és una clara competència... Ací els 'puestos' es multipliquen per 100, o per 1000. Ho venen tot; tot es pot comprar. Tenen un aire molt semblant a l'ariquense, és a dir, les tendes són molt menudes, però estan tant plenes que no caben els tenders. Moure's per dins d'elles és un exercici d'agilitat, flexibilitat, reflexos i finalment de voluntat. Arribar fins al pot de café, el paquet de sucre, o el pisco sol ser una carrera d'obstacles. Tracte de descriure-ho, però si no ho heu vist, no vos ho podeu imaginar. Ací l'espai és un bé caríssim. Però els centres comercials (plens de micro-puestos plens de coses), les tendes i les parades ambulants al carrer... no s'acaben!!

A tot açò, la gràcia de Tacna és que és 'infinitament' més barata que Arica. I a més, resulta que en Tacna són els reis de la falsificació i el contraban. Per que vos feu una idea: el CreativeSuite 3 per a Windows Vista costa... 2 €. Per a comprar tabac has d'especificar que el vols 'nacional'. Este, per si, ja és més barat que a Arica, però es que encara en venen un, que anomenen d'importació, que és més barat... però això sí, pur verí...

Sabeu com reconeixen als xilens en Tacna? perquè tots passegen amb una bossa de rolls de paper higiènic. Deu de ser molt barat per a que siga rentable el viatge... (açò ni és broma ni m'ho han contat, jo he vist als xilens passejar per Tacna amb els paquets plens de rolls i en l'aduana, tornant a Xile, carregats amb estos rolls...). 

Entre els xilens i els peruans encara hi ha una forta rivalitat (és patent), però quant es tracta de negoci... Tacna i Arica són germanes; l'aïllament que sofreixen al desert fa que encara és necessiten més l'una a l'altra, i al remat, es complementen.

Com a mínim, ha estat una experiència interessant, aquesta primera incursió en territori enemic.