Lluta. La vall indòmita.

Pare, confesse que durant els últims dies he tingut mals pensaments. He pensat en fer-me una eremita i anar-me'n a viure al Valle de Lluta. Arica, Xile. Jo vull ser com aquell que un dia, cansat de tanta gent, s'enfilà dalt d'una columna, però jo, m'enfilaré més alta que ell, en terra de ningú: el Valle de Lluta. La zona baixa de la vall, Rosario (de la que ja vos he parlat) només era un preludi del que vindria després, seguint la vall amunt... endinsant-se en la profunda gola que el riu ha cavat en la sorra blana del desert. Riu amunt, vas passant els pobles, cada vegada més menuts, Poconchile, Molinos... i després només cases. Igualment, la Vall, que en les zones baixes esta totalment parcel·lada en campets de dacsa (de tots els colors i dimensions... olors i textures, però dacsa) poc a poc va perdent camps en favor dels còdols gegants i rodons tipics dels rius. El Riu Lluta, porta aigua tot l'any, de vegades en porta tanta que les marques que deixen les seues avingudes són ben visibles. Després entens que totes les casetes, ben aïllades i d'aspecte descurat, estiguen en les vessants de les serres que tanquen la vall.

Total, conforme la vall guanya en altura també ho fa en rudesa. La vida en Lluta es retrotrau no se ni els segles. Sense llum, sense aigua potable... ací és més fàcil imaginar-se com era la vida... abans.

A l'arribada a Arancha (una casa -quasi xabola- que s'alça sobre les restes d'assentaments molt anteriors...) ens va rebre un gos, tirant a simpàtic, però del qui no ens refiavem ni un pèl... (a saber quant fou l'última vegada que havia vist un estranger, si és que n'havia vist cap en la seua vida...) La dona que va eixir a rebre'ns ens va dir que si nosaltres erem bones persones el gos no ens faria res (en aquest punt, només dir que encara estic sencera...), però que al veí no el podia ni veure (!¿¡?). Curiós.

Avuí hem documentat uns blocs gravats que estan dins d'un antic poblat del període Intermedi Tardà (1000-1400 d.C, just abans dels Inkes). El poblat és una maravilla; ple de cases de planta circular i semi-soterrades en la sorra, envoltades de sitges d'emmagatzematge. És molt espectacular, en dimensions i en contingut... 

I tot açò no és més que el preludi del que començarà el divendres. Un entrenament previ a les altures que alcançarem. L'autèntica aventura. Ja estan els cavalls preparats per a transportar la carrega; les tendes de campanya, els sacs, la roba d'abric... tot; però... estaré jo preparada per a veure el món des de tant alt??